El model associatiu de les organitzacions empresarials, com també la seva representativitat, hauria de ser objecte de debat. De major acidesa seria una discussió centrada en la identitat dels lideratges; d'això, només se'n parla en la clandestinitat, en fòrums subrepticis.
Això no és d'ara. Fa més de vint anys ja es qüestionava la genuïnitat, per no dir la legitimitat, del llavors president de la CEOE, algú que mai no havia conegut els deures d'un empresari. Avui retrobem el mateix plat a taula perquè les circumstàncies posen més en evidència la naturalesa i l'extracció dels màxims representants de les institucions. Potser es podria dir el mateix dels líders sindicals i de tota mena de càrrecs promoguts des dels respectius aparells, per molt que duguin l'etiqueta d'electes.
En temps difícils, quan el discurs hauria de fluir espontani i sense artificis, quan caldria donar resposta a tantes preguntes i correspondre a quantes demandes per part de les bases, és quan afloren els trets més mediocres de bona part dels dirigents. Escoltar els seus discursos i guaitar les seves intervencions, ara com a contertulians ara com a entrevistats, és entrar en la cocteleria de la divagació i l'ambigüitat, com un daiquiri dopat amb soda i pela de magrana. També estan en crisi els lideratges usurpats.