Arran d’un cúmul de coses que he intentat explicar en els dos articles anteriors -i també per altres esdeveniments que hi han ajudat, per suposat- el país es troba en una situació d’estancament. Per molt que alguns ho vulguin dissimular -que acostumen a ser els que han ajudat a conduir-nos al desastre. I estancament, quan tots els altres avancen, vol dir retrocés. La premsa tampoc hi ajuda. Si s’hi fixen, darrerament tots el mitjans llencen un missatge dient, aproximadament, “els altres també estan malament”. I això no és cert. Nosaltres anem especialment malament. Portem vint anys anant a pitjor. I la manera útil per explicar-ho consisteix en utilitzar les xifres correctes -que no són les que s’acostumen a fer servir.
Una de les unitats de mesura que fan servir alguns mediàtics -dels governs també, per suposat- per comunicar al públic la salut d’una economia és el PIB. Però alguns personatges que tenen massa audiència als mitjans, comparen països segons el tortell total de PIB, així, tal com raja. Sense tenir en compte quanta gent són a repartir-se el tortell, ni la qualitat del mateix. Aquesta gent diran que Rússia va per davant de Suïssa perquè el PIB rus és de 1,7 bilions de dòlars mentre que el suís és de 0,7 bilions. Escoltant a segons qui hauríem de preferir ser russos abans que suïssos. Evident. Són aquells que, per denunciar els que governen i no agraden, proclamen que el PIB de Madrid ha passat per davant del de Catalunya. Això ho fa, per exemple, Foment del Treball Nacional. No matisen. Ni, molt menys, expliquen que si el fet ha tingut lloc és gràcies a gent com ells.
Després hi ha els que calculen el PIB per càpita, és a dir, tot el que produeix un país dividit pel nombre dels seus habitants. Com hagués dit Joan Capri, s’intenta determinar a quant toquem per morro. Ja anem millor. PIB per càpita rus: 11.300 dòlars. PIB per càpita suïs: 82.800 dòlars. Caram. Però aquest mesura del PIB per càpita segueix sent poc representativa en el cas de Catalunya. Perquè Catalunya no és un estat independent. Una altra trampa de la Transició a l’hora de calcular riqueses.
No val dividir el PIB pel nombre d’habitants per donar una idea de la riquesa perquè una part d’aquest repartiment ha marxat fora del territori
A qualsevol estat els recursos que es generen romanen a l’estat en qüestió. Per tant, calcular tot el que es produeix i dividir-ho entre els seus habitants dóna una idea de la mitjana: a quant toca per habitant. A Catalunya no. Perquè una part dels impostos que paguem van fora de Catalunya per no tornar. És així de simple. En conseqüència, no val dividir el PIB pel nombre d’habitants per donar una idea de la riquesa que, en mitjana, rep cada ciutadà. Perquè una part d’aquest repartiment no li arriba. Ha marxat fora del territori.
Això és degut a l’efecte produït pel que denominem balances fiscals entre Catalunya i la resta d’Espanya i que, com tots sabem, és negatiu per Catalunya. Paguem més del que, després, rebem en forma d’inversions en infraestructures i serveis per part de l’estat. Es calcula que aquest diferencial ronda entre el 8% i el 10% del PIB català. Una xifra monstruosa que difícilment suportaria cap altre país. Per tant, cal tenir aquest factor en compte quan distribuïm la riquesa generada pel país. No es pot enganyar la gent dient que distribuir-la entre tots és correcte. Perquè al PIB real no hi és tot. Una part marxa sense arribar a les nostres butxaques.
On som, com avancem
Aquesta distorsió porta a haver d’utilitzar un concepte més pròxim a la realitat si el que perseguim és conèixer la veritable riquesa per càpita: de quina quantitat de diners disposa en realitat un ciutadà per consumir? Ja sigui en despesa monetària (diners per anar a comprar coses, menjar al restaurant, anar de viatge, cultura, etc.) o en despesa social (diners que, en forma de serveis o béns, consumeix un ciutadà i que provenen de l’administració pública: educació, sanitat, cultura, transport, etc.). Aquest concepte és més precís en tant que l’estat del benestar ofereix béns i serveis en paral·lel al mercat -recordem que les administracions públiques europees gestionen entre un 30% i un 40% del PIB. A aquest concepte se’l denomina consum per càpita.
El consum per càpita és un indicador més precís en tant que l’estat del benestar ofereix bens i serveis en paral·lel al mercat
En aquest sentit crida l’atenció allò que ens diu l’estudi publicat per la Cambra de Barcelona Convergència amb els frugals i dèficit fiscal. Si ho recorden, els frugals són aquells petits països (Àustria, Dinamarca, Finlàndia i Suècia) que no veuen amb bons ulls el dispendi que duem a terme els països meridionals de la Unió Europea. Són països que, per demografia, s’assemblen a Catalunya. Doncs bé, fixin-se el que ens diu aquest estudi.
Si assumim que el consum per càpita a Catalunya l’any 2000 era de l’equivalent a 100, mirin què ha tingut lloc en vint anys (la comparació és a paritat de poder compra, PPA, esclar):
Consum per càpita (PPA). Catalunya = 100. 2000 i 2019
| Catalunya | Àustria | Dinamarca | Espanya (sense Catalunya) | |
| 2000 | 100 | 111,2 | 101,3 | 83,9 |
| 2019 | 100 | 115,7 | 120,7 | 89,6 |
Font: Cambra de Barcelona a partir d’IDESCAT, INE i AMECO (Comissió Europea)
On érem? Fins l’any 2000 ens havíem anat aproximant a Dinamarca però des de llavors, hooop!, no hem avançat (ells sí). On som? Espanya ha anat avançant, evidentment. I no diguem els altres països europeus (petits o grans). Què ens pot realment fer créixer en termes reals? Hem de reprendre el camí que segueixen alguns dels països que haurien de constituir el nostre patró de comparació, en lloc de permanentment prendre com a referència Espanya i sentir-nos cofois quan ens proclamem ser “els primers de l’estat” fins i tot quan una pastisseria fa croissants o panettones. Cal menys provincianisme. I desmuntar alguns mites. Per això obrirem una nova sèrie d’articles sobre les balances fiscals.