De forma recurrent es posa sobre la taula el problema de les balances fiscals de Catalunya respecte a la resta d’Espanya. És motiu de distracció de polítics i periodistes. És com el vodevil del corredor mediterrani. Ignoro si aquest darrer té solució. El problema de les balances fiscals no en té en l’entrellat políticolegal establert per la Transició. O hi ha un trencament, o continuarem així sine die. Seria bo que en fóssim conscients d’una vegada.
I el problema no té solució des de dues perspectives: la impossibilitat democràtica formal i la nul·la voluntat política catalana. Mirem-ho a la menuda.
Com que la majoria de comunitats autònomes són deficitàries, no cal ser un geni per preveure que aquest organisme no resoldrà mai el problema del drenatge fiscal
Primera perspectiva: via democràtica formal. Imaginin-se una escala de deu veïns en la qual, per l’especial disseny de l’immoble, vuit viuen a la planta baixa i dos al primer pis. Imaginin ara que, per la qüestió que sigui, els dos veïns del primer pis necessiten instal·lar un ascensor que costa 250.000 euros. I per construir-lo es necessita l’aprovació i el finançament de tota la comunitat. Vint-i-cinc mil euros per veí. Vostès creuen de debò que aquest ascensor es construirà mai? Doncs aquest és el cas de les balances fiscals. En arribar la Transició es va dissenyar un sistema en el qual unes poques comunitats autònomes -entre les quals Catalunya- finançaven la resta d’Espanya. I es va dir: “Com que som democràtics, creem un organisme format per totes les comunitats autònomes que s’encarregarà de modificar/ajustar aquest sistema.”. És a dir, l’equivalent a la comunitat de veïns del meu exemple. Aquesta trampa de la Transició es diu “Consejo de Política Fiscal y Financiera de las Comunidades Autónomas”. I en són membres el ministre d’Hisenda i els consellers d’hisenda de cada comunitat autònoma. Com que la majoria de comunitats autònomes són deficitàries, no cal ser un geni per preveure que aquest organisme no resoldrà mai el problema del drenatge fiscal que suportem els catalans. Per tant, no cal insistir-hi. Via morta.
Segona perspectiva: nul·la voluntat política. Algú podria dir: “aleshores, els catalans fem pinya i mirem d’arreglar el tema fent la pressió política i social adequada”. Doncs tampoc. Per què? Doncs perquè des d’una perspectiva política, el país està dividit en tres grups. Els diputats que estan nomenats per Madrid. Aquests mai votaran a favor de Catalunya per principis. Els seus principis, és clar. Obeeixen Madrid (el partit) abans que defensar els interessos dels catalans. Són allò que sempre s’havia conegut com a “botiflers” i que la premsa tòpica i benpensant ha anat fent oblidar per amor a una suposada “convivència”. No cal utilitzar eufemismes ni ser políticament correcte. L’altre grup està format per diputats que, si bé no són de disciplina espanyola (és a dir, no són botiflers), creuen fermament en la solidaritat universal i estan convençuts que si Catalunya ha de morir en l’intent d’exercir-la doncs cap problema. El suïcidi està justificat i ja els està bé en tant no afecti la seva vida personal que podríem qualificar de “guai”. Per fer-ho gràfic, parlo d’aquells que, quan es matava gent que volia creuar el Mur de Berlin, no deien res; però eren capaços de muntar un escàndol quan engarjolaven -injustament, val a dir-ho- un sindicalista llatinoamericà. Oi que m’entenen? Aquests no votaran en contra de Catalunya. No els hi cal. Només votant a favor d’Andalusia, Extremadura, les Castelles, etc. ja n’hi ha prou. I el tercer grup polític del país ve conformat pels diputats catalans que, com a tals, tenen l’amo a Catalunya però que estan tocats pel secular i tradicional “calla, no fos dit que...!”. És a dir, aquells que no volen ser titllats d’insolidaris ni acusats de fomentar la independència a cop d’interessos pecuniaris. Com si l’interès de tenir un estat fos un acte de benevolència suprema i desinteressada.
Total, ens trobem que, pel que fa a una reivindicació que probablement compta amb el suport majoritari dels catalans -gairebé tots, perquè tots hi estem afectats: rics, pobres; alts, baixos; empresaris, assalariats; etc.-, el país no té cap representant que defensi els nostres interessos.
La solució, si mai arriba, serà fruit de la independència del país. Encara que, sent tan burros com som, podria ser que acordéssim un finançament “solidari” per a la resta d’Espanya, fins i tot havent esdevingut independents. Una altra possibilitat podria consistir en el fet que, arribat un moment donat, per aprovar els pressupostos, Europa exigís comptes de resultats regionals donat que ja en té prou que sempre siguin els mateixos els que van amb la llagrimeta pidolaire per davant. Mentre això no arriba, valdria més que no parléssim recurrentment del tema; perquè, a l’igual que succeeix amb el perpetuum mobile, el problema no té solució. I jo em conformaria amb que tots fóssim conscients de qui té la culpa de que no s’arregli. Perquè de culpables, n’hi ha.