Els darrers articles els he dedicat a reflexionar sobre un fet transcendental: els nostres diputats -ja siguin els del Parlament o els de les Corts espanyoles- no es deuen al territori. Saben, ho sabem tots, que els que els elegeixen per determinar si seran diputats o no és el seu partit. La població, el contribuent, el mal anomenat elector, només referenda una llista tancada. Que hi ha molta gent que referenda una determinada llista? Doncs sortiran designats, que no elegits, més diputats d’aquella llista. Per això els nostres polítics i periodistes viuen pendents de les enquestes, molt més que no pas en d’altres indrets. És el termòmetre que diu la rellevància d’un individu dins d’un partit. Si un individu va primer a la llista vol dir que el partit el considera. Si va l’últim vol dir que el partit no el considera. I si es vol saber la importància dels del mig, doncs que mirin les enquestes. Això és tot.
El fet és que els diputats dels partits catalans no es deuen al territori -la comarca o població on habitualment viuen- però, al menys, es deuen a Catalunya, ja que la seva elegibilitat, el seu futur no va més enllà. El problema és que els diputats de la resta de partits ni tant sols es deuen a Catalunya. Es deuen a Espanya, ja que la seva elegibilitat ve marcada per aquest territori. És per això que el terròs de sucre sempre es troba a Madrid i Catalunya mai és prou premi. Exemples? El president José Montilla ha estat, després de president de la Generalitat, senador. Un premi -haver estat president de la Generalitat no era prou categoria-. Alicia Sánchez-Camacho, Jorge Fernández Diaz, etc. han anat a triomfar a Madrid. O Miquel Iceta. En aquest darrer cas, ha quedat demostrat que té més consideració ser ministre a Madrid que no pas ser, teòricament, líder regional; perquè de líder del PSOE a Catalunya només n’hi ha un i és a Madrid. I què me’n diuen del majordom Enric Millo? Ara treballa a Sevilla, ell! Catalunya, com dic, mai és prou premi. A més, a Espanya sempre rebran amb els braços oberts qualsevol botifler. No importa el color. És una constant històrica. Des de la intel·lectualitat (Eugeni d’Ors) fins als pallassos (Albert Boadella).
Com vaig escriure, el fet de lamentar que el diputat no es degui al territori no hauria de ser exclusivitat del votant nacionalista, catalanista, independentista o separatista. No senyor. Hauria de ser motiu de repulsa per part de qualsevol ciutadà: unionista, espanyolista, indiferentista, etc., com ho és a tota Europa -ja els vaig explicar el cas francès, sense anar més lluny.
El que es podria aplicar, mentre no venen temps millors -que trigaran-, consistiria en efectuar primàries per tal de confeccionar les llistes
Mentre la idea no cali i el ciutadà es consideri elector, la llei no canviarà. Mentrestant, podria aplicar-se una solució que, de moment, es basaria en diferenciar “el producte” -el diputat, en aquest cas-. Consistiria en vendre que el diputat d’un partit determinat és diferent. Alguns partits hi podrien veure una certa possibilitat de guanyar escons. Sobretot els partits catalans, que es troben, en aquest moment, amb una realitat: no avancen, han tocat sostre.
El que es podria aplicar, mentre no venen temps millors -que trigaran-, consistiria en efectuar primàries per tal de confeccionar les llistes. I que aquest procés estigués obert a tots els catalans amb dret de vot. Sense exclusió. Sense necessitat de ser del partit -però inscrivint-s’hi com a participants, és clar-. Almenys, els ciutadans motivats podríem composar les llistes. No seria un sistema perfecte, ni de bon tros, però permetria la participació i, el que és més important, complir amb dos principis fonamentals:
- Que l’elegit se sentís condicionat al vot de la gent i el fes lliure de la direcció del partit -la qual cosa permetria que professionals independents s’apuntessin a fer de diputat per un partit, sense necessitat de ser-ne membres ni haver de llepar-ne l’amo-.
- Complir amb el principi democràtic que diu que, en unes eleccions, l’elector, com a mínim, pot fer fora als que hi ha actualment. És a dir, foragitar de les llistes d’una vegada les típiques rates de partit, grises, amants del quarter general i dels passadissos. I, sobretot, foragitar els botiflers.
Si els partits catalans s’apuntessin a aquesta opció, deixarien en evidència els partits forans, els de disciplina espanyola. Perquè ells no podrien aplicar aquesta metodologia. Necessiten, per sobreviure, que les llistes es confeccionin fora de Catalunya, altrament passarien a ser catalanistes -o regionalistes, o localistes, o diguin-los com vulguin; com denominin a d’altres països aquells diputats que defensen la terra i no es comporten com a renegats-.
Necessitem que aquells que s'oposin als interessos de Catalunya siguin estigmatitzats; que aquells que no tenen com a prioritat Catalunya siguin expulsats
El país està urgentment necessitat de que s’obrin les finestres i es ventili el sistema. Hem arribat al final d’un cul de sac, per si algú no se n’havia adonat. Necessitem que aquells que s’oposin als interessos de Catalunya siguin estigmatitzats. Que aquells que no tenen com a prioritat Catalunya -no cal que siguin nacionalistes- siguin expulsats del sistema sense contemplacions.
Acabo amb una anècdota important. Tenint el Brexit a la vista, el Regne Unit estava negociant determinats tractats amb els Estats Units -acords que no s’han tancat, per ara-. Un dels punts era la possible importació de pollastres i altres carns que contenen determinades hormones tolerades als Estats Units però no a la Unió Europea. Els governs d’Escòcia i Gal·les s’oposaven a aquesta importació que el govern de Londres (tory) no veia tan preocupant. Doncs bé, el líder del partit conservador (tory) a Escòcia, Douglas Ross, va advertir que si el seu partit posava a votació aquest tema al parlament de Westminster, ell hi votaria en contra, perquè anava contra els interessos dels ramaders i agricultors escocesos. I que ja estaven advertits: “My number one priority is delivering for the people of Scotland. I’m 100% committed to that” (sic) (“La meva prioritat número u és complir amb la gent d’Escòcia. Estic 100% compromès amb això”). Un clar unionista britànic. Hi ha dubtes?
Nota al marge: Una demostració de l’aberrant sistema de representació que tenim muntat el trobaran en el recent canvi de 'cromos' entre el Govern i l’Ajuntament de Barcelona. Vergonyós. Als regidors del consistori barceloní no se’ls ha designat per aprovar pressupostos del Govern sinó per governar Barcelona. El ciutadà? El districte? Me’n foto de tots ells i dels seus interessos! Això no té lloc a cap país dels nostre entorn. Al regidor corresponent, que a les grans ciutats europees s’elegeix per districte, no el tornarien a votar pas si fes el que han fet a Barcelona. Per tant, ell ja no es prestaria a aquest paper de marioneta.