L’altre dia parlàvem de l’empresa catalana com una organització dotada d’escassa vocació per créixer, per fer-se gran, per adquirir uns volums considerables. Hi jugava un rol importantíssim la desconfiança. Per créixer sovint cal un soci. Un forà.
Però també podríem establir una altra explicació que pot ser perfectament combinable, o complementària. I aquesta fa referència al patrimoni, a l’herència. Quin dels fills o filles gestionarà l’empresa? És curiós que mai s’accepti “cap” com a resposta. Perquè, aleshores, de seguida es reacciona instintivament: “Si ha de ser així, me la venc!”. I tot plegat esdevé un sense sentit.
Moltes escoles de negoci venen cursos sobre l’empresa familiar i com s’ha de gestionar el traspàs generacional. No són valentes. O no els interessa ser-ho. Perquè la resposta més aviat cal buscar-la en els laboratoris biomèdics que no pas a les escoles de negocis. I és relativament fàcil: l’esperit emprenedor i de gestió creativa que requereix una empresa no passa de pares als fills mitjançant els gens. Perquè, és clar, què fa suposar que les habilitats innates del fundador d’una empresa es transmetran als fills? Pot ser que el brot estigui dotat per continuar la nissaga empresarial; o pot ser que no. En cap cas sembla que hagi de ser resultat de l’ADN, ni de cap llaç familiar.
Un dels problemes de les empreses catalanes -les que acostumen a ser d’amo- és que no es professionalitzen
Per tal d’exemplificar la barbaritat, deixin-me explicar una anècdota. Un dia parlava amb el conseller delegat d’un enorme conglomerat empresarial català conegut de tots -un conglomerat que ara, de català, ja no en té res- propietat dels mercats (els accionistes eren la borsa, algun banc, etc.). Parlant del tema, li vaig dir: “T’imagines que tu, que no ets l’amo de l’empresa sinó el màxim dirigent només, anessis dient a tort i a dret que el teu fill seria un magnífic conseller delegat d’aquest grup el dia que tu faltis? Segurament els accionistes et preguntarien què té a veure el teu fill amb tu i la teva gestió al capdavant d’aquest grup”. “És evident!”, em va contestar ell. “Aleshores, aquesta barbaritat que és lògica que no s’accepti en una societat cotitzada, on els directius no són els amos, perquè s’accepta amb naturalitat dins del món de l’empresa familiar?”. No m’hi allargaré, ja que em sembla que l’exemple és suficient.
Un dels problemes de les empreses catalanes -les que acostumen a ser d’amo- és que no es professionalitzen. El mercat és ple de gent, de bons professionals. No pretenc agafar com a referent les grans fortunes americanes -allí tot és gran, encara que l’exemple dels Buffet o dels Gate és prou vàlid per a tothom, independent de la mida de l’empresa; i convindria seguir-lo-. ¿Per què entre nosaltres no sovintegen els hereus d’una propietat -compartida i on, a voltes, aquests descendents són minoritaris- que no interfereixen en la gestió que porten uns professionals? No assumir aquesta possibilitat és una de les raons de desaparició de moltes de les nostres empreses. I els darrers anys n’hem contemplat una bona pila.
Aquestes empreses hagueren pogut sobreviure i créixer de la mà d’un soci internacional. Però no. Es va fer realitat la tan nostrada frase “abans que algú se n’aprofiti, ho cremo!”
Personalment, he intervingut en tres casos, a Catalunya, prou exemplificadors. Es negociava la potencial incorporació de grups estrangers al capital i a la gestió de l’empresa. La lliçó estreta és simple: tots vam perdre el temps. Malgrat l’entusiasme dels estrangers. Bé, ens el van fer perdre. Vist amb perspectiva, ara m’adono que ja des de l’inici els amos de les empreses catalanes no estaven disposats a compartir res de res. Ni capital ni, molt menys, gestió. Dels tres casos, dos van acabar malament. Una va ser malvenuda al cap d’un temps. L’altra va patir un concurs de creditors i va ser trossejada i malvenuda, també. I el que elles feien ho han passat a fer d’altres -generalment foranes, fins i tot espanyoles-. Aquestes empreses hagueren pogut sobreviure i créixer de la mà d’un soci internacional. Però no. Es va fer realitat la tan nostrada frase “abans que algú se n’aprofiti, ho cremo!”.
L’empresa catalana no té unes característiques massa específiques que la distanciïn de les dels altres països -altrament no estaria integrada en la cadena de valor productiu europeu-. La raresa està en la propietat. Aquesta falta de consolidació de les empreses en l’eix temporal, en les successives nissagues de propietaris, fa que les nostres empreses mai siguin prou antigues i venerables -en el bon sentit de la paraula-, amb prou tradició consolidada. El fet contribueix a fer que l’entrellat empresarial català -incloses les patronals subvencionades- sempre es presenti en societat amb la clenxa mal feta.