De la rastellera de mesures que proposava la ultradreta per recolzar el nou govern andalús, n’hi havia una que, d’entrada, no sonava malament: prestar suport a les famílies i estimular la natalitat. Les baixes taxes de natalitat que tenim a Catalunya de fa dècades han arribat també a la comunitat autònoma més poblada. Els canvis econòmics i de valors que van frenar la natalitat s’han anat estenent des del nord d’Europa cap als països del sud i de l’est del continent. La feblesa de l’estat del benestar en aquestes zones s’han vist encara accentuada per la crisi de la darrera dècada, que ha augmentat la incertesa i la precarietat i ha disminuït substancialment la renda disponible per part d’extenses capes de la població.
"A Catalunya, el primer fill arriba de mitjana als 32 anys, una de les edats més elevades d’Europa"
La conseqüència, doncs, és el retard en l’emancipació dels joves, en la constitució de noves famílies i en l’arribada del primer fill, que sovint esdevé l’últim. A Catalunya, el primer fill arriba de mitjana als 32 anys, una de les edats més elevades d’Europa. Aquí havíem tingut un lleu repunt en la històrica tendència a la baixa natalitat arran de l’arribada massiva d’immigrants en la primera dècada del segle, amb predominis de gent jove i amb unes pautes de procreació encara pròpies dels països d’origen. Però com sempre, la integració dels nouvinguts comença per l’adopció progressiva de les pautes de natalitat del país d’acollida. Els determinants econòmics acaben homogeneïtzant els comportaments socials i avui tenim una mitjana de naixements d’1,36 per dona, també entre les més baixes del món.
Els nòrdics demostren que és possible
Els països nòrdics ja fa anys que van aconseguir capgirar la tendència regressiva de la seva natalitat. Un estat del benestar molt fort, aconseguit amb un elevat esforç fiscal per part de tothom, fa que els ciutadans no hagin de preocupar-se gaire davant les diferències contingències vitals: fills, atur, envelliment, malaltia... Tot té les seves contrapartides i el fet que les relacions de necessitat i de solidaritat intergeneracional s’afebleixin desincentiva la cohesió familiar i dispara les llars unifamiliars i la soledat dels més grans.
"Un estat del benestar molt fort, aconseguit amb un elevat esforç fiscal per part de tothom, fa que els ciutadans no hagin de preocupar-se gaire davant les diferències contingències vitals"
Altres llocs també han fet polítiques de protecció familiar, però segurament molt menys globals i sovint amb efectes contraproduents. Al Regne Unit, durant dècades, per protegir les mares solteres, se’ls atorgava automàticament un habitatge públic. El resultat va ser que moltíssimes adolescents que volien anar-se’n de casa optaven per quedar-se embarassades i per viure sota el paraigua públic. A Bèlgica, fins fa ben poc, les elevades ajudes permanents que hi havia per a les famílies en funció del nombre de fills, havien convertit el país en un focus de concentració d’immigració magribina -sempre la més impermeable socialment- que feien d’aquests ajuts la principal font d’ingressos del seu modus vivendi. A Espanya, cal recordar el famós xec nadó dels primers anys del govern Zapatero, que va donar lloc, entre altres, a una cèlebre portada en una revista humorística. Fins que amb la crisi es va acabar de cop.
Natalitat i pensions
La caiguda de la natalitat s’utilitza sovint per justificar desajustos i problemes. Per exemple, la gran amenaça que se suposa que representa la caiguda de la natalitat cau sobre el sistema de pensions. El model de repartiment vigent exigeix que cada vegada hi hagi més cotitzants per cobrir el creixent nombre de pensionistes. Però a casa nostra patim sobretot perquè la taxa d’atur continua sent molt elevada, la taxa d’activitat -nombre dels qui estan disposats a treballar en relació amb els qui estan en edat de fer-ho- també i, a més, la crisi ha fet disminuir el salari mitjà, de forma que les cotitzacions socials són menors. I en darrera instància, seria bo també anar migrant cap a un altre model de finançament de les pensions. D’exemples reeixits no en falten, des d’Àustria fins a Austràlia.
Natalitat vs. immigració
La immigració és l’altre gran argument a favor de la natalitat i és cert que a països com Alemanya, la manca de naixements els obliga a incorporar un flux continu d’immigrants estrangers per cobrir la demanda de llocs de treball. Però, tornant a Andalusia, Almeria s’omplia d’immigració magribina i subsahariana per treballar als hivernacles mentre a 300 quilòmetres hi havia la província espanyola amb una taxa d’atur més elevat, que en alguns moments ha arribat a una taxa del 40%. Les penoses condicions de treball i els sous molt baixos no atreuen una població que entre subsidis, ocupació temporal i economia submergida va fent la viu-viu mentre forma part de l’atur oficial. L’augment del salari mínim, com va admetre el mateix Joan Rosell, hauria de millorar aquests incentius. Això sí, sempre que realment sigui efectiu.
"Perquè la decisió de formar una família i tenir fills no sigui fruit d’una heroïcitat o d’una inèrcia social cada vegada més feble, cal superar les ocurrències i establir polítiques consensuades"
Tot plegat no vol dir que la baixa natalitat no sigui una amenaça a mitjà i llarg termini que cal revertir. Una societat envellida sempre serà menys dinàmica i innovadora i sempre serà preferible –en termes de costos econòmics i socials- augmentar el nombre de naixements que recórrer a la immigració massiva i desordenada. Però perquè la decisió de formar una família i tenir fills no sigui fruit d’una heroïcitat o d’una inèrcia social que cada vegada és més feble, cal superar l’etapa de les ocurrències i establir polítiques consensuades i a mitjà i a llarg termini. Cal reforçar i fer més eficient l’estat del benestar i reorientar el model productiu i el model fiscal per aconseguir-ho.
Com en altres demandes socials emergents –com ara la seguretat o els efectes negatius de la globalització- les forces polítiques progressistes fins ara han mirat cap a una altra banda. D’aquesta manera, estan permetent que, amb la bandera d’afrontar els problemes reals de la població, aquells que ofereixen solucions fàcils i sovint retrògrades i de retorn al vell ordre esdevinguin l’única esperança per a una societat desorientada. Hauríem d’evitar que amb la natalitat i el suport a les famílies també passi això.