La costellada de Sitges

El país té tendència a organitzar costellades. Sempre ha estat així. Quan jo era petit les de Les Planes eren molt anomenades i tenien lloc els caps de setmana, amb un gran succés. El tema venia de lluny i sempre van mantenir una reputació llegendària fins i tot fora de l’àrea geogràfica barcelonina. Aquella festa setmanal va perdre volada fa anys. I si ara té lloc ho fa de manera molt residual. Com dic, sempre ens han agradat aquesta mena de festasses descordades. A Vida de Manolo -el divertidíssim i instructiu llibre de Pla sobre l’escultor Manolo Hugué-, se’ns explica com, a finals del segle XIX, al pati de butaques de determinats teatres de Barcelona fins i tot s’hi havien arribat a organitzar cargolades! A desgrat de mantenir un primitivisme evident, aquesta mena de xerinoles s’han anat refinant. A voltes a sotracs, d’altres de manera evolutiva. Ara les costellades adopten maneres diferents. I una de les més enfaristolades és la que anualment organitzava el Cercle d’Economia a Sitges. Sense ànim d’escandalitzar ningú -no com ho va pretendre Santiago Rusiñol quan s’hi va instal·lar- sinó més aviat al contrari. Vull dir que la ja tradicional costellada de Sitges tendeix a sostenir un ambient i unes maneres de caràcter tòpic i benpensant.

Queda lluny l’esperit renovador -revolucionari, si considerem els aires que corrien- que va motivar la fundació del Cercle d’Economia (1958). L’estret lligam entre empresaris i intel·lectuals va donar uns fruits valuosíssims. La intenció fou introduir en l’economia espanyola una permanent influència europeista tot aprofitant les noves regulacions que s’esperaven del Pla d’Estabilització guiat pel professor Joan Sardà Dexeus i d’altres. L’estreta relació del Cercle amb tota aquesta gent -una evident i promíscua relació enormement productiva- va ser decisiva per la modernització de l’economia espanyola, ergo, catalana. Aquells senyors van ajudar a explicar i a preparar les bases per ser europeus. Si n’hem après, o no, és una altra cosa.

La vocació originària del Cercle d'Economia es va pervertir, com tantes altres coses, amb la Transició

Ara tot semblaria indicar que, pel que fa a l’economia -i també per molts altres aspectes- ningú ens hagi d’explicar com ser europeus. O com ser-ho a la manera d’aquells que han aconseguit una Unió Europea evolucionada i que evita tantes desgràcies. Jo crec, tanmateix, que la manera de comportar-nos pel que fa als principis bàsics de com fer negocis a Europa encara és raquítica i hispànica (no saber idiomes, cridar en excés, ser impuntual, poc productius, voler exprimir els negocis sense visió a llarg, desconsiderar el bé comú, excés d’oportunisme, relacions aberrants amb el poder polític, etc.).

Tinc algun que altre amic que ha estat membre del Cercle. La majoria s’hi han donat de baixa. La vocació originària del Cercle es va pervertir, com tantes altres coses, amb la Transició. Jo diria que amb la desaparició de Carles Ferrer Salat va desaparèixer una manera de fer país econòmic molt característica -aquesta combinació d’intel·lectualitat i emprenedoria va passar irremeiablement avall-. L’afebliment de la societat civil és un fet que ha tingut lloc de manera evident. I només cal que observin a qui dona cabuda a conferències, trobades, premis, etc., el Cercle per observar que l’aproximació al poder polític no es duu a terme amb la vocació originària -coordinar-se discretament per tal de produir una millor governança pública-, sinó que tothom pretén treure’n rèdit publicitari. Uns per als seus interessos econòmics més immediats, altres per pura vanitat. El cas és que costellades com la del Cercle serveixen, principalment, per allò que abans se’n deia fer el merda.

El país continua orfe d’algú que parli amb responsabilitat en nom de la seva classe empresarial i productiva. I que influeixi positivament. No serveix cap de les organitzacions institucionalitzades per la Transició (Foment del Treball i altres ad latere) que han esdevingut -malgrat les intencions del senyor Ferrer Salat- purs funcionaris que viuen de la bicoca subvencionadora del govern espanyol. I tampoc serveixen tantes de privades que, en nom de l’interès comú, un s’adona que només pretenen arrambar-se al poder polític per treure’n algun profit particular. Esclar que el nivell del polítics no dona per massa diàleg intel·lectual. La realitat és que els intents d’organitzar alguna cosa seriosa han fracassat, i el país se’n ressent. Qualsevol país se’n ressentiria.