Carta oberta a Elon Musk

Benvolgut Elon,

espero que no et sàpiga greu que m’adreci a tu pel nom però és que sentim tant a parlar de tu, dels teus secrets per triomfar, de les hores que no dorms, dels coets que enlaires, dels porros que et fumes que en molts casos sabem més coses de tu que de segons quins parents. 

També em permeto aquest to proper perquè encara que tu potser ho ignoris, tu i jo tenim moltes coses en comú. Tots dos som de la generació X (anys pensant que era boomer i resulta que per un any, no). Com tu, jo també sóc enginyer, en el meu cas informàtic, tot i que el meu pas per la universitat va ser una mica menys breu que el teu. També com tu, jo he creat diverses empreses i sóc un empresari d’èxit (èxit en la mesura que no he hagut de tancar cap empresa i que encara puc pagar nòmines. Toquem ferro). També com tu, jo no cobro massa i no dedico tampoc el que guanyo a comprar-me iots ni mansions al Carib; tots dos sabem que en realitat els diners no són importants sinó que el que és realment important és que ens permetin fer allò que ens agrada, que és fer del món un lloc millor. 

Quan Twitter es deia Twittr, encara faltaven dos mesos perquè Steve Jobs presentés l’iPhone al món i Tesla era només el cognom d’un enginyer maleït

De fet, malgrat que tu siguis l’home més ric del món i, per tant, jo no, és molt més el que ens uneix que no pas el que ens separa.

També ens uneix la passió per la Intel·ligència Artificial, l’aeronàutica, el disseny i Twitter. I és precisament de Twitter que et volia parlar. Els que ja tenim una edat a Twitter —en això tu també ets uns anys més jove que jo, punyeter— recordem quan Twitter es deia Twittr, cap allà l’abril del 2007. Encara faltaven dos mesos perquè Steve Jobs presentés l’iPhone al món i Tesla era només el cognom d’un enginyer maleït, una víctima de tantes de Thomas Edison. 

Recordo que la pàgina principal de Twittr mostrava tots els tuits que s’estaven fent en aquell moment, una veritable conversa global que passava a velocitat de llampec per la pantalla. També recordo que dia sí, dia també ens sortia la imatge d’error de la balena dient que l’ocellet ja no podia més. Eren temps que no enteníem massa bé què era ni com funcionava ni per a què servia. Per descomptat no ens imaginàvem el que un dia representaria Twitter per a tots nosaltres i per la conversa global; tu en dius l’àgora del món, per d’altres és el Club de la comedia i per d’altres el teatre d’operacions d’una guerra. Segurament tots teniu raó.

Els bots, trolls i trumps eren una cosa del futur

El 2007 a Twittr hi havia poques normes. Per no haver-hi no hi havia ni etiquetes (hashtags) ni mencions a usuaris; ho vam començar els mateixos usuaris, però ni rebíem notificacions ni es podia fer clic a l’etiqueta per veure de què anava el tema. Si tenies una conversa amb algú —en recordo de molt edificants amb un xicot sud-africà com tu amb qui encara tinc relació— era com si el coneguessis de tota la vida i inevitablement el convidaves a casa quan venia a Barcelona.  Eren temps de Nokia i de fer tuits via SMS; la web mòbil encara era una entelèquia. Fer un tuit per SMS volia dir dues coses: estar identificat a la xarxa via el teu número de mòbil i pagar per tuitar. I no poc. El número on havies d’enviar el teu SMS per veure aparèixer automàgicament el teu tuit a la web era del Regne Unit. La vanitat té un preu que en aquella època era d’un euro l’SMS més costos internacionals. Els bots, trolls i trumps eren una cosa del futur.

Ara he llegit que vols tornar a restablir el balanç a la força, que vols tornar Twitter a aquells temps on tot era llum i tothom podia fer dir a l’ocellet allò que li passés pel cap sense més control que el dels mateixos usuaris. Això dius quan et declares un absolutista de la “llibertat d’expressió”; que a Twitter hi han de tenir cabuda totes les opinions: les d’astronautes, viròlegs i metges i les de terraplanistes, antivacunes i homeòpates, tal com fan en algunes escoles nord-americanes que quan estudien l’evolució de les espècies de Darwin també estudien la creació divina de l’univers, perquè s’han de tenir totes les versions.

Mira, potser et sorprendrà, però el món és molt diferent del de fa 2.000 anys i també d’aquell del 2007, entre altres coses perquè monopolis com els d’Apple, Google i Amazon, i xarxes com Instagram, Facebook o la que t’acabes de comprar, han fet del món un lloc diferent; ni millor, ni pitjor, diferent.

Sé que tot el que vols fer és a fi de bé i que coneixes tan bé com jo allò de l’Spiderman de que “un gran poder comporta una gran responsabilitat”. Però potser el que no coneixes tan bé és allò del Capità Enciam, allò de que “els petits canvis són poderosos” que vindria a ser un corol·lari de la teoria del caos, allò que en la cultura popular es coneix com “l’efecte papallona”, la idea que petites variacions en les condicions inicials d’un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini.

Disculpa si en alguns moments el to de la meva missiva t’ha semblat inadequat, però m’he agafat la confiança per com ens assemblem. Una darrera cosa en comú que tenim és que, com tu, jo també he pagat per Twitter, concretament un euro més costos internacionals per cada tuit que vaig enviar per SMS al Regne Unit des del meu Nokia. Sí, sé que tu has pagat una mica més però els diners no són importants; el que és realment important és que ens permetin fer allò que ens agrada, i publicar que era en un concert dels Beastie Boys i que els 40 seguidors que tenia es morissin d’enveja, no tenia preu.

Ben cordialment, 

Josep M. Ganyet