D’Elisabet II a Carles III: de la gespa a les dades

La relació de la monarquia britànica amb els mitjans és un cas digne d’estudi. No em refereixo a revistes, tabloides o programes del cor sinó amb els mitjans amb majúscula —ràdio, cinema, televisió, premsa— i amb les seves tecnologies. Sense aquesta relació d’anada i tornada el panorama mediàtic actual i la imatge de la monarquia britànica serien molt diferents.

La BBC no hauria estat el mitjà pioner que va ser sense la inevitable relació amb la família reial. La coronació dels pares de la reina Elisabet II (ACS), el rei Jordi VI i la reina Isabel, el 12 de maig de 1937 va suposar una fita en la distribució de senyal de televisió en esdeveniments a l’aire lliure. Les càmeres de la BBC sortien de platós i palaus per cobrir la passejada reial pels carrers de Londres tot just sis mesos després de la seva primera emissió. 

Una altra fita —també d’anada i tornada— la va marcar Royal Family un documental coproduït per la BBC i la ITV de 110 minuts emès per primera vegada el 21 de juny de 1969. Equips de televisió van seguir Elisabet II i el príncep Carles en els seus actes oficials. Viatges a Xile, Malta, Brasil i Cambridge; estades a Sandringham, Balmoral, Windsor, Holyrood i Buckingham Palace; recepcions a ambaixadors i despatxos amb Harold Wilson; viatges amb l’avió reial, el tren reial i el iot reial… Fins a 40 hores de metratge del que seria la feina de reina. El teniu a YouTube.

Però el que veritablement va captivar els 23 milions de britànics i els 350 milions de forasters que al seu moment van veure el documental —avui són incomptables— van ser els moments de casa de la família reial, els moments en què prenien te, seien al sofà de casa, miraven la tele o parlaven de foteses. Per primera vegada els membres de la família reial parlaven davant de càmeres i micròfons de manera espontània, sense tenir-ho preparat abans i revisat per assessors. En aquest sentit, la BBC també va ser pionera de la reality TV, o si ho preferiu, del format mockumentary o docu-comedy com The Office.

Precisament per aquesta proximitat buscada, el documental va incrementar la popularitat de la família reial britànica que maldava per trobar l’equilibri entre la distància que requereix la institució i la proximitat que demana el poble. En el nou panorama audiovisual que creava la televisió, les càmeres actuaven alhora com a telescopi; fent visible allò llunyà —guerres, conflictes, desastres naturals, monarquies, etc.—, i com un microscopi; ampliant fins al més mínim detall allò proper. Una família reial és per definició llunyana, deixar entrar el microscopi a casa, per moltes condicions de laboratori que hi imposessin, no devia ser fàcil.

El documental va mostrar al món que la família reial també eren humans i que feien com totes les famílies britàniques. Clar que ho feien a la “casa” de Shandrigham, una mansió de 4.000 metres quadrats situada en uns terrenys de 8.100 hectàrees a Norfolk. Però si obviem aquest detall, en essència, ells eren com nosaltres.

El detall de la casa no és menor. De fet és major. Segons el filòsof Byung-Chul Han: “Cada tipus de domini té una política pròpia de visibilització. En el règim de la sobirania, les escenificacions ostentoses del poder són essencials per a la dominació.”

La imatge és molt important en la litúrgia del poder, i els reis sense la seva imatge no són res

Tothom pot beure te com la reina, mirar els Monty Python a la BBC com la reina, beure ginebra com la reina mare o parlar de futbol. Però només si ets una reina ho pots fer en una mansió elisabetiana on dos reis hi han mort i que té els fonaments en una antiga vil·la romana. La imatge és molt important en la litúrgia del poder, i els reis sense la seva imatge no són res. Una demostració de km0 d’aquesta exhibició de poder la teniu en la gespa. La gespa no produeix res i costa diners de mantenir-la. De què serveix? Doncs de símbol de poder. Al segle XVII es va posar de moda als castells francesos i britànics: si et podies permetre no dedicar els voltants del teu castell a conrear patates i verdures i a sobre et costava calés volia dir que anaves lluent de cartera.

Mesurant els voltants de la mansió amb Google Earth em surt que Shandrigham té vora 1.231.167,22 m² de gespa.

La reina Elisabet II (ACS) va saber transitar de manera magistral la fina línia que separa la vida pública institucional i la vida privada en un entorn de telescopis i microscopis televisius. Recordem que va haver de gestionar aquell Annus Horribilis de 1992 amb les separacions dels fills i les tensions conjugals entre Lady Di i l’actual rei Carles III, la crisi de reputació derivada de la mort de Lady Di el 1997 i les darreres acusacions de racisme envers la família reial de la jove de l’actual rei Megan Markle. En tot moment va saber mantenir la litúrgia del poder mostrant la “gespa” quan tocava. 

En tot moment va saber mantenir la litúrgia del poder mostrant la “gespa” quan tocava

Avui ja no vivim en la societat de la imatge que Elisabet tan bé va gestionar sinó que vivim en una societat de la informació, en un règim que Byung-Chul Han qualifica d’Infocràcia. La societat actual no és una societat de l’espectacle sinó una societat de la vigilància, una societat on tot s’ha girat: avui els poderosos no són visibles i en canvi som els súbdits els que som sempre visibles, encara que no vulguem.

Diria que a Carles III li costarà més gestionar aquesta societat on no és més poderós qui pot ensenyar més gespa a la tele sinó qui més servidors té. Servidors en el sentit de dades, no en el sentit monàrquic.