L'ample digital ibèric

"Inhabilitem Catalunya per fer l'IdentiCAT, però només de moment, no fos que estiguem fent el ridícul perquè després resulta que el seu projecte és bo". Aquest és el resum del Real Decreto-ley 14/2019 "por el que se adoptan medidas urgentes por razones de seguridad pública en materia de administración digital, contratación del sector público y telecomunicaciones".

Més info: Necessitem una identitat sobirana autogestionada (però encara no ho sabem)

El text complet consisteix en un festival de restriccions per evitar la contractació de cap tecnologia digital nova desconeguda per a l'executiu del Pedro Sánchez —no parlo pas dels tècnics funcionaris del Gobierno-. Sobretot no volen ni l'IdentiCAT ni tot allò que hi pugui estar relacionat; des del cloud fins als pèls de fibra òptica.

La idea "nosaltres no ho hauríem fet, però ens hi han obligat" traspua per tot el Real Decreto-ley. Està escrit de tal manera que ho podran dir en qualsevol moment del futur, que sospiten que és pròxim. És la conseqüència de ser fidel a la visió i missió del projecte atàvic espanyol, "la unidad de destino en lo universal", que mai no els ha permès veure-hi més enllà del voraviu de "la piel de toro".

"La màxima "nosaltres no ho hauríem fet, però ens hi han obligat" traspua per tot el Real Decreto-ley"

No és el primer cas en tecnologia. Un de prou sonat fou l'ample ferroviari ibèric, que m'ha recordat el cas del Real Decreto que ens ocupa avui. La Real Orden de 31 de desembre de 1844 impedia que els trens espanyols sortissin a França i -sobretot- que els trens francesos entressin Espanya. L'estratègia era tan fàcil com fer vies més amples. A la versió espanyola de la Wikipedia rebutgen que el motiu fos cap possible invasió francesa, però també podem llegir l'entrada en anglès on ens recorden que -quina casualitat- només havien passat 31 anys des de la Guerra del Francès. També expliquen que els avantatges tècnics que suposaven les vies més amples venien d'enginyers espanyols que, en realitat, de trens no en sabien gaire. El 1845 allò era una nova tecnologia, un concepte que també podem trobar el Real Decreto-ley 14/2019 que comença així:

"El desarrollo y empleo de las nuevas tecnologías y redes de comunicaciones por parte de las Administraciones Públicas se está acelerando. Ello exige establecer sin demora un marco jurídico que garantice el interés general y, en particular, la seguridad pública, asegurando la adecuada prestación de los servicios públicos y, al mismo tiempo, que la administración digital se emplee para fines legítimos que no comprometan los derechos y libertades de los ciudadanos."

El text té tan poca rellevància que podria haver dit exactament el mateix, cada any, des de la publicació del protocol HTTP 1.0 el maig de 1996 —nota per a nerds: és l'RFC 1945-.

El meu mestre en la cosa d'escriure, el Jordi Vendrell, deia que havia d'esborrar el primer paràgraf de tots els articles en haver acabat la feina. Les primeres paraules m'haurien servit per escalfar, però gairebé sempre serien inútils per al lector. El primer paràgraf del Real Decreto-ley 14/2017 no té substància, però ens serveix per endevinar què passava pel cap dels legisladors a l'hora d'escalfar:

"Tot això és molt nou per a nosaltres, hi ha gent que fa coses, van molt de pressa, i tenim por de perdre el control. Cal que diguem que volem aconseguir seguretat i d'altres coses que sonin bé."

Estem davant un cas conegut. Potser l'hauria d'analitzar en clau política, però prefereixo veure-ho com un cas més d'inadaptació al canvi digital.

Els qui hem fet feina amb la immersió digital sabem que és indefugible el cas dels directius que diuen "això no es pot fer". Tenen un modus xarxendi mediocre i una data de caducitat clara. Sovint la pregunta és quina, la data, però en realitat és igual; mentre no arriba, ens caldrà fer feina extra per demostrar que sí que es pot.

El seu "no es pot" se sol basar en l'interès general, en la seguretat, la prestació adequada de serveis, els bons costums i les tradicions. Fins i tot diuen que els canvis digitals poden suposar la pèrdua de drets i llibertats; és la teoria del pendent relliscós, una fal·làcia informal tant clàssica com freqüent.

"Se'ls escapa que sospiten que aviat la tecnologia darrere de l'IdentiCAT, la SSI, serà tendència. Es curen en salut d'allò que pugui dir Europa, que en sap més i mana molt però desperta tard"

Els directius d'empreses que s'oposen al canvi escriuen correus, demanen reunions i presenten informes; quan és un equip polític, fan un Real Decreto-ley de l'estil del 14/2019. Al text hi deixen caure les seves Inseguretats i dubtes, però sense voler. Se'ls escapa que sospiten que aviat la tecnologia darrere de l'IdentiCAT, la SSI, serà tendència. Es curen en salut d'allò que pugui dir Europa, que en sap més i mana molt però desperta tard. Amb una mica de sort uns ja no hi seran —si és que la legislatura aguanta quatre anys— i els altres —els alts funcionaris— o estaran jubilats o tindran nous caps polítics que vés a saber d'on sortiran i què diran.

Tindrem identitat digital sobirana autogestionada (SSI), no ho dubteu pas gens ni mica. Dels detalls tècnics en vaig parlar aquí mateix un parell de mesos enrere. No és una qüestió d'intencions polítiques, sinó de canvi digital inevitable; d'algorismes pensats perquè puguem confiar en la gestió del més íntim: la nostra identitat digital. Sense això molts serveis digitals basats en intel·ligència artificial seran o deficients o perillosos, i no volem pas cap de les dues coses. Tampoc no volem que el futur se'ns escapi.

Tota resistència és fútil davant una necessitat digital. Els problemes que provoca el programari es resolen amb més software, no amb decrets. Tant és si el perpetren en nom de la seguretat nacional o de la mediocritat digital, aquesta que sura al primer paràgraf no esborrat del Real Decreto-ley 14/2019. La poca solta els esborrarà a ells, perquè són miops. No hi llucaren prou quan calia tenir molta vista per endevinar els canvis rellevants que arribaven, un darrere l'altre, per dibuixar el futur de la Societat Digital.

També està bé així.

Tot plegat servirà per explicar com els va anar a les organitzacions que s'entestaren a proclamar que la tecnologia no anava amb ells. El 1845 va ser amb l'ample ferroviari ibèric i al 2019 amb la identitat digital sobirana autogestionada. L'ample de les vies fou massa gros i el digital massa petit.

Avui et destaquem
Comentaris