Quina era la pregunta?

Quan la setmana passada la Juana Dolores li etzibava a Xavier Grasset el Tu creus que m'importa a mi el meu llibre?, molts devien veure el revers del mític Yo he venido aquí a hablar de mi libro que Francisco Umbral va dirigir a la Mercedes Milá l'any 92, precisament el mateix any que naixia la poetessa del Prat de Llobregat.

Tot i oposades, són respostes que palesen el mateix problema: la falta d'acord en la pregunta. Si no hi ha pregunta compartida, vol dir que es porten temes diferents, i per tant no hi ha possibilitat que el diàleg sigui del gust de les dues parts.

Una cosa així passa a la política. Té un greu problema de falta d'acord en la pregunta, que no és sinònim de la crítica clàssica de què tots els polítics són iguals. És l'absència de pregunta, el que explica per què gairebé la meitat dels votants va decidir anar a fer el vermut o escampar la boira abans que posar una papereta a l'urna.

Ho explicaré des d'un exemple de màrqueting. Entre les cerveses més venudes, les diferències són mínimes: estan tan ajustades al gust de la majoria que l'única cosa que les pot diferenciar és el màrqueting, és a dir, la proposta de valor i el posicionament de mercat que la publicitat pugui generar. Aquest poder de la marca s'accentua en determinats segments de cotxe, i trobem que automòbils amb exactament les mateixes prestacions -perquè surten del mateix fabricant- però amb lleugeríssims canvis accessoris, tenen preus molt diferents si es diuen Skoda o es diuen VW o Audi. Però tant la cervesa com l'automòbil, quan s'han adquirit, responen a la pregunta bàsica que el consumidor es feia abans de comprar: serveixen pel que serveixen i tenen l'ús que tenen. I per això, la gent consumeix una opció o l'altra. Perquè responen.

Si no hi ha pregunta compartida, vol dir que es porten temes diferents, i per tant no hi ha possibilitat que el diàleg sigui del gust de les dues parts

Ara imagineu que la cervesa que compres té gust d'aigua, o el cotxe porta una climatització de nassos, però les rodes no estan pensades per ser mogudes pel motor. Aquí hi hauria una alteració de la pregunta: el consumidor es preguntava per l'alcohol recreatiu o la mobilitat, i la marca per generar ingressos amb productes menys arriscats.

Una mica, això és el que està passant. Com que la lògica del mercat s’ha menjat la política ja fa temps, la diferenciació entre les opcions més majoritàries és fruit bàsicament d'operacions de màrqueting. Sense adonar-nos-en, els votants -tractats com a consumidors- hem anat acceptant la narrativa de suposada diferenciació de marques. Dic suposada, però no inexistent: diferències clar que n'hi ha, però no les que diu el màrqueting. I similituds també les tenen, més de les que la publicitat política pot maquillar.

Però la qüestió que pot ajudar a recuperar la confiança en la política no és, al meu entendre, més màrqueting, o que les propostes siguin molt més diferents, sinó anar una mica enrere en el raonament i guanyar claredat sobre quina és la pregunta -o preguntes- que la política i els polítics venen a respondre. És a dir, que de la mateixa manera que si un cotxe ha de poder-me moure, no té sentit que algú m'ofereixi un artefacte immòbil, tampoc té sentit una política que respongui a preguntes que no m'interpel·len.

Hi ha desafecció perquè no sabem a què estem responent. La classe política actual és experta en estimular les reaccions -que ve el llop!- però es demostra bastant incompetent quan es tracta de fer una diagnosi rigorosa del que està passant i de les preguntes que se’ns plantegen com a societat. Cada banda (de dreta a esquerra, d'independentisme a espanyolisme) ha decidit prescriure tractaments als “problemes” des d’un desconeixement culpable de la realitat, sense tenir ni idea de què és el que cal tractar, guiats únicament pels interessos partidistes electorals i patrimonialitzant col·lectius vulnerables (els del seu gust, a partir de preferències d’afinitat cultural, ideològica, de classe o religiosa), amb actituds cíniques que abonen el terreny per a propostes bàsicament simplistes, polaritzants i perilloses.

Com que la lògica del mercat s’ha menjat la política ja fa temps, la diferenciació entre les opcions més majoritàries és fruit bàsicament d'operacions de màrqueting

Dit ras i curt: el problema de la política és que el bé comú ha desaparegut com a pregunta, i només es planteja la proposició de béns particulars. El mercat no té moral, i la política s’ha fet mercat. Si molts polítics coneguessin bé les causes que diuen defensar, potser no dirien algunes de les coses que diuen i no farien propostes que no tenen cap sentit.

Per mi, la política ha de respondre a dues preguntes: com viure plegats (bé comú) i com viure bé (bé particular). Totes dues apunten a dos béns que són necessaris al mateix temps per la vida en societat: hem d'aprendre a conviure, i tots plegats volem viure millor. Però conviure a cara de gos és un turment, i viure a cos de rei sense conviure és impossible i perillosament excloent.

Com conviure, i com viure bé. Malauradament ens hem oblidat de la primera pregunta. I centrar-nos només en la segona està legitimant una mena narcisisme que empeny a no veure la necessitat de fer renúncies particulars per construir una casa genuïnament comuna.