Després de molts mesos de debats sembla que ses senyories ja tenen un redactat de la llei que regirà la recerca, el desplegament i l’explotació de la intel·ligència artificial a la UE. El nom no enganya: IA Act. Tot i la concisió cal destacar que no és ben bé una regulació de la IA sinó que és una regulació dels usos que se’n faci. Així, la regulació distingeix entre aplicacions de “risc inacceptable”, com poden ser les de reconeixement facial de persones en espais públics; “risc alt”, com pot ser la discriminació algorísmica d’aspirants a una feina; “risc limitat”, xatbots que no adverteixin que no són humans; i “sense risc”, videojocs, filtres de correu brossa i similars. Tots tranquils, podrem continuar fent servir el ChatGPT mentre diguin d’on han tret les dades per entrenar-lo i el limitin a majors de 16 anys.
El matís entre tecnologies i ús de les tecnologies és clau per entendre de què estem parlant. Primer perquè la IA no és una tecnologia sinó un conjunt de tecnologies, disciplines i mètodes que tenen com a objectiu dotar les màquines de capacitats equiparables a les humanes. Parlo de capacitats i no d’intel·ligència perquè aquest darrer terme està massa connotat. Les màquines no són intel·ligents en la mesura que en som els humans, per bé que en segons quins àmbits siguin molt més capaces (proveu de fer l’arrel cúbica d’un número de 20 xifres o de guanyar el mòbil a escacs). Ser competent en un àmbit concret no et fa més intel·ligent. Messi per exemple, que és el més competent en futbol del món, és incapaç de parlar un segon idioma. És el que el filòsof Daniel Dennet en diu “habilitats sense comprensió”. Quan el ChatGPT us diu “cercant, fent clic, llegint, pensant” no està fent res de tot això. És una mera antroporfomització d’un procés automàtic de tractament de la informació.
"Parlo de capacitats i no d’intel·ligència perquè aquest darrer terme està massa connotat"
L’elusiva definició del que és IA i el que no, fa que la regulació sigui un repte que a priori sembla inabastable. Agafeu l’exemple dels escacs, un joc per al qual en principi cal una intel·ligència privilegiada per a dominar-lo. Fins que l’any 1997 el Deep Blue d’IBM va derrotar el campió mundial Gary Kaspàrov, probablement el millor jugador d’escacs de tots els temps. Passat el xoc i després d’uns quants titulars apocalíptics vam concloure que potser no calia ser tan intel·ligent per jugar a escacs, que tot era qüestió de planificació, avaluació i estratègia, que sí, que cal intel·ligència però que si ho pot fer una màquina potser no en cal tanta.
El cas il·lustra que no només no hi ha una definició clara dels límits del que és IA sinó que la seva definició canvia amb el temps. En referència a això, l’enginyer Larry Tessler va definir la intel·ligència com “tot allò que els ordinadors encara no saben fer”. Un cop són capaços de fer una tasca que considerem intel·ligent deixem de considerar-l’hi.
També són molt difusos els àmbits d’aplicació de la IA. Des que ens llevem fins que anem a dormir que en fem servir, de fet, des d’abans que ens llevem. Si sou dels que carregueu el mòbil mentre dormiu i un dia us heu aixecat excepcionalment a una hora intempestiva, potser us haureu adonat que el mòbil no estava carregat del tot. Resulta que mantenir endollada una bateria carregada al 100% en redueix la seva vida útil. És per això que el vostre mòbil “aprèn” els vostres horaris i optimitza la càrrega de la bateria per a que estigui al 100% quan hàgiu de sortir de casa. Trobem la IA al GPS, a les xarxes socials, a Netflix, als videojocs, als assistents de veu, al sistema operatiu del mòbil, a la Roomba i al dosificador intel·ligent del gat.
Sembla doncs important perquè ens afecta a tots, gats inclosos. La importància del tema, traduïda en preocupació dels reguladors, l’hem poguda copsar recentment a una i altra banda de l’Atlàntic. Fa un parell de mesos, convidat per la Mobile World Capital, un grup de professionals catalans de la IA vam tenir l’oportunitat de visitar la Comissió i el Parlament Europeus on diversos càrrecs tècnics i polítics ens van versar sobre la nova IA act. Dues coses em van sorprendre agradablement: l’alt nivell de coneixement del tema entre els càrrecs més polítics (dels tècnics ja m’ho esperava) i comprovar que la ferida de les xarxes socials encara cou. Em vaig reafirmar en les meves posicions un mes després quan Sam Altman, l’executiu en cap d’OpenAI, creadors del ChatGPT, va comparèixer al Congrés dels EUA. A diferència de les vegades que Mark Zuckerberg havia declarat al Congrés, ses senyories tenien la lliçó ben apresa. Com els polítics del Parlament Europeu, les preguntes que li van fer tenien sentit, eren realistes i lluny d’aprofundir en les bestieses de la fi de la civilització preguntaven per la propietat intel·lectual, l’impacte en la feina, la difusió de desinformació, la propagació de biaixos, la possibilitat de manipular els algorismes i concentració de poder. Com ens afecta ara, no d’aquí a deu anys.
"Els reguladors van arribar tard a l’estrip que les xarxes socials han fet al discurs públic i per extensió a la democràcia"
El canvi és rellevant. Els reguladors van arribar tard a l’estrip que les xarxes socials han fet al discurs públic i per extensió a la democràcia, prou tard com perquè qualsevol resistència sigui fútil. Ara no pot tornar a passar. No parlem de regular una tecnologia —si pensem en una tecnologia en concret l’any que ve hi haurem de tornar— parlem de regular-ne els seus usos; el debat no és el que farà la IA, que no farà res perquè no té intel·ligència, sinó què farem amb la IA. En aquest sentit, i per molt que ens ho sembli, la IA no és diferent de qualsevol altra tecnologia. I sí, el cost de regular-la serà alt però el cost de no regular-la encara més. Ho hem vist amb les xarxes socials, no en la tecnologia en sí, que és fantàstica, sinó amb el seus mals usos. De moment progressa adequadament tot i que jo advocaria per canviar el nom d’IA Act a “Usatges de la Intel·ligència Artificial”, en Europeu: “Artificialis Intelligentia Usatici”.