De tant en tant, ens truquem. Parlem de moltes coses, de la família, dels amics, de les anècdotes que ens passen durant el dia. Són trucades que es poden reduir, essencialment, en un “em preocupo per tu i t’estimo des de la distància”, però ens solen prendre molt més temps per les altres banalitats. Comunicar-se a partir de banalitats m’encanta, perquè et deixa veure quina és la banalitat que l’altra persona vol compartir amb tu, i a quina vols fer partícip tu a l’altre.
A casa gairebé no hi plou des de fa mesos, i això està començant a posar nerviós a tothom. No per un problema actual, sinó per la consciència del greuge que serà si les coses no canvien aviat. Estem a un 15% de bateria, no trobem el carregador enlloc i la botiga més propera ens ha dit que només ens ho podrà portar per vaixell i no tenim clar si serà suficient. On sóc jo plou massa, i la terra baixa tant que, si no fos per la tecnologia, el meu tercer potser podria tenir un jardinet. Quan ens truquem, em diu que bufi, i que porti els núvols carregats de pluja cap a casa, on tanta falta fan.
Entre riures, em diu que em faci “bufadora de núvols”, i somiem en una feina tranquil·la, pacient, similar als dibuixos dels contes que ella em llegia quan era una criatura. Aquells dibuixos arrodonits i de colors suaus, on tot tenia cara, fins i tot els núvols, que enfadats feien que el vent bufa cap a un costat o un altre.
"Quan ens truquem, em diu que bufi, i que porti els núvols carregats de pluja cap a casa, on tanta falta fan"
Hi ha moments a la vida on cal que ho qüestionis tot, de dalt a baix, per saber si estàs on hauries d'estar i, si no, posar-hi remei. Als 26 sentia que arribava tard a tot arreu, però ara tinc la sensació que no és que arribi tard, és que no vaig enlloc. Que no hi ha cap terra promesa enlloc i que, si alguna cosa he de fer, està clar que no està lligada a l'edat, els dies que passin, o el que potser ja hauria d'haver fet. Amb els meus acabats de complir vint-i-set anys, moltes dones de la meva família ja havien fet els principals canvis de les seves vides. Jo, en canvi, noto que tot just la començo.
Fins ara, el somni dolç de la joventut ho havia entendrit tot, fins i tot les coses dolentes. Havia fet que el camí semblés una espècie de joc entre una realitat i una altra, entre un camp de coneixement, una primera feina i uns primers amors. Ara penso que, encara que continuo sent jove, ja tinc una mica d'experiència per no repetir els mateixos errors que continuaré cometent amb una mica més de perspectiva. Començo a pensar que això de créixer està bé per acumular records, però que els adults no deixen de ser adolescents amb molts anys d'experiència, que al final del dia fan el que poden amb el que tenen.
Així, si bé la meva vida tot just es troba a la seva obertura, ja ho fa amb molts colors, llibres i textos, amb clips a l'escriptori i bolígrafs gastats que denoten un bon nombre de paraules anotades. La crisi del quart de segle potser sí que existeix, al capdavall, però penso que després en ve una forta remuntada cap als trenta on la consciència de l'efimeritat de la joventut fa que les ganes de viure es multipliquin. I si fem les coses una mica més tard, o durant unes setmanes la vida no sembla que vagi cap al camí on creiem que hauria d'anar, ens podem dedicar a bufar núvols i trucar-nos a la nit per explicar-nos banalitats sobre el nostre dia que, ben mirat, ja és prou bonic.