S'ha fet lloc comú en determinats entorns dir que Twitter i Facebook afavoreixen la polarització de la societat a través dels seus algorismes. No seré jo qui qüestioni aquesta realitat, que s'ha contrastat empíricament en diverses ocasions per part d'equips de recerca diferents.
Ara bé, d'aquí a culpar Twitter dels problemes de deteriorament del debat públic i polític hi ha un salt.
Això ve al cas d'un segon lloc comú que s'està obrint pas, especialment en gent de mitjana edat en amunt. En efecte, hi ha qui d'aquesta constatació (en concret, que hi ha una relació entre xarxes i polarització) n'extreu una curiosa conclusió: la que les xarxes són una amenaça per a la convivència social i per al debat polític.
No ben bé, i m'explicaré.
En primer lloc, cal admetre que el format i el mitjà que utilitzem per informar-nos i comunicar-nos no és innocu, i de fet és indubtable que tenen una incidència en el nostre grau de polarització i també en el de desinformació. Però atribuir-li tota la responsabilitat ens allunya d'un diagnòstic complet. Les xarxes no incideixen de manera gaire diferent com ho fan la televisió generalista, o les tertúlies de ràdio, o els diaris de paper. La diferència està que el consum a xarxes està més lligat a les decisions nostres i de la comunitat digital a la qual pertanyem. En aquest sentit, ¿per què no blasmem la dinàmica de tertuliamenta ideològicament previsible i a vegades merament visceral, de valor informatiu variable i de profunditat interpretativa no sempre apreciable, que ha envaït els espais informatius televisius i radiofònics?
"Les xarxes no incideixen de manera gaire diferent com ho fan la televisió generalista, o les tertúlies de ràdio, o els diaris de paper"
En segon lloc, també es constata que l'ús de les mateixes xarxes, de fet, a alguns els ha permès connectar amb altres mons i consumir coneixement valuós, i a d'altres els ha polaritzat i cabrejat profundament, influint en el seu comportament electoral i en la manera com es relaciona amb el seu entorn.
En definitiva, amb tot això vull dir que el factor decisiu no és el merament tecnològic: hi ha una qüestió prèvia, que afecta a la mateixa concepció del que ha de ser el debat públic. El problema, dit ras i curt, és que sense adonar-nos-en hem perdut capacitat d'escoltar opinions que ens qüestionin, i veiem la discrepància pública com un problema. De fet, els assetjaments a xarxes contra el dissident de qualsevol altra tribu diferent de la nostra... ¿no es poden explicar -en algunes ocasions almenys- potser pel fet que no volem que res destorbi el confort de la mateixa bombolla de prejudicis on ens tanquem (bombolla que la tecnologia pot generar només en la mesura que nosaltres en la deixem crear)?
"Sense adonar-nos-en hem perdut capacitat d'escoltar opinions que ens qüestionin, i veiem la discrepància pública com un problema"
La societat ha estat sempre entre pols: dreta-esquerra, Barça-Madrid, dalt-baix, truita sense ceba-truita amb ceba, creients-no creients, iOs-Android, cuinar amb mantega-cuinar amb oli de gira-sol, Cola Cao-Nesquick, Nocilla-Nutella, i tants altres dilemes. La polarització s'està convertint en l'etiqueta negativa cap a les discrepàncies legítimes que posen més en valor el sistema democràtic en el qual vivim.
La discrepància no es pot veure com una amenaça per a la democràcia. Almenys, trobo molt més perillós per a la democràcia que -a còpia de posar tant l'accent en els excessos formals de la discrepància, la polarització que tant es blasma i que té un aspecte negatiu- acabem per reclamar la conveniència que tots pensem igual. I ja se sap que això que tothom públicament pensi el mateix és quelcom que no caracteritza precisament la democràcia.
Twitter no és culpable dels nostres problemes de polarització: és el mirall de les incapacitats de tolerar, debatre civilitzadament i conviure amb el diferent. Perquè, per més que ens emprenyem, al final ens les hem d'empescar per conviure acceptant que altres pensin diferent. I aquesta és la grandesa de la democràcia.