Les caixes que també ens feien nació

Ja han passat uns quants anys del lamentable episodi de la crisi bancària que va assolar el país. Si ho mirem en perspectiva, el problema espanyol -o sigui, el català- es pot descriure de manera senzilla: davant del boom immobiliari, el nostre sistema bancari va prestar més diners dels que podia i tenia i, a sobre, els va deixar a clients que no els podien tornar. Quan aquesta gent no els va tornar, el sistema va entrar en fallida. El tema ens recorda un cop més a la reiterada i mai apresa eufòria econòmica. Quan les coses va bé, ens oblidem -els governs els primers- que l’increment de bonança econòmica no pot durar sempre. Hi ha determinades coses que, per probabilitat, tard o d’hora, toca que passin. Inevitable.

Aquella crisi fou internacional, però a nosaltres ens va afectar més que als altres i la banca espanyola, fins a la data tan orgullosa i pedant -però de paper d’estrassa-, va haver de ser rescatada amb la combinació d’un préstec europeu d’uns 41.000 milions afegint-hi altres recursos propis. En total, uns 58.000 milions. Aquests diners els va haver d’abonar l’erari públic, és a dir vostès i jo, entre d’altres.

Per si no fou prou, el sistema bancari espanyol es va haver de depurar. Per ser més gràfics, podríem dir que es va haver d’esporgar. El problema, com té lloc habitualment en aquests casos, és determinar quantes branques a podar i de quin gruix. Com que Espanya és, inevitablement, un gran cortijo, la poda es va fer escoltant els més arrambats al poder. De càstigs per mala gestió no n’hi hagué. Vull dir que els 58.000 milions es poden considerar com despesa de la festa que havia organitzat no se sap qui.

"Aquella crisi fou internacional, però a nosaltres ens va afectar més que als altres"

Com sempre té lloc en aquests casos en què Espanya perd, Catalunya va perdre més. És un fenomen que es repeteix al llarg dels segles. I aquells que s’alegren de què Espanya vagi malament no s’adonen que, després, Catalunya paga el desastre amb sobrecàrregues que, per afegitó, no ens són reconegudes. Un exemple del que vull significar el constitueix el període franquista. Quan algun espanyol em diu coses del tipus “¡Nosotros también sufrimos la dictadura!” acostumo a respondre “Sí, es cierto; pero Franco no intentó aniquilar tu lengua y tu cultura; y eso es un plus”. La realitat és que sempre patim valor afegit negatiu.

El que vam haver de pagar els catalans per la festa financera espanyola va ser dramàtic. I ens va costar el sistema financer propi: les caixes d’estalvi. Cap país d’Europa va perdre els seu sistema financer excepte nosaltres. Ep, i sense explicacions! Perquè les caixes d’estalvis gestionaven, aproximadament, el 50% del sistema financer català.

"Han passat els anys i desconeixem els responsables de la desaparició de les nostres caixes d’estalvis"

És cert que algunes, moltes, de les caixes van cometre errors. Tant com molts dels bancs espanyols van cometre errors. Però això no havia de ser excusa per deixar el mercat bancari espanyol en mans d’oligopolis i el sistema financer català sense el seu pal de paller: les caixes. D’excuses se’n van donar moltes. Entre d’altres mentides es va afirmar que un sistema amb tantes caixes no pot funcionar bé. Extraordinària justificació. Perquè França en té 28 de caixes d’estalvi, el sistema que es coneix com Banques Populaires Caisse d’Epargne (BPCE). Itàlia en té 33, de casse di risparmo (a més de moltíssims bancs petits) i Alemanya -estan asseguts?- té 357 sparkasse. Ja es veu que l’objectiu era aprofitar la crisi per eliminar la competència. I així ens hem quedat. Tres o quatre grans proveïdors: BBVA, Santander, Caixabank i Sabadell -tots pilotats des de fora de Catalunya, és clar. Per sort, no necessito anar a demanar cap préstec ni servei a la banca espanyola. Em repugna haver de passar pel tub dels oligopolis espanyols. Com sempre, haurà de ser la Unió Europea que, un dia, s’adonarà de la indefensió del consumidor espanyol i haurà d’arreglar-ho. Ja s’ho faran.

Han passat els anys i desconeixem els responsables de la desaparició de les nostres caixes d’estalvis. Imagino que les responsabilitats estan repartides entre els actors espanyols a qui no cal estimular-los la catalanofòbia i uns governs de la Generalitat inexistents d’ençà el 2003 als que no cal estimular-los la incompetència. Inexplicablement, ningú ha passat mai comptes al Parlament d’aquella malifeta. La Generalitat posseïa l’autoritat reguladora sobre les caixes d’estalvi. No va dir res. No va fer res. Una vergonya per un territori que es proclama més que una regió autònoma. Passaran els segles i algú, algun dia, s'adonarà que amb les caixes d’estalvis va desaparèixer, també, una munió d’esforços i il·lusions que havien esmerçat els nostres avantpassats. Perquè amb la desaparició de les caixes vam perdre, de pas, un bocí de nació.