La digitalització està fent possible el desenvolupament de grans plataformes d’abast mundial, capaces de gestionar i distribuir continguts a una escala increïble. Bàsicament, hi ha dos tipus de plataforma: les que distribueixen continguts generats per la indústria, com ara Netflix, HBO, Disney+ o Spotify, i les que distribueixen continguts generats per la ciutadania, com ara TikTok, Instagram, Twitch o YouTube. Tot plegat és un increïble ecosistema de continguts, de propostes culturals i d’entreteniment, que poden ser consumides des de qualsevol lloc del món.
La teoria és que ara, gràcies a aquestes plataformes, qualsevol proposta pot aconseguir una audiència global i que, per tant, tothom pot aspirar a la glòria, i per la mateixa lògica també es pot pensar que les cultures minoritàries poden tenir una oportunitat, com aquella sèrie coreana que s’ha posat de moda a tot arreu. És cert que ara qualsevol pot generar i emetre continguts, però és fals que sigui raonable assolir una audiència significativa. De fet, ara mateix es calcula que hi ha uns 50 milions de persones generant continguts a la xarxa, de les quals només uns 2 milions estan aconseguint un cert model d’ingressos, però hi ha un 80% de creadors de continguts que no té cap audiència. Cap. Allò que fan no s’ho mira ningú, ni els de casa seva. Així i tot, aquesta expectativa d’obtenir rellevància mundial és el que justifica que molts d’aquests creadors decideixin fer les seves propostes en anglès, i ara mateix un 55% dels continguts són en anglès i el percentatge va en augment. Culturalment, el món és cada cop més pla i té menys diversitat.
Ara mateix es calcula que hi ha uns 50 milions de persones generant continguts a la xarxa, de les quals només uns 2 milions estan aconseguint un cert model d’ingressos
La cultura catalana té un problema. I és el mateix problema que tenen la cultura francesa o l’espanyola. Quan busques quelcom a la xarxa el més probable és que trobis una proposta en anglès i no pas en la teva llengua. Però la cultura catalana té un avantatge significativa: la llengua catalana encara serveix per delimitar un àmbit cultural, i ho fa millor que no pas el francès, l’espanyol o l’anglès. Una cerca de continguts en francès pot correspondre a una persona de França, però també podria ser de Bèlgica, Canadà, Haití, Ruanda, Senegal, Suïssa, Togo o Níger. És a dir, l’idioma no segmenta prou adequadament un context cultural. Amb l’espanyol passa el mateix i navegant en espanyol per Internet pots estar barrejant propostes culturals colombianes, argentines, espanyoles o cubanes. Mirat així, una cultura amb problemes greus és la britànica doncs ara que tot està en anglès costa saber què és britànic.
La cultura francesa, l’anglesa, l’espanyola... tenen el risc de ser minoritzades. Abans de pensar que aquest argument és una bestiesa atura’t i pensa-hi dos cops. El digital no amenaça només les cultures que ja hem identificat com a minoritzades, també amenaça algunes de les que tradicionalment hem considerat fortes.
En aquest context el català pot ser de gran utilitat per preservar l’ecosistema cultural d’Europa i del món, perquè compleix sobradament amb tot el que s’espera d’un àmbit cultural i a més a més encara delimita prou correctament una comunitat cultural. És una llengua parlada per deu milions de persones i el seu ús es desenvolupa en una zona geogràfica molt concreta, té un registre que es remunta al llarg dels segles, té tradició literària, científica i tècnica. Té cadenes de ràdio i televisió, premsa, revistes, llibres, còmics, manga... i també és digital: al món hi ha edicions de la Wikipedia en 318 llengües i la Viquipèdia es troba entre les 10 primeres del món, per volum i qualitat. Tant és així que l’organisme internacional que gestiona el sistema de noms i dominis a Internet, ICANN, va decidir que calia nomenar dominis culturals, i el primer va ser el .cat. A Internet tenien nom els estats (Espanya es diu .es i França es diu .fr), i també tenien nom els temes (comercial és .com i educatiu és .edu) i ara fa 17 anys els catalans varen convèncer al regulador internacional que més enllà d’estats i temes també calia identificar dominis culturals. El .cat va ser el primer domini al món concedit a una comunitat lingüística i la seva cultura.
Les indústries digitals expliquen que ens volen oferir serveis radicalment personalitzats, i res personalitza més que adreçar-se a la gent en la seva llengua materna
Allò que fem ara els catalans per defensar la nostra cultura a Internet és allò que hauran de fer altres cultures com la francesa, però nosaltres tenim l’avantatge de la llengua perquè en el cas del català el grau de dispersió cultural és menys extrem que amb el francès o l’espanyol. Certament, hi ha diferències culturals remarcables entre el context balear i el valencià, o entre el català i l’andorrà, com també n'hi ha entre l’Empordà i el Baix Ebre, diferències que haurem d’aprendre a respectar i gestionar.
Les indústries digitals expliquen que ens volen oferir serveis radicalment personalitzats, i res personalitza més que adreçar-se a la gent en la seva llengua materna. Si d’una banda nosaltres persistim, i de l’altra és cert que Netflix, Spotify i TikTok volen ser empàtics, acabaran parlant-nos en català. ChatGPT ja ho fa. Hauran de polir els seus algorismes per oferir-nos a més a més de les seves coses també certs elements del nostre context cultural, i per dur a terme tota aquesta evolució, tot aquest esforç, la cultura catalana té tots els ingredients per ser el cas d’ús de com defensar una cultura davant l’aplanament digital.
El problema el tindran totes les llengües. Si espavilem, el català podria ser l’exemple de com actuar davant aquesta situació.