Europa fa temps que cerca la seva identitat i no la troba. A diferència dels Estats Units, on les idees estan molt clares, en contrast amb una Xina que camina -encara que últimament ho fa amb algun ensopec- de manera diferent al Japó -que sap molt bé el que vol- nostra volguda, o no tan volguda ja Europa es troba en una cruïlla. Si açò ho diguérem avui per primera vegada, algú diria: Home, clar, ara és fàcil veure-ho, amb el Brexit i els populismes, amb la rebel·lió cap a Brussel·les, amb la crisi que ha castigat les classes mitjanes europees i amb el BCE soltant diners a mansalva perquè l'economia es reanimi!
Fa temps, anys en concret, que em pregunto cap a on va la nostra, per a mi, volguda Europa. El Brexit és l'incendi de l'edifici europeu i uns, els britànics, en un referèndum ajustat al màxim i pels pèls, decideixen que se'n van. Hi ha, en aquests moments, altres focs que s'agiten. En el mateix Regne Unit, Escòcia torna amb la seva independència però en aquest cas per a integrar-se, sense lligams britànics, en la Unió Europea, igual que Irlanda del Nord, que podria acabar unint-se a la Irlanda independent. A Dinamarca, sembla que passen de la Unió Europea. Els holandesos, comerciants convençuts i molt viatjats, podrien prescindir del segell europeista.
A Itàlia, Matteo Renzi proposa serioses reformes constitucionals que se sotmetran a referèndum a l'octubre i avisa que un 'no' a les mateixes serà el seu adéu al càrrec de primer ministre. Entretant, Beppe Grill, la veu de la consciència populista, clama per un altre referèndum italià per sortir de l'euro. França, que en 2017 té cita amb les urnes, assisteix a l'efervescència populista del partit liderat per Marine Le Pen.
Dit això, entro en la meva pròpia parcel·la. L'economia espanyola que en aquest segon trimestre de 2016 seguirà creixent al 0,7% segons el Banc d'Espanya – perd una desena en comparació del primer trimestre – va marcant el pas. En 2015, la despesa mitjana de les llars s'ha recuperat i després de diversos anys de clar descens, remunta a 27.420 euros anuals, quan entre 2008 i 2014 havia caigut de 31.711 euros anuals a 27.038.
El creixement esperat del PIB per 2016, sobre el 3% encara que està per veure, es fonamenta sobre la demanda interna, la qual cosa significa que l'exterior no acaba de consolidar-se. Dos elements intervenen en aquesta aturada: primer, la inestable situació mundial juntament amb els dubtes econòmics que es plantegen, unes economies emergents que travessen un tràngol més o menys complicat amb més contracció que impulsos creixents, uns mercats internacionals ressentits pels cignes negres que es vaticinaven a l'inici de l'any i, segon, què exportem, és a dir, al marge dels automòbils que fabriquem i de la importància de la seva indústria auxiliar –on som una potència-, béns d'equip, productes químics i farmacèutics, aliments..., sol i platja..., què més tenim per vendre al món?
El consum de les llars, doncs, tira del carro de l'economia el format de la qual cada vegada és més de low-cost que no de prestància. La caiguda de la taxa d'atur juntament amb l'ocupació més gran generada, suma en clau positiva en l'embranzida de la nostra economia. Les onades de turistes, perceptibles en qualsevol racó d'Espanya, reporten brio al conjunt de la indústria hotelera, a la restauració i a tots els serveis inherents i auxiliars relacionats amb el turisme, com la fabricació d'aliments i begudes.
Els interessos a la baixa, la millora de liquiditat gràcies a les injeccions de diners del Banc Central Europeu, el bon comportament de la inversió empresarial i, què carai!, la major despesa en bars, restaurants, espectacles, oci i cultura, posen música marxosa a la dansa econòmica. Si a això s'uneix, per exemple, l'increment en les matriculacions d'automòbils i l'auge de les vendes d'electrodomèstics, al costat del repunt de l'habitatge –amb predomini de la usada per davant de l'obra nova-, tenim un mosaic esperançador sobre l'actual perspectiva econòmica.
Tot això, amb ser bé, és conjuntural. Espanya té plantejats seriosos reptes. Les nostres finances públiques persisteixen en una zona típicament de purgatori, l'atur continua sent el segon més elevat de tota Europa, solament superat per Grècia, la nostra renda per càpita es troba a una distància considerable de la mitjana de la gran Europa que volem ser, el model econòmic d'Espanya no és ni des de lluny el que hauria de ser i el nostre patró de creixement s'alinea més amb el del segle passat que no amb el del segle XXI.
Els nostres joves mantenen la tradició d'alguns dels seus avis i besavis, buscant nous horitzons allunyats d'aquests pagaments, i emigren si bé ho fan acumulant un sòlid bagatge cultural i intel·lectual que els obre les portes d'altres països necessitats de mà d'obra qualificada i universitària. Que existeixi un Govern robust, en el qual totes les forces polítiques sumeixen, amb una oposició seriosa i solvent, deixant-nos de disputes pròpies de pati de col·legi i encarant els desafiaments econòmics d'Espanya.
Propiciem un hàbitat empresarial que resulti d'allò més confortable sobretot per a les petites i mitjanes empreses -99,9% de les empreses a Espanya-, on es deixi d'acorralar i castigar al teixit empresarial amb el bast pretext de la lluita contra el frau fiscal –del que Hisenda no sap o no vol descobrir els seus autèntics focus, desplaçant tota la seva força coercitiva cap als contribuents complidors però sense perseguir als farsants i defraudadors reals-, facilitant un sistema tributari racional i total, intel·ligible i racional, que estimuli el compliment de les obligacions tributàries així com adequant les cotitzacions i càrregues socials.
Que existeixi un Govern, en fi, com Déu mana, preocupat i ocupat a tirar el país endavant, constitueix ara com ara el repte inajornable. Perquè Espanya es juga ara, sense més dilacions, el que vulgui ser.
Fa temps, anys en concret, que em pregunto cap a on va la nostra, per a mi, volguda Europa. El Brexit és l'incendi de l'edifici europeu i uns, els britànics, en un referèndum ajustat al màxim i pels pèls, decideixen que se'n van. Hi ha, en aquests moments, altres focs que s'agiten. En el mateix Regne Unit, Escòcia torna amb la seva independència però en aquest cas per a integrar-se, sense lligams britànics, en la Unió Europea, igual que Irlanda del Nord, que podria acabar unint-se a la Irlanda independent. A Dinamarca, sembla que passen de la Unió Europea. Els holandesos, comerciants convençuts i molt viatjats, podrien prescindir del segell europeista.
A Itàlia, Matteo Renzi proposa serioses reformes constitucionals que se sotmetran a referèndum a l'octubre i avisa que un 'no' a les mateixes serà el seu adéu al càrrec de primer ministre. Entretant, Beppe Grill, la veu de la consciència populista, clama per un altre referèndum italià per sortir de l'euro. França, que en 2017 té cita amb les urnes, assisteix a l'efervescència populista del partit liderat per Marine Le Pen.
Dit això, entro en la meva pròpia parcel·la. L'economia espanyola que en aquest segon trimestre de 2016 seguirà creixent al 0,7% segons el Banc d'Espanya – perd una desena en comparació del primer trimestre – va marcant el pas. En 2015, la despesa mitjana de les llars s'ha recuperat i després de diversos anys de clar descens, remunta a 27.420 euros anuals, quan entre 2008 i 2014 havia caigut de 31.711 euros anuals a 27.038.
El creixement esperat del PIB per 2016, sobre el 3% encara que està per veure, es fonamenta sobre la demanda interna, la qual cosa significa que l'exterior no acaba de consolidar-se. Dos elements intervenen en aquesta aturada: primer, la inestable situació mundial juntament amb els dubtes econòmics que es plantegen, unes economies emergents que travessen un tràngol més o menys complicat amb més contracció que impulsos creixents, uns mercats internacionals ressentits pels cignes negres que es vaticinaven a l'inici de l'any i, segon, què exportem, és a dir, al marge dels automòbils que fabriquem i de la importància de la seva indústria auxiliar –on som una potència-, béns d'equip, productes químics i farmacèutics, aliments..., sol i platja..., què més tenim per vendre al món?
El consum de les llars, doncs, tira del carro de l'economia el format de la qual cada vegada és més de low-cost que no de prestància. La caiguda de la taxa d'atur juntament amb l'ocupació més gran generada, suma en clau positiva en l'embranzida de la nostra economia. Les onades de turistes, perceptibles en qualsevol racó d'Espanya, reporten brio al conjunt de la indústria hotelera, a la restauració i a tots els serveis inherents i auxiliars relacionats amb el turisme, com la fabricació d'aliments i begudes.
Els interessos a la baixa, la millora de liquiditat gràcies a les injeccions de diners del Banc Central Europeu, el bon comportament de la inversió empresarial i, què carai!, la major despesa en bars, restaurants, espectacles, oci i cultura, posen música marxosa a la dansa econòmica. Si a això s'uneix, per exemple, l'increment en les matriculacions d'automòbils i l'auge de les vendes d'electrodomèstics, al costat del repunt de l'habitatge –amb predomini de la usada per davant de l'obra nova-, tenim un mosaic esperançador sobre l'actual perspectiva econòmica.
Tot això, amb ser bé, és conjuntural. Espanya té plantejats seriosos reptes. Les nostres finances públiques persisteixen en una zona típicament de purgatori, l'atur continua sent el segon més elevat de tota Europa, solament superat per Grècia, la nostra renda per càpita es troba a una distància considerable de la mitjana de la gran Europa que volem ser, el model econòmic d'Espanya no és ni des de lluny el que hauria de ser i el nostre patró de creixement s'alinea més amb el del segle passat que no amb el del segle XXI.
Els nostres joves mantenen la tradició d'alguns dels seus avis i besavis, buscant nous horitzons allunyats d'aquests pagaments, i emigren si bé ho fan acumulant un sòlid bagatge cultural i intel·lectual que els obre les portes d'altres països necessitats de mà d'obra qualificada i universitària. Que existeixi un Govern robust, en el qual totes les forces polítiques sumeixen, amb una oposició seriosa i solvent, deixant-nos de disputes pròpies de pati de col·legi i encarant els desafiaments econòmics d'Espanya.
Propiciem un hàbitat empresarial que resulti d'allò més confortable sobretot per a les petites i mitjanes empreses -99,9% de les empreses a Espanya-, on es deixi d'acorralar i castigar al teixit empresarial amb el bast pretext de la lluita contra el frau fiscal –del que Hisenda no sap o no vol descobrir els seus autèntics focus, desplaçant tota la seva força coercitiva cap als contribuents complidors però sense perseguir als farsants i defraudadors reals-, facilitant un sistema tributari racional i total, intel·ligible i racional, que estimuli el compliment de les obligacions tributàries així com adequant les cotitzacions i càrregues socials.
Que existeixi un Govern, en fi, com Déu mana, preocupat i ocupat a tirar el país endavant, constitueix ara com ara el repte inajornable. Perquè Espanya es juga ara, sense més dilacions, el que vulgui ser.
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.