Se'l dibuixa dins garatges tronats pensant idees genials, amb samarretes de cotó i sabates esportives... i amb grans èxits.
Però el món de l'emprenedor no és el món de Yupi ni el d'Alícia. No. És un món amb més prosa que poesia. Amb més esforç amagat i gris que lluïment mediàtic. Això ho sap qualsevol que estigui fent d'emprenedor, que no pot –podem- evitar somriure lleument cada vegada que algú projecta els estereotips d'aventurers, pioners o sonats.
En realitat, paguem les conseqüències de tota una retòrica irreal que entre tots hem alimentat, excessivament centrada en l'optimisme respecte a les mateixes capacitats. Tots volem els nostres Steve Jobs, els casos d'èxit, la notícia bomba, l'inventor disruptiu, la biografia que pugui inspirar alumnes d'escola de negoci. I la culpa no la tenen els emprenedors, per més que alguns mitjans ara vulguin fer estelles d'arbres que donen per caiguts (vegeu l'article a hojaderouter.com "Desmontando a Pau Garcia-Milà" i l'excel·lent rèplica de l'al·ludit al seu blog, un emprenedor de cap a peus).
Allò que podria distingir l'emprenedor, en realitat, no han de ser els eslògans importats de Silicon Valley ni les moltes lectures de gurús de pedigree divers. Emprendre vol dir, precisament, això: començar quelcom, obrir camí allà on no n'hi havia, amb totes les possibilitats i amb tots els riscos que comporta sortir-se de les vies ja trepitjades una i mil vegades. I amb el risc de fracassar, està clar.
Ser emprenedor té a veure amb tenir idees, però també amb prendre decisions correctes en els temps adients. I aquestes decisions són veritables dilemes, és a dir, decisions difícils on cap de les possibilitats és completament satisfactòria. Té a veure amb la gestió de la precarietat, amb l'assumpció de costos d'oportunitat i amb l'optimització de recursos. Tot plegat força prosaic, amb més renúncies i sacrificis que núvols de sucre i arcs de Sant Martí.
Hi ha tantes maneres de ser emprenedor com emprenedors. No crec en les receptes de l'èxit d'ús general. Crec que, en canvi, sí que hi ha algunes coses que segur que no porten a bon port: respostes errònies a dilemes inevitables. Alguns dels dilemes que, per experiència pròpia, han resultat inevitables i crucials, són aquests 10.
Dilema 1: socis capitalistes o socis treballadors?
Abans d'escollir socis, pensa quina d'aquestes tres coses aporta al projecte: Temps, Idees o Diners. Una? Dues? Les tres? Si és possible, no barregis alegrement socis capitalistes (diners) amb socis treballadors (temps). Assegura abans que siguin compatibles les expectatives econòmiques dels primers amb les expectatives laborals dels segons.
Dilema 2: una empresa per estar-s'hi o per vendre-la?
Debat amb la resta de socis el mig i llarg termini. Volem establir la nostra empresa, o una empresa que ben aviat deixi de ser-ho, de nostra? D'aquí es deriven moltes conseqüències sobre l'estratègia de creixement i de cerca de recursos.
Dilema 3: idees genials o execucions precises?
Definitivament, una execució brillant pot fer eficaç una idea normaleta. En canvi, una gran idea no garanteix, per si mateixa, un èxit de mercat. No facis gaire cas de les explicacions que remeten a agents anònims o teories rodones sobre per què una idea qualla o no qualla. En l'execució pròpia –o en l'execució que fa la competència, potser més brillant- estan bona part de les respostes.
Dilema 4: un business plan exhaustiu o un full de ruta?
Els plans de negoci són una eina útil, però no et poden fer perdre la capacitat d'observar les oportunitats que van obrint-se a mesura que un fa camí, i que eren indetectables a l'inici. Persistència amb la finalitat, flexibilitat en el camí per arribar-hi.
Dilema 5: gurús d'acadèmia o gats vells del sector?
Deixa't aconsellar, però valora el consell en funció d'allò que la persona hagi fet en el camp sobre el qual et parla. Fixa't en la pràctica. El teòric explica de forma comprensible, però de vegades és poc aplicable. El pràctic explica amb l'exemple, i això és doblement aplicable. I si és teòric i pràctic, oli en un llum.
Dilema 6: grans actituds o grans aptituds?
No t'envoltis de gent pitjor que tu: busca persones que complementin les teves pròpies mancances. Les actituds són més difícils de canviar que les aptituds. Val més una actitud positiva al canvi que una aptitud extraordinària unida a un caràcter conflictiu.
Dilema 7: motivació o disciplina?
La motivació està a l'inici de la feina d'innovació, però tota la seva potència no serveix pas per res si no hi ha una disciplina que la canalitzi. Com deia Pirelli, la potència sense control no serveix de res. No subestimis la motivació que sorgeix al final de la feina, quan veus els fruits d'un treball disciplinat.
Dilema 8: relacions o resultats?
És crític gestionar la tensió clàssica entre les relacions –amb els proveïdors, els treballadors i els clients- i els resultats que esperes obtenir en aquestes relacions. Una bona relació a curt termini obre el camí a un resultat a llarg termini. Un bon resultat a curt termini, en canvi, no necessàriament. Molt gran ha de ser el resultat perquè justifiqui el trencament d'una relació. Acaba amb tothom tan bé com puguis, perquè tard o d'hora te'ls pots tornar a trobar.
Dilema 9: preguntes o respostes?
Encara que la idea inicial d'una empresa sigui donar resposta a una necessitat detectada en el mercat, no deixis de preguntar als clients. Molts desajustos venen per no preguntar-los sovint què necessiten, i els serveis acaben essent respostes rodones però inútils a preguntes que ningú no s'ha fet.
Dilema 10: catifa o aspirador?
La gestió de la precarietat que suposa tot empreniment no pot evitar els errors. Es poden amagar sota la catifa o passar-hi l'aspirador. No és bó sobredimensionar els errors, però és pitjor no dir-los pel seu nom. Els petits errors són poderosos. Un revés és a l'empresa allò que el sistema nerviós és al cos humà: avisa d'una molèstia. I permet, per tant, posar-hi remei. D'altra banda, hi ha moltes coses que ja s'arreglen soles amb el temps, perquè l'experiència és un grau.
Hi ha més dilemes, com ara: Què és millor, presentar la feina com a servei o bé oferir el servei empaquetat com a producte? Què cal buscar primer, els clients recurrents o els clients excepcionals? Què genera més barreres d'entrada, orientar-se cap a l'escalabilitat o cap a l'artesania?... i cada emprenedor dirà els seus.
Hi ha molts camins diferents cap a l'èxit, però les desviacions cap al fracàs acostumen a assemblar-se força.
Però el món de l'emprenedor no és el món de Yupi ni el d'Alícia. No. És un món amb més prosa que poesia. Amb més esforç amagat i gris que lluïment mediàtic. Això ho sap qualsevol que estigui fent d'emprenedor, que no pot –podem- evitar somriure lleument cada vegada que algú projecta els estereotips d'aventurers, pioners o sonats.
En realitat, paguem les conseqüències de tota una retòrica irreal que entre tots hem alimentat, excessivament centrada en l'optimisme respecte a les mateixes capacitats. Tots volem els nostres Steve Jobs, els casos d'èxit, la notícia bomba, l'inventor disruptiu, la biografia que pugui inspirar alumnes d'escola de negoci. I la culpa no la tenen els emprenedors, per més que alguns mitjans ara vulguin fer estelles d'arbres que donen per caiguts (vegeu l'article a hojaderouter.com "Desmontando a Pau Garcia-Milà" i l'excel·lent rèplica de l'al·ludit al seu blog, un emprenedor de cap a peus).
Allò que podria distingir l'emprenedor, en realitat, no han de ser els eslògans importats de Silicon Valley ni les moltes lectures de gurús de pedigree divers. Emprendre vol dir, precisament, això: començar quelcom, obrir camí allà on no n'hi havia, amb totes les possibilitats i amb tots els riscos que comporta sortir-se de les vies ja trepitjades una i mil vegades. I amb el risc de fracassar, està clar.
Ser emprenedor té a veure amb tenir idees, però també amb prendre decisions correctes en els temps adients. I aquestes decisions són veritables dilemes, és a dir, decisions difícils on cap de les possibilitats és completament satisfactòria. Té a veure amb la gestió de la precarietat, amb l'assumpció de costos d'oportunitat i amb l'optimització de recursos. Tot plegat força prosaic, amb més renúncies i sacrificis que núvols de sucre i arcs de Sant Martí.
Hi ha tantes maneres de ser emprenedor com emprenedors. No crec en les receptes de l'èxit d'ús general. Crec que, en canvi, sí que hi ha algunes coses que segur que no porten a bon port: respostes errònies a dilemes inevitables. Alguns dels dilemes que, per experiència pròpia, han resultat inevitables i crucials, són aquests 10.
Dilema 1: socis capitalistes o socis treballadors?
Abans d'escollir socis, pensa quina d'aquestes tres coses aporta al projecte: Temps, Idees o Diners. Una? Dues? Les tres? Si és possible, no barregis alegrement socis capitalistes (diners) amb socis treballadors (temps). Assegura abans que siguin compatibles les expectatives econòmiques dels primers amb les expectatives laborals dels segons.
Dilema 2: una empresa per estar-s'hi o per vendre-la?
Debat amb la resta de socis el mig i llarg termini. Volem establir la nostra empresa, o una empresa que ben aviat deixi de ser-ho, de nostra? D'aquí es deriven moltes conseqüències sobre l'estratègia de creixement i de cerca de recursos.
Dilema 3: idees genials o execucions precises?
Definitivament, una execució brillant pot fer eficaç una idea normaleta. En canvi, una gran idea no garanteix, per si mateixa, un èxit de mercat. No facis gaire cas de les explicacions que remeten a agents anònims o teories rodones sobre per què una idea qualla o no qualla. En l'execució pròpia –o en l'execució que fa la competència, potser més brillant- estan bona part de les respostes.
Dilema 4: un business plan exhaustiu o un full de ruta?
Els plans de negoci són una eina útil, però no et poden fer perdre la capacitat d'observar les oportunitats que van obrint-se a mesura que un fa camí, i que eren indetectables a l'inici. Persistència amb la finalitat, flexibilitat en el camí per arribar-hi.
Dilema 5: gurús d'acadèmia o gats vells del sector?
Deixa't aconsellar, però valora el consell en funció d'allò que la persona hagi fet en el camp sobre el qual et parla. Fixa't en la pràctica. El teòric explica de forma comprensible, però de vegades és poc aplicable. El pràctic explica amb l'exemple, i això és doblement aplicable. I si és teòric i pràctic, oli en un llum.
Dilema 6: grans actituds o grans aptituds?
No t'envoltis de gent pitjor que tu: busca persones que complementin les teves pròpies mancances. Les actituds són més difícils de canviar que les aptituds. Val més una actitud positiva al canvi que una aptitud extraordinària unida a un caràcter conflictiu.
Dilema 7: motivació o disciplina?
La motivació està a l'inici de la feina d'innovació, però tota la seva potència no serveix pas per res si no hi ha una disciplina que la canalitzi. Com deia Pirelli, la potència sense control no serveix de res. No subestimis la motivació que sorgeix al final de la feina, quan veus els fruits d'un treball disciplinat.
Dilema 8: relacions o resultats?
És crític gestionar la tensió clàssica entre les relacions –amb els proveïdors, els treballadors i els clients- i els resultats que esperes obtenir en aquestes relacions. Una bona relació a curt termini obre el camí a un resultat a llarg termini. Un bon resultat a curt termini, en canvi, no necessàriament. Molt gran ha de ser el resultat perquè justifiqui el trencament d'una relació. Acaba amb tothom tan bé com puguis, perquè tard o d'hora te'ls pots tornar a trobar.
Dilema 9: preguntes o respostes?
Encara que la idea inicial d'una empresa sigui donar resposta a una necessitat detectada en el mercat, no deixis de preguntar als clients. Molts desajustos venen per no preguntar-los sovint què necessiten, i els serveis acaben essent respostes rodones però inútils a preguntes que ningú no s'ha fet.
Dilema 10: catifa o aspirador?
La gestió de la precarietat que suposa tot empreniment no pot evitar els errors. Es poden amagar sota la catifa o passar-hi l'aspirador. No és bó sobredimensionar els errors, però és pitjor no dir-los pel seu nom. Els petits errors són poderosos. Un revés és a l'empresa allò que el sistema nerviós és al cos humà: avisa d'una molèstia. I permet, per tant, posar-hi remei. D'altra banda, hi ha moltes coses que ja s'arreglen soles amb el temps, perquè l'experiència és un grau.
Hi ha més dilemes, com ara: Què és millor, presentar la feina com a servei o bé oferir el servei empaquetat com a producte? Què cal buscar primer, els clients recurrents o els clients excepcionals? Què genera més barreres d'entrada, orientar-se cap a l'escalabilitat o cap a l'artesania?... i cada emprenedor dirà els seus.
Hi ha molts camins diferents cap a l'èxit, però les desviacions cap al fracàs acostumen a assemblar-se força.
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.