La ciutat que porta el mateix nom que la nostra xarxa social

M’he permès titular l’article d’avui parafrasejant al poeta, aquell que es va referir a Barcelona com a “la ciutat que porta el nom del nostru Club”. La frase doncs no és ben bé original meva. Tampoc no seria jo el més indicat per dir-la. Qui sí que ho pot escriure amb totes les lletres és Mark Zuckerberg, propietari de les xarxes socials Facebook, Whatsapp i Instagram, i que ben aviat podria afegir un clon de Twitter a la seva col·lecció, un clon que porta els noms clau P92 i Barcelona.

Barcelona, la xarxa social, no el concepte, sembla que té data per a finals d’aquest mes. Estem parlant d’un clon de Twitter parcialment integrat a Instagram; els usuaris en podran fer servir l’identificador, en conservaran seguidors, els seguits i els blocats. Les captures que se n’han filtrat mostren una semblança gairebé al píxel amb la xarxa de l’ocellet. Però també té grans diferències. La primera és que Barcelona no és centralitzada (en això també coincideix amb la ciutat).

Meta’s been briefing creators on it’s upcoming text-based app — now looking at a possible late June launch.

Details are in my newsletter but I’ll list some highlights ? pic.twitter.com/KYqqXjrRmD

— Lia Haberman (@liahaberman) May 19, 2023

Que no sigui centralitzada vol dir que es pot connectar amb altres xarxes que utilitzin un protocol de comunicació comú, en aquest cas l’ActivityProtocol, el mateix que utilitza Mastodon i multiplicitat d’altres plataformes. Qualsevol que utilitzi aquest protocol —també Meta— pot crear el seu servei de publicació de continguts —xarxa social, blogs, webs— i enganxar-lo a altres d’existents per intercanviar-se informació de manera federada. És el que es coneix com el Fedivers.

Musk, amb la seva política erràtica, ha fet que l’ocellet espanti molta gent, els anunciants especialment

La segona gran diferència amb Twitter és que no és d’Elon Musk, diria que aquesta és encara més rellevant que la primera. Musk, amb la seva política erràtica, ha fet que l’ocellet espanti molta gent, els anunciants especialment. L’autoqualificat “absolutista de la llibertat d’expressió” ha resultat ser un croat contra tot allò que li soni lleugerament progressista i ha abraçat l’agenda de la ultradreta, inclòs el suport públic al governador republicà de Florida Ron DeSantis. Basti recordar que DeSantis va signar un projecte de llei conegut com a “Don’t Say Gay” (no diguis gai) que prohibeix que la canalla rebi cap educació sobre orientació sexual i de gènere fins que no facin 18 anys! Per aquesta causa té una lluita particular contra Disney, l’empresa amb més treballadors de Florida, que ha criticat públicament el despropòsit de DeSantis.

El cas de DeSantis és rellevant per Barcelona, la xarxa, no el concepte. Després d’anunciar la seva candidatura a concórrer a les primàries del partit Republicà enfrontant-se a Trump, DeSantis va oferir la primera entrevista a Musk refusant l’oferta de Rupert Murdoch de fer-ho a Fox News. L’entrevista s’havia de fer en un Twitter Space, el servei de xat de veu de la plataforma. No va passar. Els servidors no van aguantar i l’entrevista no es va poder fer. A l’àudio del moment se sent la suor freda de Musk mentre no aconsegueixen arreglar els problemes tècnics. L’experiment va ser un fiasco monumental i el ridícul en directe de Musk espantós, només comparable a quan va presentar un dels seus Tesla amb un vidre irrompible que es va trencar a la primera pedrada que un voluntari va llençar a petició de Musk.

Si hagués passat un altre moment, potser ho hauríem suportat amb estoïcisme i, fins i tot, tal vegada ens hauria fet gràcia. Jo encara recordo amb nostàlgia la balena d’error que sortia als principis de Twitter quan els servidors no podien més. Però ara és diferent. L’ocellet ja no és aquell simpàtic nouvingut que no enteníem massa bé com funcionava i que trobàvem difícil d’explicar a qui no hi era. Avui sabem massa bé com funciona, quin impacte té en el discurs públic i en última instància en la democràcia. Que Musk difongui conspiracions i fake news no és una bona notícia. Que s’alineï amb la dreta més extrema, que doni un “programa” a Twitter a l’ultra Tucker Carlson quan el fan fora de la Fox per mentir deliberadament sobre el suposat “robatori” de les eleccions no és una bona notícia. Que obri la porta al retorn dels nazis que havien estat relegats a serveis minoritaris com Gab, Parler o el Truth de Donald Trump és una nefasta notícia.

Ens dol perquè ens agrada, perquè va ser la primera, la millor, la diferent i dol especialment perquè encara la necessitem; hi ha gent rellevant, influent, interessant que hi continua publicant continguts interessants. De moment Musk encara té aquest efecte plataforma al seu favor, però ja no juga sol. Mastodon és una bona alternativa, però és irrellevant encara: hi treballen 25 persones i refusen qualsevol inversió per poder-se mantenir independents. Bluesky, la xarxa clon de Twitter que va començar el propi Jack Dorsey quan n’era executiu en cap i finançada per Twitter llavors, té molt de potencial, però encara funciona per invitació i en som pocs. I ara Barcelona.

Hi ha dues raons per les que el nou projecte de Meta podria tenir èxit. La primera és que les xarxes socials són el terreny natural de Mark Zuckerberg. I la segona i més important: aquesta xarxa no és de Musk. El multibilionari es pensava que gestionar Twitter era com gestionar Tesla i es va equivocar: l’enginyeria social i l’enginyeria mecànica no tenen res a veure.