Fa molts anys, més de deu, vaig escriure un article en el que proposava oblidar-nos del Corredor Mediterrani i optar per la via que el president Pujol havia escollit per inaugurar TV3. Tirar pel dret i fer-ho nosaltres. Sempre he pensat que esperar els altres quan les necessitats són, principalment, teves, t’obliga sempre a avançar a la velocitat del més lent. Si, a sobre, en el grup hi ha gent que hi té interès mínim -i voluntat de boicotejar- aleshores no s’arriba a enlloc. I aquest és el cas del famós Corredor Mediterrani. Jo proposava que Ferrocarrils de la Generalitat hagués hagut de començar a construir una via d’ample europeu per a càrrega -no per viatgers- feia anys. Humilment, deu kilòmetres cada any. En setze anys plantats a la frontera francesa. O fer una concessionària. Bé, ara ja hi seriem.
Hi ha diversos motius pels quals aquesta via no s’ha construït. Un ha estat la desídia i el boicot del govern espanyol. L’altre, la manca de fe en el ferrocarril que hi ha hagut, fins fa poc, a Catalunya. Recordin que durant decennis ens vam dedicar a destruir vies de tren: el que anava a Sallent, el Reus-Salou, el de Sant Feliu de Guíxols, el d’Olot, etc. Tot el que una burgesia havia construït, l’estat i els ajuntaments ho van destruir... en nom del progrés! En resum, poca visió i massa toca timbals. Però entre les altres moltes raons per no construir aquesta via de càrrega fins la frontera ha estat l’existència de l’autopista AP-7. Una concessió que havia de recuperar la inversió el més ràpidament possible i que observava el tren com el competidor enemic. El fet és que, ara, ens trobem amb una autopista farcida de camions que transporten material que podria viatjar en tren. I ho fan de franc!
Tot el que una burgesia havia construït, l’estat i els ajuntaments ho van destruir... en nom del progrés!
Sempre he mantingut que les autopistes han de ser de peatge quan el territori és de pas. M’explico. Al Regne Unit és normal que siguin de franc -a no ser que el govern volgués recaptar. Tothom amb els seus impostos finança, allí, unes autopistes que només utilitzen els britànics o que, quan els utilitzen estrangers es tracta de camions o particulars que tenen l’origen o el destí en alguna empresa o client britànics. Gasti qui gasti l’autopista, sempre se’n beneficia algun contribuent britànic - empresa o particular.
No és el cas dels altres països continentals. Agafin Alemanya on les autopistes eren, abans, de franc. En preveure que Polònia entraria a la Unió Europea, es van adonar que la majoria dels camions polonesos gastarien autopista alemanya passant-hi de llarg. I d’altres camions d’altres països hi passarien de llarg per transportar materials cap o des de Polònia. Aleshores van voler posar peatges només als vehicles estrangers. Lògicament, la Comissió Europea va tombar la idea ja que, en un mercat únic, has de tractar de la mateixa manera a l’usuari i consumidor estranger com el propi. No es pot discriminar. Aleshores es van empescar un sistema de peatge per només camions - propis i estrangers; tots ells. El tema va esdevenir sofisticat i el conec perquè l’empresa on jo treballava és la que ho va implementar.
És una idea tant simple que sembla mentida que costi d’entendre: si un bé públic el gasten només els que paguen impostos en aquell territori, aleshores es pot finançar amb impostos - per exemple, l’escola pública. Si un bé públic el gasta gent que va de pas, aleshores l’ha de pagar el que l’utilitza. Oi que sembla fàcil d’entendre? Doncs no. Els catalans no ho entenem i hem treballat de fa anys per tenir autopistes gratuïtes per una característica purament mediterrània: si a la resta d’Espanya no les paguen, nosaltres tampoc! I com que demanar que es paguin a arreu d’Espanya, tot denunciant el drenatge fiscal de Catalunya, fa d’insolidari universal, aleshores ens hem apuntat al pitjor. Volem ser com els espanyols!
El tema ha tingut avantatges polítics: és populista. Autopistes gratuïtes per al poble! I és així que la Generalitat tampoc ha introduït peatges a l’Eix Tranversal. Ara que s’han acabat moltes concessions, tots contents. I, enlloc de mantenir els peatges i recaptar uns diners útils - recordin que el 2024, per mandat europeu, els peatges s’hauran de re-introduir - s’ha optat per desmuntar-los. Lògic. O sigui, demanem diners a la UE perquè anem curts d’armilla i som l’únic país europeu que té les autopistes de franc. Però, què me’n diuen del rèdit electoral? Les eleccions espanyoles són el 2023 i el govern espanyol figurarà que ha fet que a Catalunya la gent viatgi de franc per les autopistes. I l’any següent (2024) la UE ens aixafarà la guitarra. Malvats! Esclar que, aleshores, encara faltaran tres anys per a les següents eleccions i, al cap i a la fi, els dolents seran els europeus. Qui havia dit que la democràcia se la carrega l’extrema dreta en practicar el populisme?