Durant els dies que es va votar la independència, i posteriors, es va produir el trasllat d’una sèrie d’empreses a fora de Catalunya. Ara, des del món polític, es proposa que tornin. Uns aposten per l’estímul i la subvenció. Altres proposen multes. Què és millor? El tema no té solució assenyada perquè tot es produeix en un entorn inversemblant i grotesc. Qualsevol solució pot ser bona... o dolenta. Perquè no ens belluguem sota uns paràmetres lògics i equiparables. Miraré d’explicar-me.
El febrer de l’any 2003, a causa de l’oposició francesa a participar en la guerra de l’Iraq, determinats ciutadans i organitzacions dels Estats Units van promoure el boicot als productes francesos. En el punt àlgid de la dèria alguns americans van arribar a proposar, fins i tot, el canvi de nom a la carta dels restaurants que anunciaven les patates fregides com frittes -que és com, popularment, es denominen a França-. El més afectat fou el sector vinícola. El boicot va fer molt de mal, ja que França fou percebuda com a aliada de l’enemic -França va vetar una de les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU-. El tema, doncs, era important. La reacció dels productors francesos no es va fer esperar: van fer pinya amb el llavors president Jacques Chirac.
Quan un fet similar -un boicot, vull dir, però en dimensions de porró- ha tingut lloc entre nosaltres, sempre han liderat la resposta aquells que tendien a excusar-se o a llepar la mà dels que proposaven el boicot. Amb això vull dir que la facilitat dels catalans per posar-nos a quatre potes quan va de negocis és poc equiparable internacionalment. El que va fer el sector del cava el seu dia, davant del boicot, es va entendre a casa nostra com el lògic comportament d’uns pragmàtics. A França s'hauria entès com la reacció d’uns renegats. Aquest és un aspecte a tenir en compte.
"El 2020 el grup canadenc Alimentation Couche-Tard Inc. va proposar-se adquirir Carrefour per 20.000 milions"
Continuem amb França. El 2020 el grup canadenc Alimentation Couche-Tard Inc. va proposar-se adquirir Carrefour per 20.000 milions. Ho va deixar córrer a causa de les pressions del president Macron que no volia que el buc insígnia francès de la distribució passés a mans estrangeres. I ara girem la vista cap Espanya. No recordem pas les maniobres del govern espanyol per evitar que Ferrovial traslladés la seva seu als Països Baixos?
Quan un fet similar té lloc a Catalunya, la impotència és evident, ja que el regulador de tot plegat -el que premia i el que castiga- no és català. Està situat a Madrid. Aquest és un altre factor a tenir en compte que es combina, i forma un entrellat, amb el pragmatisme a quatre grapes que abans esmentava. Els governs dels estat-nació poden amenaçar. El nostre únicament pot renegar, si vol -que tampoc ho fa quan toca-.
"Ajuntament nou, Cambra de Comerç nova; vida, la de sempre"
Pretenc, doncs, posar en evidència la situació polièdrica del problema de la marxa d’empreses catalanes que va tenir lloc el 2017. Resulta estrambòtica i inintel·ligible per qualsevol forà. Promoguda per una legislació espanyola utilitzant Felip VI -vergonya de les vergonyes entre el llinatge de comtes de Barcelona- com a comercial en cap i, tot plegat, accelerat per l’habitual actitud botiflera que els catalans portem a la sang quan es tracta de diners. Tot junt ens porta a situacions absolutament indesxifrables, de difícil, si no impossible, solució. Allò que fa que els nostres aliats, al cap d’un temps i d’amargues experiències, acabin abandonant-nos amb les mans al cap.
En volen un exemple del que vull dir i que, a altres indrets, causaria estupor? L’any 2015 el senyor Jordi Clos va traslladar la seu dels seus negocis hotelers a Madrid. L’octubre de l’any passat el van nomenar president de Turisme de Barcelona. Ajuntament nou, Cambra de Comerç nova; vida, la de sempre. No comments.