Debats allunyats de la realitat

Vulguem o no, l'economia és la clau de la política, quan les ideologies moren, o es perden en el crepuscle de la infertilitat, reapareix l'economia com a factor essencial dels interessos col·lectius. Per desgràcia, els partits polítics supeditats a la dictadura dels estrategs del màrqueting electoral, no ho acaben d'entendre; més encara si s'arriba al darrer quart de la legislatura i la maquinària s'aboca a renovar el poder o, senzillament, a conquerir-lo.

El debat de l'Estat de la Nació, aquesta mateixa setmana, fou un clar exemple: els líders es bolcaren en el debat i oblidaren la nació. Fou més un espectacle, conflicte de candidats al poder, que entrar al fons de la qüestió, un balanç de com van les coses a la societat espanyola, situació real del poble i les empreses. A parer meu, així no s'ha d'entendre la política.

És evident que l'economia surt de l'amagatall, tal com anunciaven des de fa un any la CEOE i l' Institut d'Estudis Econòmics. Els índexs de creixement han estat constantment positius els darrers sis trimestres, després de tancar 2014 amb un 1,4% increment del PIB.

La projecció per 2015 sembla portar la mateixa tendència. Rajoy ha gosat pronosticar un augment del 2,6% enguany, amb la perspectiva –exagerada i electoralista- de tres milions d'empleats als pròxims tres anys. Això, ni ell s'ho creu. Ara bé, passar dels 400.000 llocs generats de l'any passat a doblar la xifra per enguany no seria una exageració. Els fets són cabuts. I per més sensibilitat que hi hagi a la base social de l'esquerra, les dades són les dades.

L'economia creix i els nous llocs de treball estan arribant; i, de mica en mica, en millors condicions. Els contractes indefinits estan creixent pel damunt d'aquest 8% que argumenta Podemos, bastant més. L'atur juvenil encara és desmesurat (51,8%), però, atenció, el més baix dels darrers quatre anys. El nombre de famílies amb tots els membres a l'atur (1.700.000) és una variable que millora progressivament. La Seguretat Social creix en inscripcions al mateix ritme que als últims mesos del 2014, determinant un símptoma positiu envers a les perspectives de l'atur exagerat (i, a parer meu, fals en determinats conceptes que encobreixen empleats a l'economia submergida, fora del control d'Hisenda i que alguns estudis situen al voltant del 20/25% de l'activitat econòmica total).

La creixent expansió del crèdit és una altra dada que pot explicar, per exemple, la forta reactivació de la construcció que ja es percep a les ciutats, amb la reserva que pot generar un fet com aquest de l'empenta del sector del totxo en detriment de la inversió industrial o del creixement del R D I. Si a això hi afegim que la inflació està aturada en un -1,3%, el baixíssim increment salarial, que ara s'està negociant entre CEOE i sindicats, hem d'observar tenint en compte la compensació del poder adquisitiu que representa precisament eixa reducció sense precedents dels preus. Seria aquesta, i no una altra, la raó de la millora dels índexs del consum per sobre del 5%, grosso modo.

La meva pregunta és evident: De tot això, quelcom ha quedat clar al debat de l'Estat de la Nació? Si no és així, no s'estarà banalitzant el Parlament com a fòrum dels interessos reals dels ciutadans? Si ho argumentem a la inversa, podríem dir que el parlamentarisme actual a Espanya és un fidel reflex de la mediocritat imperant d'una classe política més enllà de vulgar, que no es correspon a la qualitat de les capacitats professionals del país, com va quedar patent a la recent compareixença de Jordi Pujol Ferrusola al Parlament de Catalunya: els que van fer el ridícul van ser els suposats interrogadors, honorables diputats amb evident incompetència en l'ús de la documentació i de les probes.

És aquest un fenomen generalitzat a la classe política peninsular, al contrari de la demostració de fermesa i resistència de centenars de milers de petits i mitjans empresaris que afrontaren la crisi durant vuit anys, i tornen amb l'empenta creativa renovada. En primer lloc, una clara prova de supervivència, després, una capacitat de auto-reestructuració de les seves empreses, i, finalment, una recuperació de la competitivitat i dels mercats. Així es demostra com s'han de fer les coses, realpolitik, i, per descomptat, el millor contrast a les demagògies de Podemos (denuncia, sense exposar una alternativa viable, no fantasies), a les vaguetats presumiblement demostratives d'UPyD, als engranatges descompensats de IU, als dubtes que alguns troben al PSOE de Pedro Sánchez.

Però, tot i ser això evident, l'atac desmesurat de Rajoy, perquè no perceb l'efecte del conreu de les seves dades econòmiques favorables, contra els qui el porten la contra, no s'ajusta a la realitat dels fets. La seva estratègia de projecció política continua sent errada; el fet de no baixar al carrer és un error desmesurat; la seva "incomunicabilitat" està relacionada amb eixa estranya manera que té el PP de relacionar-se amb les plataformes i institucions socials.

La força del ressorgiment de la societat espanyola es fonamenta en dues vies: mobilització de l'acció empresarial, motor de creació de llocs de treball, i la decisiva acció de transparència que il·lumini les ombres de corrupció instal·lades a l'arquitectura del Govern i del sistema. Sense eixa actitud, debats com el d'aquesta setmana, només propicien estendre la confusió i la demagògia de Podemos.