El misteriós cas de les balances fiscals

Fa uns dies, el senyor Canadell, diputat de Junts, va presentar, amb d’altra gent, el greuge constant i permanent del dèficit fiscal que manté Catalunya respecte d’Espanya. Es tracta d’un 8% dels nostres impostos que se’n van i no tornen. Cada any. Un rere l’altre. Amb un grup de gent vam promoure una campanya per denunciar aquest greuge, ja fa anys (2003). D’aquella experiència, i pel que he anat veient, he arribat a la conclusió que l’enemic no està a Espanya. L’enemic el tenim a casa nostra. Per això segueixo el consell del professor López Casasnovas i ja no parlo, com feia abans, d’espoli quan em refereixo a aquest lamentable fet. Ara en dic drenatge, pel simple fet que som davant d’una situació perfectament tolerada i acceptada per determinades elits catalanes: polítiques i econòmiques.

De les elits econòmiques -ignoro si poden ser qualificades d’elits les associacions i grupets de gent que fa calerons a casa nostra i que pretén erigir-se en representants dels empresaris catalans- no en parlaré pas. Es tracta d’un conjunt de gent que està ufanosa d'aplicar allò que ells pensen que és el pragmatisme, oblidant que el que practiquen és el pragmatisme a quatre potes. Per tant, millor no comptar amb ells per aquest afer.

Estan convençuts que Catalunya té l’obligació de fer veure que salva totes les repúbliques bananeres del món

Les elits polítiques són més interessants. Perquè constitueixen una elit com a tal. Perniciosa, certament, però no tant miserable com els partidaris de l'afarta’m i digue’m moro! als que em referia a l'anterior paràgraf. D’elits a les quals el tema de les balances fiscals ja els està bé n’hi ha de tres tipus. El primer col·lectiu està format pels que, tenint l’amo a Madrid, la salut i el benestar de Catalunya els interessa tant com a mi em poden interessar les tècniques taurines que practicava Manolete. Les provincials del PSOE i el PP mai piularan sobre el tema en qüestió sota risc que, des de Madrid, els piquin el crostó severament. De la resta, alineada a la dreta i de disciplina espanyola, ja ni en parlo, per marginals. A l’esquerra tenim un partit -millor dit, un conglomerat de partits que, si bé no té l’amo a Madrid, si hi té els companys solidaris. Són tots d’una solidaritat universalista -fruit d’uns progenitors ideològics formats a Moscou-. I pensen que reclamar el que és nostre és un fet d’un egoisme propi de capitalistes. Estan convençuts que Catalunya té l’obligació de fer veure que salva totes les repúbliques bananeres del món. Parlo dels Comuns.

El tercer grup -el primer era el dels renegats i el segon el dels solidaris universals- està format per partits de disciplina catalana que no piulen. I per això crec que el tema de les balances fiscals constitueix un misteri en si mateix. Per què no es denuncia? Una vegada em van cridar a dinar amb el conseller d’Economia de torn. Érem unes sis o set persones. El conseller ens va anant preguntant per temes que la conselleria podria atacar. Jo li vaig dir que el més important, estructuralment parlant, era -en aquella època ho era, ara la urgència és arreu- el dèficit de balances fiscals. I vaig suggerir una solució: una pàgina web de transparència on el contribuent piqués el seu codi postal i el sistema li detallés en què es gastaven els seus impostos (La Generalitat disposa de tota la informació). Al final sortiria un romanent que seria se’n va a Espanya, per no tornar. Vaig manifestar que aquest web en el marc adequat (La Generalitat t’informa!) crearia, especialment quan comença la campanya tributària, un efecte notable.

“Molt interessant!” va dir el conseller de torn. Tan interessant, que mai més n’hem parlat. He detectat, doncs, que entre els partits catalans tampoc hi ha interès. He arribat a la conclusió que el que no agrada als nostres polítics és que descobrim en què es gasten els nostres diners, allò que se’n diu passar comptes.

Catalunya sempre perdrà qualsevol proposta

El cas és que el país, tot ell, ha decidit que el tema no té solució. El sistema de finançament de les comunitats autònomes es decideix en una comissió (Consejo de Política Fiscal y Financiera) on cadascun dels reietons diu la seva. Però en una cosa estan tots d’acord: a Catalunya se l’ha de continuar drenant per un fet simple: si no és així, el sistema no és viable. Com que, siguin del color que siguin, ni el govern espanyol ni l’oposició mai no volen destapar la capsa dels trons -tenen col·locats reietons arreu- el tema no se solucionarà mai. Catalunya sempre perdrà qualsevol proposta.

Tanmateix, les darreres sentències europees han obert una porta, petita, al fet que puguem lluitar sobre aquest aspecte econòmic: considerar-nos una minoria. Que es prengui en consideració que, pel fet de ser una minoria integrada en un grup més gran, se sap que sempre perdràs. Crec que la via judicial, si s’anés escalant dins del sistema, fins a arribar als tribunals europeus, obriria una porta a discutir el tema seriosament i negociar una nova base. Denunciar l’Estat espanyol per practicar un drenatge fiscal excessiu i discriminatori, jo vull dir un drenatge similar que no s’aplica a tothom. Altrament, només la independència del país pot solucionar el problema. No crec que els nostres governants -després de l’intent del president Mas- hagin plantejat mai l’afer en aquests termes tan dramàtics a Madrid.