Ojos que no ven, corazón que no siente. Què savi que és el refranyer espanyol per plasmar situacions mundanes. Sempre he tingut la filia de llegir durant anys els diferents baròmetres del CIS que reflecteixen les principals preocupacions dels espanyols. En altres paraules, allò que els ulls veuen i fan sentir el cor del ciutadà.
Les preocupacions que reflectim solen ser com la classificació de la nostra primera divisió de futbol, cada dia més previsible -i avorrida- però un sempre espera el factor sorpresa de l'inesperat equip que es colarà per la lluita dels llocs europeus. Al baròmetre del CIS, aquests temes sorpresa solen ser els que els mitjans de comunicació atorguen més altaveu i debat social a la notícia que als propis fets. La resta de temes al capdavant són sempre els mateixos, i l'atur i la crisi econòmica sempre guanyen, per desgràcia el Barça ja no.
La inquietud ciutadana sobre la nostra classe política és cada vegada més palpable en els estudis del CIS, ocupant una prestigiosa plaça de Champions League de les preocupacions. Han fet una bona temporada, ni un estat d'alarma ha pogut frenar les "grans" trobades al Congrés, ni el derbi Vox-PP de la moció de censura, ni la capacitat de resistència (cosa que P. Sánchez enalteix en un llibre que porta el seu nom com a autor) d'un Govern que es dirigia constantment a tota una nació parlant d'un comitè d'experts més secret que el codi PIN del mòbil de l'exassessora del vicepresident Pablo Iglesias. És normal que la preocupació pels polítics vagi a l'alça, i és que el cinisme impera quan un es dirigeix als seus fidels votants amb afirmacions com "si formés Govern amb…, no podria dormir a la nit" i finalment els acaba portant al llit. Ulls que no hi veuen, banyes que et poso.
Diu molt de l'ètica dels espanyols que la corrupció sigui una altra de les grans preocupacions (encara que xoca que no reflectim la crisi de valors que és el fons de la qüestió). El cost social de la corrupció és elevat malgrat les discrepàncies en la quantificació d'aquesta. Tampoc és que visquem a la nació del permanent suborn en comparació a altres països plens d'opacitat i governs perpetus, però combatre aquesta xacra urgeix per petita que sigui.
Tenim un Estat molt car de mantenir i amb molt poc retorn social
No obstant això, em sorprèn veure que el CIS no reculli i que el ciutadà no percebi la ineficiència de la despesa pública. Segons l'Institut d'Estudis Econòmics (IEE) Espanya se situa en el lloc 26 (de 36 països de l'OCDE) quant a l'eficiència de la despesa pública. En definitiva, tenim un Estat molt car de mantenir i amb molt poc retorn social. De l'"estat del benestar" al "benestar de l'estat". Estem parlant de milers de milions d'euros que cada any són malgastats i que la solució no passa per la seva retallada (encara que seria convenient) sinó per la seva eficiència per a benefici de la societat. Si abans feia referència a la fiscalització de pràctiques corruptes, considero que amb la ineficiència de despesa cal ser fins i tot molt més implacable. Per a cada euro perdut per ficar la mà a la caixa, hi ha un altre euro per una mala gestió d'un pla social, un altre per ineficiència del sistema, un altre per compres innecessàries, un altre per superestructura de personal... Amb la corrupció es perd l'ètica i la suposada exemplaritat del brètol que la practica. Amb la ineficiència de la despesa pública, hi perd tot un poble que haurà de sufragar-ho perquè ja sabem que Hisenda som tots.
Ojos que no ven, corazón que no siente. Això és el que ens passa quan no percebem aquests diners que no veiem i que es gasten de manera inadequada. A posteriori, provoca una pujada d'impostos que sempre és sufragada per la classe mitjana treballadora del país, cada vegada més castigada fiscalment i condemnada a la desigualtat per la persistència d'aquest mal criteri de despesa que després és sostret del poc estalvi del treballador.
No hi ha un pla per a la indústria espanyola vinguda a menys, però estar a la indústria política és tota una assegurança de vida
Qui determina el criteri d'aquesta despesa? En efecte, els que la societat detecta com una gran preocupació en els últims anys: la classe política. No obstant això, una classe política que ahir era denominada "la casta" per qui ara és al Govern, però com diria l'amic Gay de Liébana, hauríem de començar a anomenar-la indústria política.
Actualment, tenim el Govern més car de la història. Mai abans havíem tenir un executiu format per quatre vicepresidències, 22 ministeris, 28 secretaries d'Estat i més de mil càrrecs de confiança, assessors i direccions generals. Atur al carrer, plena ocupació a la Moncloa. Projectar les xifres de cada una de les estructures que mantenen les comunitats autònomes, diputacions i consistoris municipals, -sense deixar de banda el cost del Congrés i Senat- fa que més d'un estigui a la vora de la sobredosi de biodramina. No hi ha un pla per a la indústria espanyola vinguda a menys, però estar a la indústria política és tota una assegurança de vida.
El que els nostres ulls no veuen és aquesta ineficiència de despesa i manteniment de la indústria política, cada vegada més normalitzada i que ens arrossega a la fregidora fiscal i a la condemna perpètua de deute que avui ja arriba al 117% del PIB. Reudir-lo serà un propòsit d'un altre any nou i alhora una pesada maledicció per a futurs governs (i societat) que estaran emmanillats pels excessos que heretaran.
Quantes generacions seran necessàries per cobrir aquest brutal desfasament? No hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure.