Davant els darrers esdeveniments bancaris, s’han estès els dubtes sobre el sistema bancari. En aquest article resumirem que és el que ha passat fins ara, que és el que podem esperar que passi a partir d’ara i què podem fer. El que ha passat fins ara es pot resumir dient que en augmentar la inflació les autoritats monetàries han incrementat els tipus d’interès i han endurit la política monetària. Sempre que es prenen aquestes mesures augmenta el cost del finançament i és més difícil aconseguir préstecs. Això ha provocat vàries fallides:
· Silicon Valley Bank: Una excessiva concentració en el sector de les startups va fer que en produir-se les restriccions monetàries va augmentar la retirada de dipòsits dels clients per tal de poder invertir en les seves empreses. Això va impactar en una errada que havia fet anteriorment el banc i que consistia a invertir una part important dels dipòsits a la vista en deute públic a llarg termini. Com que el deute públic s’havia comprat quan els tipus d’interès eren baixos, en vendre’ls ràpidament es varen generar grans pèrdues. Això va espantar els clients que varen incrementar les retirades de dipòsits i el banc va haver de ser intervingut per les autoritats. Per tant, els errors principals del banc varen ser l’excessiva inversió en deute públic i el desajust entre els terminis dels dipòsits dels clients (principalment a la vista) i el llarg termini de les inversions que feia el banc.
· Signature Bank i First Republic Bank: Es tractava de bancs amb liquiditat reduïda, excessiva concentració de dipòsits en pocs clients i excés de risc en el sector de les criptomonedes (en el primer cas) i en el sector immobiliari (en el segon cas). Els ha perjudicat la poca liquiditat davant l’efecte contagi del Silicon Valley Bank. La baixa liquiditat que tenien està relacionada amb què als Estats Units els requisits que han de complir els bancs mitjans i petits són molt menors que els que hi ha a Europa i que es varen activar després de la crisi de 2008. La desregulació promoguda per Donald Trump en els seus anys de presidència hi té molt a veure.
· Credit Suisse: Aquest és un cas diferent. És un banc amb greus problemes reputacionals des de fa molts anys: corrupció, fraus, blanqueig de capitals, pèrdues multimilionàries per mala gestió de riscos... i que ha rebut moltes condemnes de les autoritats. Ja feia anys que la seva cotització s’havia enfonsat més del 80%. El 2022 ja va perdre un terç dels dipòsits dels clients. I ara encara més pels recents dubtes sobre el sistema bancari. Ha acabat sent comprat pel banc UBS a preu de saldo.
I a partir d’ara que podem esperar que passi? En economia pot passar de tot. De tota manera, no es preveu un efecte contagi generalitzat. Sobretot perquè les autoritats han reaccionat molt ràpidament garantint els dipòsits, inclusiu més enllà dels previstos pels fons de garantia de dipòsits. Intervenint en els bancs afectats han evitat un efecte contagi a tot el sistema bancari. Ara bé, no podem excloure que també tinguin problemes altres bancs. Per exemple, als Estats Units es calcula que hi ha uns dos-cents bancs (del total de quasi cinc mil bancs que hi ha) que estan en una situació feble. A Europa és diferent perquè les ràtios, per exemple de liquiditat, que han de complir tots els bancs (pels requisits de Basilea) són molt més forts i afecten a tots els bancs, independentment de la mida.
I que convé fer a partir d’ara? Per part de les autoritats convé continuar donant garanties als dipòsits i intervenir preventivament en els bancs més febles. També és important que les pèrdues produïdes i els ajuts de les autoritats siguin pagades pels que guanyen quan les coses van bé: accionistes i bonistes (que han comprat bons emesos pels bancs). Això evitarà el relaxament que generaria si els estats cobreixen les pèrdues d’entitats privades. També cal aprofundir en els controls i regulació bancària per a totes les entitats (en el cas dels Estats Units), també les petites, com ja es fa a la zona euro. Incrementar els requisits de capital i de liquiditat i, finalment, sancionar als directius que hagin fet males pràctiques.
I per part dels clients dels bancs, convé no sobreactuar i fer el que cal fer sempre, tant quan les coses van bé com quan van menys bé: diversificar bé els estalvis (tant pel tipus d’entitat com de producte) sabent que els dipòsits al nostre país tenen una garantia de 100.000 euros per titular i compte. No oblidem que els bancs avui estan molt més capitalitzats i forts que en el 2008. I les persones que han invertit en accions d’empreses sòlides i amb un futur prometedor a mitjà i llarg termini, millor no vendre perquè quan passi la tempesta ja es recuperaran les pèrdues.