L’altre dia, en un sopar d’amics, una de les participants va preguntar: “una cosa, què és això de coquette que no em para de sortir per Instagram?”. La resta vam riure fortament i vam dir aquella frase de jove adult acomplexat de “ja no servim per les modes” i “hòstia, tia, ens estem fent grans”. El cas és que jo sabia que era una cosa que tenia a veure amb els llaçets roses i els accessoris infantils per “endolçir” la moda femenina que en les últimes tendències cada cop estava renunciant més als colors rosa i el cuquisme.
Li vam explicar de la manera que vam poder i una mica destralera que la moda coquette és el retorn al rosa i la hiperfeminitat, reivindicant els colors tradicionalment relacionats a la dona com una opció estètica. És a dir, que davant de la manca de feminitat estereotípica en les nostres maneres de ser, ara tornem a posar una pàtina de rosa a la nostra imatge personal.
"Potser és una tendència més del capitalisme rosa que ens fa pensar que allò bonic pels ulls és bo per a tot"
Algunes artistes, com a moda distintiva, han fet servir aquest tipus d’estètica. Penso, per exemple, en Rosalía en alguns dels seus videoclips més cute. També, en algunes de les formes coquette hi ha inspiracions en la cultura manga o algunes tendències asiàtiques que ens arriben per les xarxes socials.
El cas és que barrejar pantalons cargo i llaçets roses als cabells no té absolutament res de dolent, personalment fins i tot m’agrada per trencar amb aquesta idea carrinclona de no mesclar diferents estils, però certament en la vestimenta infantil s’hi amaga un problema de fons que no ens atrevim a tocar. Un problema que després passa a la idea de dona que tenim com a societat, i també al llit, on les línies socials es difonen i comencem a deixar anar el nostre subconscient cap a tot allò que relacioni els llaçets roses amb l’atracció. Encara que algunes persones poden pensar que és portar-ho massa al límit (i potser ho és), hi ha alguna cosa que em grinyola, d’aquesta nova tendència de moda. Alguna cosa que em fa pensar que és una cobertura graciosa i superficial per un problema de fons que s’ha anat arrossegant i que surt a la superfície en forma de llaçets roses i accessoris moníssims. Potser és una tendència més del capitalisme rosa que ens fa pensar que allò bonic pels ulls és bo per a tot, o potser perquè ens hem cansat d’estar tot el dia contracorrent.
"Qualsevol moda, femenina, masculina, opressiva, alliberadora o extravagant, no deixa de tenir un punt d’absurditat"
“Al cap i a la fi, què hi ha de dolent en la hiperfeminitat si només la llueixes?”, va dir la Victoria. “A mi m’agrada ser molt femenina, i no per això em sento menys feminista o menys conscient dels mals del món”. A la tarda vaig tornar al jardí més bonic de Barcelona, i un amic m’havia enviat un reel d’un senyor gran, seriós, panxut, calb, una persona que perfectament hauria pogut estar un tiet qualsevol, amb un petit llaç rosa al cap que deia “sóc coquette”. Aquella imatge, per a mi, va ser explosiva, perquè representava com de ridícula pot arribar a ser una moda femenina adaptada a la part masculina. Estem tan acostumades a fer el ridícul de manera estructural que ja no ens fa ni gràcia. Aleshores em vaig adonar d’un dels components que no havia tingut en compte fins aleshores: qualsevol moda, femenina, masculina, opressiva, alliberadora o extravagant, no deixa de tenir un punt d’absurditat.