Ciutat Vella o la maledicció de la centralitat

Als països pobres, però plens de recursos naturals, sovint se'ls diagnostica l’anomenada “maledicció de les matèries primeres”. Això és una enorme riquesa del tot contraproduent pel seu avenç social i econòmic. Una desgràcia deguda a diverses raons, moltes de les quals tenen a veure amb les seves elits dirigents. El districte barceloní de Ciutat Vella podria ser malalt d’una maledicció similar: la centralitat desmesurada. Ple a vessar d’equipaments, que comencen pel Palau de la Generalitat, la Catedral o l'Ajuntament amb una suma ingent de patrimoni, síntesi de la ciutat sencera fins a l’enderrocament de les muralles. És un espai molt dens i amb reduïts espais lliures, encara que compti amb el parc de la Ciutadella i el Port, situats en un lateral i que són també equipaments generals.

El districte suma 109.000 habitants i formaria part, si fos municipi, dels deu majors de Catalunya, superat per la mateixa Barcelona i les següents ciutats: l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Tarragona, Lleida, Terrassa, Sabadell, Mataró, Girona i Reus. Aquí acaba el llistat de les ciutats majors de 100.000 habitants. Ciutat Vella compta amb una ombra de les dotacions locals, diguem "de barri", com Girona o Reus? Parlem d'equipaments com escoles, instituts o un camp de futbol popular. Recentment, la localització d’algun CAP sanitari ha estat complicada i en competència amb un Museu. Avui dia, el més revolucionari seria promoure un pla d’equipaments locals i assolir allò que totes les ciutats catalanes (grans, mitjanes i petites) han aconseguit: edificis nous, generalment amplis i senyal de la democràcia municipal inaugurada fa quaranta anys.

El districte suma 109.000 habitants i formaria part, si fos municipi, dels deu majors de Catalunya

Ciutat Vella també ha canviat molt, certament, però el sanejament ha anat més per una altra línia. Ha estat bombardejada de nous equipaments centrals: museu, universitat, centres culturals, algun esponjament (Rambla del Raval) i nombroses operacions d’habitatge. La modernitat arquitectònica de les quals és aparèixer sempre amb geometries autònomes. I el mercat de Santa Caterina és una insígnia d’arquitectura, però, per contra, no s’ostenta cap nova escola, perquè no ha estat plantejada aquesta opció. En el que portem de segle, Ciutat Vella ha incrementat un 30% la seva població, rècord barceloní, perquè cap altre districte ha crescut relativament tant. Només Sant Martí ha crescut una mica menys en percentatge i una mica més en valor absolut, però, clar, ha comptat amb noves edificacions a la línia de mar i amb una major dimensió de districte.

La densificació de Ciutat Vella no sembla fruit de la gentrificació, sinó més aviat de la immigració amb pocs recursos, però aquesta dada no fa sinó posar major urgència a la demanda de les dotacions locals esmentades, entre les quals també cal considerar els espais verds, espais de barri més que de ciutat. L’Ajuntament vol connectar la Ciutadella amb el mar, però no ha pensat a fer del Moll de la Fusta un espai de proximitat. Igualment, més obsessionat per les superilles de l’Eixample, el gran camp de batalla ideològic de l’urbanisme, el consistori ignora que el Passeig del Marquès de l’Argenteria va sobrat d’asfalt i mancat de verd, en un model que, si almenys copiés el passeig de Sant Joan, aquests cent mil habitants gaudirien de terra tova, verda i d’una naturalitat completament absent. Però el front de batalla està molt més amunt, ara a Consell de Cent. Quan es preveu densificar un barri o una ciutat, la llei d’urbanisme encén una alerta de què cal incrementar dotacions locals i espais verds. Aquí com que densificació no són més habitatges sinó més gent, no s’ha encès cap alerta i no s'ha tramitat cap pla, perquè allò que ha crescut ha estat el padró, però el problema és idènticament greu.

Quan es preveu densificar un barri o una ciutat, la llei d’urbanisme encén una alerta de què cal incrementar dotacions locals i espais verds

No solament l’urbanisme oficial fa discurs de més parcs de la Ciutadella, de més dotacions científiques, sinó també ha celebrat col·locar la nova biblioteca provincial al costat de l’Estació de França. Quan anava al Born, no semblava, com ara tampoc, que potser la prioritat podria haver estat, per exemple, un centre educatiu públic com tants centenars se n’han fet a Catalunya: lluminós, espaiós i lloc de convivència veïnal. Doncs no, es preveu una modernitat bibliotecària tan lluïda que encara es desconeix el seu programa, en un districte que en compta amb nombroses d’especialitzades, però cap de les que la Diputació ha anat promovent: llocs d’estudi, lectura i de convivència de diverses generacions. La biblioteca provincial situada, per exemple i perquè no, a Manresa, Granollers o Rubí, els resoldria la vida, celebrarien un equipament central que aquí no serà sinó un més dels signes del centralisme banal, però maligne.

L’operació de biblioteca provincial única, en una província que equival a una dotzena de les estàndard espanyoles, no deixa de ser un despropòsit, perquè podrien ser dotze. I el cas ara es reprodueix a un solar a tocar de la Ciutadella: Audiència provincial o equipament i verd de barri? Ara el veïnat s’ha mobilitzat i la pregunta és: algun polític en campanya municipal va entendre la maledicció de la centralitat que suporta Ciutat Vella?
Algun candidat s’escapà de la disputa de les superilles per posar el dit a la nafra d’una Ciutat (Vella) sense horitzó?

No solament l’urbanisme oficial fa discurs de més parcs de la Ciutadella, de més dotacions científiques, sinó també ha celebrat col·locar la nova biblioteca provincial al costat de l’Estació de França

La maledicció de la centralitat, també aquí té a veure amb les elits dirigents. El principi de subsidiarietat indica que es té dret a assumir aquelles competències d’administracions superiors, si en tens capacitat o població suficient, però aquí regna el principi invers: totes les grans centralitats, però cap dels drets locals i de barri. La inversió de la subsidiarietat. Cap inflat i  peus petits. Repetim, algun candidat municipal va entendre la maledicció de la centralitat? I, políticament lliure, executarà un pla amb escola, institut, plaça, CAP, camp de futbol, poliesportiu i piscina pública? Amb més barri i menys centre. Algú apuntarà Ciutat Vella a la utopia de la vida quotidiana que regna i ha avançat a tot Catalunya amb la democràcia municipal?