Cap a final del segle XIX la fil·loxera va entrar a Catalunya en forma de plaga i va arrasar literalment la vinya del país. Aquest insecte minúscul va enviar en orris el sector de forma despietada i el món rural es va veure trasbalsat i immers en una espectacular crisi. Quasi ningú se'n va salvar. Canviar de cultius (diversificar) o bé empeltar els ceps malalts amb altres d'immunes (innovar) eren les estratègies que es van assajar amb bons resultats. Calia començar a industrialitzar la forma de fer vi i calia fer-ho plegats per afrontar conjuntament les inversions necessàries (cooperar). D'aquesta manera naixien les cooperatives agràries i amb elles els cellers cooperatius (les indústries al sector del vi). Tot plegat ens podria recordar un cas d'estudi d'Escola de Negocis que els directius en formació intenten resoldre. Una amenaça real imparable que veiem com inicialment impacta a França, provinent d'Amèrica. Aquesta en principi sembla una oportunitat. Mentre no ens afecta directament hi ha un fort increment de les exportacions de vi als mercats afectats, i també del preu. No deixa de ser un miratge, perquè finalment hi caiem de quatre peus i la fil·loxera, travessa els Pirineu i ens atrapa inexorablement. I ,efectivament, l'estratègia per sortir-nos-en és innovar, industrialitzar la producció i cooperar per fer-ho possible. Sens dubte un cas d'èxit empresarial a principis del segle XX.
D'aquesta manera, amb la creació de les cooperatives, es construeixen els cellers per a l'elaboració del vi, amb l'estil constructiu de l'època: el Modernisme. Així doncs, ens trobem, encara en l'actualitat, amb més de quaranta cooperatives centenàries i amb una bona colla de cellers cooperatius que ronden els cent anys o més. En aquest sentit, cal remarcar que quan una organització empresarial supera els cent anys i encara sobreviu vol dir algunes coses importants. D'una banda, que n'han vist de tots colors i que han tingut una enorme capacitat de resiliència per superar i sobreviure tots els ensurts que han patit. De l'altra, i en el cas concret del cooperativisme agrari, han fet les coses ben fetes amb el paper central dels cellers, autèntiques joies industrials del modernisme, anomenats les catedrals del vi per la seva bellesa i grandiositat arquitectònica, que han representat al llarg de molts anys la creació de riquesa a les comarques rurals i l'instrument necessari perquè els pagesos puguin tenir unes millors rendes i millors serveis. La cooperativa com a principal motor econòmic dels pobles a pagès.
Amb la creació de les cooperatives, es construeixen els cellers per a l'elaboració del vi, amb l'estil constructiu de l'època: el Modernisme
El gran arquitecte per antonomàsia d'aquestes edificacions agroindustrials va ser, sens dubte, el vallenc, Cèsar Martinell, deixeble d'Antoni Gaudí. Una quarantena de cellers porten la seva empremta. Com sempre va haver-n'hi un que va ser el primer; es tracta del Celler Cooperatiu de Rocafort de Queralt (1918), a la comarca de la Conca de Barberà, conegut amb el sobrenom de Les Tres Naus, ja que es tracta de tres edificis idèntics en forma de nau situats l'un al costat de l'altre. Pel material utilitzat ara diríem que es tracta d'una construcció sostenible. Fet amb maons de fang de la terra de la zona que s'utilitzen fins i tot per fer els arcs que sustenten el sostre. Gaudí li proposa a Martinell aquesta arriscada proposta perquè la fusta és molt cara i escasseja arran de la I Guerra Mundial. Una vegada més, innovar per resoldre les dificultats i, posteriorment, es replica la solució als altres cellers.
I ara ens trobem al primer quart del segle XXI. Certament el sector de l'agroindústria ha canviat de forma espectacular i les cooperatives n'han estat protagonistes de primer nivell, adaptant-se, creixent, generant aliances per tenir major escala i complementar-se, i en alguns casos també fent fusions. L'objectiu és que la gent que treballa al camp es pugui guanyar la vida i viure al territori. No és gens fàcil i per això cal trobar com en el passat -fa més de cent amb la crisi de la fil·loxera- noves respostes a reptes actuals.
Avui el Celler de Rocafort de Queralt forma part de Cellers Domenys, una de les principals cooperatives vinícoles del país. Aquesta cooperativa, també centenària, és originària de Sant Jaume Domenys, a la comarca del Baix Penedès. En els darrers anys ha dut a terme un procés d'integració de diverses cooperatives vitivinícoles en una de sola. De fet, per això no és casual que el seu eslògan sigui, set pobles i una cooperativa. Integració per assolir major volum per complementarietat i per tenir una escala que permeti, entre altres coses, afrontar les inversions necessàries per passar de manera de fer vi a doll (granel) a fer vi en ampolla amb marca pròpia.
Roda el món i torna al Born. Avui, com ara fa cent anys, aprofitem el mateix espai, el celler cooperatiu, amb el mateix objectiu
Així, les cooperatives de set pobles del Baix Penedès, l'Alt Camp i la Conca de Barberà donen continuïtat al projecte en una sola cooperativa que recull la història, la trajectòria i el propòsit de les set preexistents. I en aquest context el Celler de Rocafort torna a jugar un paper rellevant per a la creació de riquesa socialment útil al territori com ho va fer fa cent anys; un eix clau de l'activitat econòmica i del benestar de les persones que hi habiten i els socis viticultors de la cooperativa. I és clar que el vell celler modernista ja no pot ser actualment el lloc adequat per fer i envellir vins i caves de forma eficient. Però, ben segur, pot donar moltes alegries en els pròxims anys fent valdre els seus actius tangibles i intangibles: una catedral del vi, la primera, joia del Modernisme. Un arquitecte com Cèsar Martinell que va saber trobar respostes arquitectòniques per a les necessitats dels cellers, i un turisme sostenible (autènticament sostenible) que barreja arquitectura, cultura i enologia. Tot això pensant, com sempre, en els socis, de forma que aquest nou enfocament complementi l'activitat, aporti imatge, reconeixement, recursos, i en definitiva major renda pels pagesos. A principis del segle XX amb millores productives per incrementar el preu per quilo de raïm a pagar als socis, i ara també fent créixer els ingressos amb noves activitats que finalment repercuteixin també als socis, propietaris col·lectius de la cooperativa.
Roda el món i torna al Born. Avui, com ara fa cent anys aprofitem, el mateix espai, el celler cooperatiu, amb el mateix objectiu, fent coses diferents (passem del sector agrari pur a un model mix agrari i de serveis). Això sí, amb els mateixos valors i estratègies similars, és a dir, innovant i cooperant per poder ser sostenibles i útils a la societat els pròxims cent anys.