Catalunya: el repte del creixement

L’economia catalana necessita actors que li confereixin dimensió i consistència. A Europa tot queda molt petit en relació amb els Estats Units i, en especial, amb la Xina. Ens hem tornat una peça petita en l’escac mundial i la nostra tradició europea encara té traces de l’autocomplaença dels vells lideratges. Érem líders i ara cada cop més ens sentim aspirants. Necessitem una Europa amb empreses consistents, amb més capacitat d’impacte i d’innovació. Empreses més consistents, és a dir, empreses que puguin, a la vegada, evolucionar amb els seus clients i ser els seus socis de futur.

Les polítiques públiques de promoció econòmica són obliqües, a Catalunya i arreu. Poden parlar més de què que del qui, i sense subjectes clars les coses no acaben de passar. Així i tot sabem bé el que no funciona (abandonar la innovació industrial com s’ha fet a Catalunya la darrera dècada, per exemple) i tenim algunes idees del que caldria fer. Sempre dins el context de l’enorme complexitat en el que vivim, creiem que algunes coses ens anirien millor si, entre altres iniciatives, les polítiques de promoció econòmica contemplessin decididament i sostinguda per:

1. El suport al creixement corporatiu de les empreses consolidades. Tenir empreses ben dimensionades en sectors d’alt valor, com per exemple, el sector de bio-salut o el sector industrial, ajuda a equilibrar la societat. Créixer bé és prioritari. Créixer no és només facturar més. Créixer bé és augmentar la dimensió sense caure en desequilibris greus com a empresa o com a país. Alguns dels programes d’Acció van molt ben encaminats en aquest sentit, però tenen molt poc pressupost.

Créixer no és només facturar més. Créixer bé és augmentar la dimensió sense caure en desequilibris greus com a empresa o com a país

2. Orientar la innovació a resultats. La innovació és molt més difícil del que sembla, però no té alternativa. Les empreses catalanes han millorat molt en innovació, però els seus índexs de vitalitat (els ingressos i beneficis que provenen de la innovació en el compte d’explotació) són encara molt baixos. Necessitem major compromís empresarial en innovació (més exemples com el d’INDPULS, una quinzena d’empreses industrials que s’han unit per innovar) i un tipus d’ajuts públics que com a mínim suposin un 1% del pressupost de la Generalitat de Catalunya per tenir ajuts significatius. Necessitem polítiques d’innovació estables i decidides. Tradicionalment, hem dedicat quantitats molts baixes a la innovació. Hem tingut cura de la recerca, però com a país mai hem fet una aposta similar per a la innovació.

3. Cuidar Barcelona com un gran centre d’atracció de startups internacionals i focalitzar tots els esforços per a poder ajudar a créixer aquestes startups. Cal mantenir-se en posicions de lideratge i augmentar l’impacte de l’emprenedoria en la creació sostinguda de riquesa. A més, Barcelona hauria de defensar un model emprenedor més equilibrat, amb major sentit social, que el que presenten molts dels grans hubs internacionals d’innovació i emprenedoria. Fa temps que la innovació i l’emprenedoria van perdre la seva innocència.

4. Crear un gran fons de creixement corporatiu per garantir l’arrelament al país de moltes empreses familiars que opten per vendre’s a fons sense cap vincle local. Es tracta de crear una opció alternativa d’inversió arrelada, que sigui potent i competitiva. La pèrdua sistemàtica d’arrelament de les empreses catalanes és un fenomen molt significatiu i en absolut afavoreix el desenvolupament estratègic. És una descapitalització d’allò que ha permès el desenvolupament de Catalunya en els darrers cinquanta anys. És un fenomen molt seriós. Caldria aprendre dels francesos en aquest punt.

Fa temps que la innovació i l’emprenedoria van perdre la seva innocència a Barcelona

5. Acompanyar el creixement d’infraestructures de competitivitat que creïn les externalitats necessàries per mantenir un pes significatiu de la indústria catalana. I això és el corredor mediterrani i és l’ampliació de l’aeroport, però també la B40 entre Abrera i l’AP7 al Vallès, entre moltes altres infraestructures empantanegades, deixades a mig fer. Cal trobar un equilibri en desenvolupament i protecció del medi ambient que no sigui paralitzant. No podem viure en un trade off permanent.

6. Intentar que el que ja està passant en l’àmbit de la bio-salut comenci a passar en un perímetre més general de la bio economia, i aquí podríem aprendre bastant dels bascos. Els volums d’inversió en el sector de bio-salut són esperançadors, però encara són baixos en un món amb tant recorregut com l’agrari.

7. Proposar-nos que cada cinc anys neixi un projecte com el Barcelona Supercomputing Center que atreu talent, que atreu inversió, que posa Barcelona i Catalunya al mapa de les tecnologies profundes. Hauríem de saber treure com a país molt més profit de l’aparador global del Mobile World Congress. Ens costa traduir-lo en termes de creixement fonamentat en empreses de base tecnològica.

8. Una imatge de país serè i equilibrat, on les inversions són segures i la voracitat fiscal continguda. Continuem necessitant molta inversió internacional, en grans projectes corporatius i en startups. Necessitem equilibrar molt més les energies que dediquen a coses internes i mirar més el món, que no para i que no ens espera.

Hauríem de saber treure com a país molt més profit de l’aparador global del Mobile World Congress. Ens costa traduir-lo en termes de creixement fonamentat en empreses de base tecnològica

No es tracta només de fer compulsivament plans, tan sols de crear oportunitats, sinó que les oportunitats es puguin concretar i fer créixer. Tenim necessitat de créixer per a poder mantenir els equilibris socials que encara generen un cert consens, tornar a tenir empreses de dimensió i d’alt valor afegit per a vertebrar un país amb més capacitat d’enfrontar la complexitat sense incrementar-la.