Catalunya no passa pel seu moment més brillant. Parafrasejant Churchill, podríem dir que aquesta no és “our finest hour”. El més preocupant de la present conjuntura és que, paradoxalment, no sembla conjuntural. La tendència seguida els darrers anys i, el que és pitjor encara, les perspectives, no semblen clares. I això afecta el nostre estat d’ànim -ja se sap que les tardes d’un dissabte i d’un diumenge són objectivament similars; per contra el nostre estat d’ànim és completament diferent en cadascun d’aquests dies: qüestió de perspectives-.
Quan les coses van per mal averany es tendeix a donar la culpa a aquell que ens cau més antipàtic. El més allunyat a les nostres idees o posicions. Sovint l’acusat en té una mica, de culpa. En general, però, se l’acusa de ser la bèstia que no és. Ara el món econòmic empresarial li dona la culpa del que ens passa al moviment independentista. Abans s’adduïa a si els que governaven eren d’esquerres, etc. Sempre hi ha excuses. En general, estem mal governats. Sigui qui sigui el que mana. Perquè una de les assignatures pendents del país consisteix a saber col·locar els millors a dalt de tot dels grans projectes. Això que altres països saben fer, nosaltres no. I aquest fet també té lloc en l’empresa privada, en bona mesura. Ens fallen els mètodes i els criteris de selecció i promoció.
Ara el món econòmic empresarial li dona la culpa del que ens passa al moviment independentista. Abans s’adduïa a si els que governaven eren d’esquerres, etc. Sempre hi ha excuses. En general, estem mal governats
I a desgrat que puguem concentrar les crítiques finals en els que manen, o han manat, la veritat és que les raons que el país no vagi fi del tot són múltiples i venen de lluny. Tinc la percepció que els llums d’alarma van començar a emetre senyals a començaments del mil·lenni. Però contemplant-ho amb perspectiva llarga veurem que, des d’un punt de vista socio-econòmic, Catalunya es va començar a afeblir en morir-se en Franco. El que va esmorteir l’evidència d’aquell començament de davallada va ser la incorporació gairebé immediata a la llavors Comunitat Econòmica Europea, actualment convertida en la Unió Europea. Aquell fet tan transcendental i beneficiós ens va distreure positivament -ens vam haver d’arremangar per un projecte nou- i va donar un impuls econòmic fabulós. Però va desviar-nos l’atenció sobre el que estava tenint lloc, sobre allò que havia canviat a Espanya. Sobre les relacions entre nosaltres i la resta d’Espanya. I penso que encara no se n’ha fet una anàlisi rigorosa y, sobretot, sincera.
Espanya era un gran mercat sense aranzels que explotàvem sense massa limitacions. Tanmateix, si Catalunya històricament n’havia tret profit era degut a tenir molt clar un principi fonamental: a Madrid no ens són amics i mai ens ajudaran, mai faran res que ens pugui beneficiar. Aquesta actitud ja ve de lluny, i està provocada per esdeveniments que no cal que recordi aquí. Arran les successives desfetes, a casa nostra hi ha hagut tradicionalment dues actituds: els que han passat a acceptar la derrota i a col·laborar amb Espanya, i els que han optat per passar-se a la resistència -descarada o dissimulada-. Ambdós posicionaments, malgrat ser diferents i sovint enfrontats, han estat sempre conscients d’un fet comú: a Madrid no ens eren amics. I això cal saber-ho per tal d’entendre el que ens ha succeït.
Catalunya havia tret profit al gran mercat d'Espanya tenint molt clar que a Madrid no ens són amics i mai ens ajudaran
El que comento esdevé especialment exemplificat mirant el comportament d’aquells que podem qualificar de col·laboracionistes amb el règim de Franco -no cal dir-ho d’aquells que van “evolucionar” com són el cas del membres de Destino i d’altres col·lectius similars-. Agafin, sense anar més lluny la figura, polèmica, de l’alcalde Porcioles. Sense cap benefici, juntament amb més gent, es va dedicar a compilar el Dret Civil Català i el va colar per tal que fos aprovat primer per Franco i, després, per les corts franquistes. També podem referir-nos als empresaris que li reien les gràcies a Franco per una banda mentre enviaven diners al president Tarradellas. Un oncle meu, que havia lluitat al bàndol franquista, afí i amb connexions al règim i resident a Madrid des del 1950, tenia el Pompeu Fabra a la biblioteca i em va dir poc abans de morir: “Xavier, aquesta gent de Madrid mai ha entès res”.
Els catalans conservadors, col·laboracionistes a l’època de Franco, per raons diverses, sabien que de Madrid no se’n podien refiar. L’empresariat català, en general, col·laborava amb Madrid com a mal menor. I això, amb la Transició, es va escapçar. Per què? Ho continuem mirant la setmana vinent.