De l'economia i la tempesta política

El govern d'Espanya torna a projectar optimisme en l'economia, el mateix que afermar-se en la transparència del paisatge en un dia de boira. Allò de "Espanya va bé" ara no és cert, tot i que hi ha llums i els senders projecten el camí de la sortida. El problema és quan, i, encara més, com.

No exagera el ministre De Guindos en assegurar que el nostre creixement enguany tindrà una alta qualificació: entre un 2,6% fregant el 3%. Sortim del pou i això és una veritat quantitativa, de cap manera qualitativa; els quatre milions d'aturats i un 60% entre 55 i 65 anys no animen a somiar massa fantasies. Però, en una escombrada de la boira, els símptomes hi són, i es poden seguir els efectes d'una manera conseqüent a partir d'una millora dels índexs de producció industrial constatables, d'una reanimació perceptible al sector immobiliari i de la construcció, i, en particular, un sostingut creixement a l'economia de serveis gràcies a un turisme pletòric.

En aquesta radiografia, el Govern coincideix, juntament, amb CEOE i els serveis d'estudis dels bancs: preconitzen una perspectiva de creixement del PIB al voltant del 2,6%. Tot i així, l'economia no floreix tan sols per causes endògenes; hi ha altres factors exògens que poden pertorbar les expectatives, i no tots serien controlables ni susceptibles de manipulació.

El primer i més important, el maleït calendari d'eleccions enganxades com a ones en dies de tempesta. On s'ha amagat el seny per arbitrar una carrera de quatre processos electorals consecutius, i un cinquè, en el cas que Rajoy convoqui les generals a fi d'any? Democràcia si, això, però, és un excés de gesticulació democràtica. Alguns en diuen "postureo", quelcom semblant a una neurastènica carrera, on no sabem cap a on, de l'Artur Mas i els seus cavallers de la taula rodona. El 27 de setembre, per carregar més el tinter i desactivar encara més les inversions en perspectiva?

Els nostres polítics han perdut el sentit de la prudència, una gran riquesa pels governants que no acostumen a tenir les ments juvenils, ni els cervells neurastènics. Ser fort, cabut, dur, exigent... i no matisar-ho amb la prudència equival a l'extrema conclusió del risc, com ha fet l'Andreas Lubitz quan pilotava l'avió damunt els Alps. En determinades ocasions, no aconsellaria ni tan sols prémer l'accelerador, ni molt menys practicar l'autisme. I massa de tot això s'està donant en aquests moments. Fulls de ruta a 18 mesos vista, quan no disposen de l'encaix dins un marc jurídic general, que prèviament hauria de ser modificat, té una certa relació amb el radicalisme de l'Estat Islàmic, que desafia a l'univers mundial.

Altres raons per dubtar de la perspectiva econòmica serien l'actual panorama d'inseguretat que ens ofereix Europa, Rússia i el món islàmic. Si per una banda beneficia al nostre turisme, en deslocalitzar objectius dels viatgers, particularment al Mediterrani, per l'altra, ser receptors de turistes no impedeix que, a l'hora, siguem víctimes de l'excés nihilista que pateixen les ments neurastèniques del radicalisme musulmà en ple paroxisme fonamentalista. El jihadisme és una amenaça real a Europa -i a Espanya, objectiu de conquesta atreta per la mitologia d'Al-Andalus- especialment. Catalunya ha gestionat una deficient política d'implantació de la immigració islàmica, absolutament refractaria a la seva integració cultural i social. Les derivades són fàcilment deduïbles.

Una perspectiva com aquesta, assenyalada per tots els organismes d'Intel·ligència de certa consideració, polaritza, sens dubte, els temors incrementant els inconvenients de cara a les inversions. Dir una altra cosa és, senzillament, mentir, una aptitud que no està a la meva naturalesa; de la mateixa manera que em sento més atret per la profecia que pel silenci. I aquí són massa els qui callen covardament. És ben cert que no és menyspreable el destí dels profetes: el silenci etern de la ira dels qui es veuen despullats i al descobert. Gens baladí en temps de tempesta.
Avui et destaquem
El més llegit