Catalunya i l’ànima industrial, la perifèria contra el centre

Disposem de dades de l’evolució econòmica de Catalunya per comarques, des del 2006 al 2019, del moment anterior a l’explosió de la bombolla fins al preCovid19. Són catorze anys on podem comparar l’evolució regional interna de Catalunya. A grans trets, la nostra economia és nominalment més valuosa en VAB en la data final (+31%), però amb uns canvis estructurals molt clars: l’enfonsament de la construcció en valors absoluts i relatius (és un 64% respecte del 2006), un cert retrocés agrícola (91%), una explosió dels serveis (148%) i un lleuger augment de la indústria (114%).

Aquests valors conjunts no representen el paper de cada àmbit regional, ja que les tendències locals són divergents. Però anant als aspectes més destacats, podem veure com, en indústria, el creixement contrasta entre l’àmbit de la regió de Barcelona i la resta del país. Entenem per regió, el Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i Vallès (Occidental i Oriental). Aquí hi ha dos terços de la població de Catalunya i el pes més destacat industrial amb la inèrcia més gran del sistema, però no la dinàmica més grossa de creixement, la qual s’hauria produït més enllà de l’àmbit barceloní. Quasi dos terços (63,1%) de l’increment de VAB industrial (2019-2006) s’hauria produït més enllà de la regió, la qual compta amb l’ordre de només un terç de la població (36,2%), mentre que a la regió metropolitana, amb un terç de l’increment de VAB industrial (36,9%), tindria dos terços de la població (63,8%).

Font: Idescat | Elaboració pròpia

Apareixen valors capgirats que denoten un fet profund, ignorat i molt significatiu del perfil del país. La regió barcelonina continua pesant el 60,1% del VAB industrial català, però la seva dinàmica s’ha reduït en catorze anys, perquè ha perdut més de 3 punts (era el 63,4% el 2006). Dins la regió, el cas més destacat és el Barcelonès, la ciutat real de Barcelona, la qual ha perdut en termes absoluts pes industrial (és el 91,4% del que fou, és a dir ha perdut 8,6 punts de pes absolut), en un context en el qual creixia un 39% de VAB en conjunt i, destacadament, en serveis (+53%). Tot plegat amb una reconversió interna molt marcada. Aquest ha estat el signe de la “ciutat global”, però l’explosió dels seus serveis no són l'única cosa remarcable que ha succeït al país.

El Barcelonès ha fet una mica el camí invers al de l’interior de Catalunya, pesa el 37% del VAB (2019), quan era el 34,7% (2006) i ha absorbit el 44,4% del total increment de VAB català entre les dues dates, però pel camí dels serveis. No estaria de més poder respondre a la pregunta de quin és el paper del sector públic en aquesta evolució i de fins a quin punt Barcelona no capitaneja amb similars condicions d’absorció del pressupost públic català, respecte de Madrid a escala espanyola. Tema obert, però hi ha dades significatives de concentració de recursos estratègics públics.

Sense saber aquesta resposta, tanmateix, podem constatar que el VAB total per habitant és alt al Barcelonès (10.505€ per habitant, respecte 7.036€ al conjunt català) però que és molt més moderat en relació amb els ocupats, ja que se situa per sota la mitjana catalana (65.677€/ocupat, respecte 68.784€ a Catalunya). Aquest fet assenyala la concentració d’ocupació a la capital, subministrada per la seva perifèria, fet que indica clarament el seu excedent de llocs de treball respecte a la població local ocupada, com també un sector serveis que no és tan econòmicament fort com podria semblar (VAB 64.144€), amb valors per sota de la seva indústria (83.435€), o la construcció al mateix Barcelonès (70.737€).

Pla general de la ciutat de Barcelona | ACN

En aquesta evolució econòmica, qui es fa industrial és perquè aquest és el seu únic camí possible i hi ha territoris que ho fan meritòriament en aquest ampli més enllà de la regió de Barcelona. La indústria aporta valors de VAB 2019 que són, en el conjunt català, un 133% més alts que la mitjana conjunta (91.717€ respecte 68.784€), mentre que els serveis (65.277€) només superen la construcció (59.561€), però queden sota l’agricultura (68.520€) i la separen 38 punts percentuals de distància amb la indústria. Sembla, doncs, lògic fer-se industrialista d’opció. Llàstima, però, que la presència de la indústria al país no sigui més gran, perquè aquesta és l’autèntica líder.

Deixarem a part l’àmbit de l’Ebre perquè el seu VAB industrial per ocupat es deu a la indústria energètica i no a una emprenedoria fabril. A la resta destaquen, en primer lloc, la gran indústria al Camp (VAB2019 per ocupat de 114.597€) i al Baix Llobregat (112.797€), però la resta de valors regionals són superiors sempre al sector serveis siguin on siguin: Vallès (93.190€), Penedès (86.661€), Llobregat-Cardener (o Manresa, 83.796€), Barcelonès (83.435€), Ponent (81.919€), Girona (77.109€), Maresme (76.367€) i Ter-Fluvià (o Vic, 73.386€).

Què és econòmicament líder a Catalunya? -tot i la potència dels serveis i la seva funció com a creadora d’ocupació, la dinàmica industrial ha de ser posada en relleu i aquesta ocupa una presència general que no és deguda a la capital, entesa com a únic vaixell insígnia del país. El Barcelonès està rodejat de tot un País Basc (el Vallès és una Biscaia, el Baix una Guipúscoa) i encara hi ha un segon País Basc més enllà. Aquesta consistència regional hauria d’impregnar qualsevol mirada econòmica sobre el país i hauria de posar en relleu una regionalització interior de base productiva industrial, la qual s’ignora, enlluernats per la capital i creguts que més lluny sols hi ha perifèria i desordre, i quant no ruralisme i poca modernitat metropolitana.