En els articles publicats fins ara m’he esforçat en intentar justificar que els problemes que avui repten el país no són nous. Es venen incubant de fa temps. I per això han esdevingut estructurals.
Des de petit vaig estiuejar a França -i hi anava sovint-, al Perigord, a casa el meu oncle. Sempre em va neguitejar la diferència abismal entre un poble de França i la Barcelona espanyola, que nosaltres fèiem cosmopolita, però que no podia amagar un endarreriment secular. L’enveja era enorme. Però resulta que d’ençà el 1986 -moment en què Espanya es va incorporar a la llavors Comunitat Econòmica Europea (CEE)- la convergència va esdevenir patent. I ràpida. Els hàbits i les actituds dels catalans i dels seus governants feien pensar que anàvem bé. Però a principis del mil·lenni, i de forma bastant sobtada, em va semblar que ens escarxofàvem i que ens envaïa una autosatisfacció que acabaria matant-nos. Fins i tot vaig publicar un llibre. La dècada dels 90 havia estat magnífica econòmicament i, pobres de nosaltres, estàvem cofois de sentir que havíem “situat Barcelona al mapa” -com si, fins aleshores, haguéssim necessitat una brúixola per poder arribar a casa-. Per afegitó, ens havien convençut que les olimpíades (que no són res més que una mena de festa major de Sants, però a l’engròs) havien constituït una tasca ímproba barcelonina, només equiparable a posar un home a Mart. Personalment, trobava l’entorn injustificadament inflat i pagat de si mateix, sobretot quan es constatava que la distància que ens separava d’Europa era tan i tan gran, encara.
Des de principis dels 2000, vaig denunciar el vici català d’atribuir-se com a grans triomfs permanents allò que són èxits, sovint simulats, molt temporals. O caure en miratges de pífies estratègiques sonades, com l’enorme error de convertir Barcelona en una mena de Rio de Janeiro del sud d’Europa. També vaig aprofitar per denunciar que estàvem davant d’un cofoisme que ens abraçava de manera massa àmplia. Tant sociològicament com econòmicament. Estàvem encantats de conèixer-nos. L’error de pensar que determinada indústria catalana, com per exemple la del cava, era una indústria exemplar i de gran projecció -quan no era res més que una enorme aixecada de camisa, caciquil i majoritàriament irregular-. Aquestes crítiques, recordo, a tall d’exemple, escrites el 2002, van ser considerades com una blasfèmia. Volen creure que em van arribar a titllar d’anticatalà? Totes aquestes reaccions, precisament, em va confirmar que, efectivament, la trajectòria de Catalunya havia començat a esguerrar-se.
Havíem viscut un període brillant de 15 anys fins el 2000; a partir d'aquell punt, el país va anar tirant sota la inefable dita qui dia passa, any empeny
Bé, i així es va tancar el que jo contemplo com una època: la que anava des de l’inici del procés que ens feia convergir amb Europa (1986) fins al començament d’una època d’estancament no detectat degut a una autosatisfacció certament esnob (2000). Havíem viscut un període brillant de 15 anys.
A partir d’aquell punt, i durant el primer decenni del mil·lenni, el país va anar tirant sota la inefable dita qui dia passa, any empeny. El final del pujolisme havia portat un cert desgavell. Uns governs febles i d’una disbauxa i informalitat molt vives. Com si havent posat Maragall de president es pretengués expandir i perllongar sine die la frivolitat de l’ajuntament olímpic.
Vet aquí que, aleshores, arriba la Gran Recessió. Diguin-me immodest, però la literatura internacional -i alguns dels nostres economistes- ja venia avisant que l’economia no anava bé. I l’espanyola (incloent-hi Catalunya, és clar) anava fatal. Maquillada, però fatal. Veient el panorama català -principalment les institucions, sobretot les municipals, encegades amb la llaminadura immobiliària que les permetia, a sobre, actuar de manera corrupta amb impunitat- em va agafar por. Sobretot el 15 de setembre de 2008 quan, casualitats de la vida, amb tota la família vam passar per davant de Lehman Brothers i vam observar com s’hi concentrava la gent. Resultava aterridor que una crisi d’aquelles dimensions ens agafés en la situació en què estava el país, amb una administració incompetent, amb tendència d’anar a pitjor, uns polítics que havien perdut empenta, raça i preparació, i una societat catalana cofoia, totalment espanyolitzada, que -voldria recordar-ho encara que faci vergonya- donava la culpa de tot als altres: als americans, als fons d’inversió, als mercats... a tutti quanti.
Tot el món ha passat per una pandèmia imprevista, però no tot el món partia del mateix estatus ni ho ha gestionat amb la mateixa eficàcia
No cal que expliqui aquí les conseqüències d’aquella Gran Recessió que tothom deia que duraria poc. Ara sabem quins països -els ben governats- van actuar d’una determinada manera i quins altres van haver de ser intervinguts. Quins van comportar-se correctament i quins, de pas, estimulats per una premsa mediocre, van acusar tothom d’insolidari, d’enviar els “homes de negre”, etc. Ho recorden? Quina vergonya! Països com Catalunya -de fet tota Espanya- i Grècia ho van pagar més car pel simple fet d’haver estat els més irresponsables. D’haver volgut viure per sobre de les pròpies possibilitats. Tothom: governants i governats. De voler copiar l’estil de vida i de despesa social que, siguem clars, tenen països que, per hora treballada, produeixen bastant més que nosaltres.
I ara que? És com una obertura de Wagner: d’ençà el 2000, la intensitat dels desastres va in crescendo. Tot el món ha passat per una pandèmia imprevista. Però no tot el món partia del mateix estatus ni ho ha gestionat amb la mateixa eficàcia -no parlo dels morts només, sinó de les conseqüències econòmiques-. En continuarem parlant.