Mitjans de comunicació de tot tipus no han deixat de posar darrerament el focus en la fugida d’alguns youtubers –i al capdavant, un dels més destacats d’ells, el conegut com El Rubius– a Andorra amb el propòsit d’evitar, amb aquesta marxa, la que consideren una asfixiant pressió fiscal espanyola.
Això ha mogut les fàcilment irritables autoritats fiscals del país de sortida a llançar tot un seguit d’amenaces dirigides a empaitar, per tots els mitjans, a aquestes persones per considerar-les insolidàries (“Hacienda somos todos”, ressona de fons) i, fins i tot, de retornar Andorra a la llista de paradisos fiscals, de la que ja va ser exclosa fa uns deu anys.
En comptes d’emmirallar-se en Andorra que, amb una imposició molt minsa, pot sobreviure sense quasi dèficit fiscal i amb un endeutament públic i una despesa per habitant de menys de la meitat d'Espanya, només veuen que en aquell país es paguen menys impostos i que, per aquest motiu és atractiu –i immoral– fixar-hi la residència.
D’acord amb el paradigma socialdemòcrata, un país amb una recaptació tan baixa no només està condemnat al fracàs sinó que el més probable és que els seus ciutadans visquin com troglodites, amb un estat del benestar miserable que en compromet la seva salut i progrés.
"En comptes d’emmirallar-se en Andorra, les autoritats fiscals espanyoles només veuen que en aquell país es paguen menys impostos i que, per aquest motiu és atractiu –i immoral– fixar-hi la residència"
Però, ai las!, resulta que el minúscul país veí, tot i el seu reduït pressupost, compta amb una despesa pública per habitant en educació i sanitat superior a la d'Espanya, una esperança de vida que supera en 6,5 anys la dels seus veïns del sud i, per si això no fos prou, sense tenir greus problemes de seguretat, com ho demostra el fet que a l'any 2019 no va patir cap homicidi.
A Espanya, les persones que guanyen molts diners, com és el cas de El Rubius, saben que pagar per l'Impost sobre la Renda gairebé la meitat dels seus ingressos no és suficient (recordem que a Andorra és, com a màxim, del 10%), atès que com a subjectes passius –una categoria aquesta que ja denota cert menyspreu– hauran de suportar tot tipus de molèsties i inconvenients per part de les esquerpes autoritats fiscals espanyoles, com poden ser la inseguretat jurídica –amb continus canvis legislatius o de criteri per part de la Inspecció o dels tribunals-, la falta d'incentius fiscals per a aquests tipus de rendes, la limitació de les despeses deduïbles i les constants inspeccions, per citar-ne algunes.
En resum, no ha de sobtar que aquests influencers, com tants altres artistes i esportistes, busquin fixar la seva residència en un país fiscalment més amable i més quan, si satisfan els requisits establerts en la legislació aplicable, això és indiscutiblement legal. Una qüestió diferent seria que el canvi de residència no fos real o si no s’ajustés a l’ordenament jurídic que, en aquest cas, no ve donat només per la llei interna espanyola sinó també pel Conveni de Doble Imposició entre Espanya i Andorra.
"Les persones que guanyen molts diners a Espanya hauran de suportar tot tipus de molèsties i inconvenients per part de les esquerpes autoritats fiscals espanyoles"
El fet de ser joves i no tenir càrregues familiars els permet canviar de lloc de residència només emportant-se una motxilla, un ordinador i el seu mòbil, mentre des de l'autobús (a Andorra no hi ha AVE) ens deixen un nou eslògan menys inclusiu que l’original: “Hacienda sois todos”.
En conclusió, la reacció de les autoritats espanyoles, i de determinats mitjans de comunicació, se situa més en l’àmbit d’allò que és èticament reprovable que en el marc, que tan sovint ens apliquen de forma inexorable als contribuents, del que diu la lletra i l'esperit de la llei.
Sí, a la meva propera reencarnació m'agradaria ser youtuber!