Ensenyar amb IA o amb estupidesa natural?

Assisteixo astorat al no-debat que ha generat la recent proposta de l’escola privada de Londres David Game College de crear una aula impulsada completament per intel·ligència artificial (IA) i realitat virtual (RV) per als seus alumnes de 15 a 17 anys. La idea és atendre a 20 estudiants, majoritàriament escolaritzats a casa, que pagaran 32.000 euros l'any per rebre una educació sense professors humans. Hi haurà, això sí, coaches que monitoraran el funcionament de la IA, mentre que la tecnologia s’encarregarà de la major part de l’ensenyament.

Deu sobre deu com a truc publicitari, tots els dubtes del món sobre el resultat final. D'entrada, costa de creure que algú amb un coneixement mínim sobre educació pugui pensar que el procés educatiu es pugui realitzar amb èxit sense la presència activa d’educadors humans. Aprendre no és només adquirir coneixements teòrics, sinó un procés que implica múltiples dimensions de creixement personal i social, algunes només transmissibles per persones a partir de la seva experiència vital.

"Aprendre no és només adquirir coneixements teòrics, sinó un procés que implica múltiples dimensions de creixement personal i social"

Sabem que la millor manera d’aprendre és a través de l’experiència. Limitar l’experiència d’aprenentatge exclusivament a l’entorn digital és desposseir-les de tota experiència sensorial amb l’espai físic. La intel·ligència surt de la interacció del nostre cos en un espai físic. També sabem que a falta d’experiències pròpies, la segona millor manera d’aprendre és amb un bon mestre amb qui connectar i de qui amarar-nos del seu coneixement. El contacte amb bons mestres és clau en la formació de les persones i va molt més enllà de l’adquisició de coneixements. Tots recordem professors que ens han deixat una empremta, sigui per la seva capacitat de motivar-nos o pel seu compromís amb el nostre creixement.

Un estudiant —a la classe dels Dofins o a la de física teòrica— aprèn molt més que els coneixements que se li transmeten; absorbeix i crea coneixement a cada interacció amb els seus iguals i amb els seus mestres. El procés educatiu resulta en la formació de persones crítiques i amb valors, no només experts en una matèria específica; no són uns jocs olímpics de qui té més coneixement. 

Una altra cosa és l’educació en noves tecnologies que hauria d’anar molt més enllà de l’alfabetització digital. En el cas que ens ocupa, una IA ben entesa, pot assistir en el procés educatiu (observeu la curosa elecció del verb assistir). Els sistemes d'IA tenen la capacitat d'adaptar-se a les necessitats i capacitats individuals dels alumnes, amb paciència i disponibilitat infinites, que els mestres humans no poden igualar ni els cal; és allò de que la IA pot fer la feina avorrida, repetitiva i perillosa; allò de que humans i màquines hem de treballar colze a colze i que ens hem de repartir la feina. Estem parlant de la IA com a eina complementària i mai com a substitut de la figura del mestre. Pensar que un sistema educatiu sense la interacció humana directa pot tenir el mateix impacte és creure que els mestres només fan tasques robòtiques tot el dia. I sí, en fan com fem tots, però no és la part més important de la seva feina.

Més enllà de la transmissió de coneixement, l’acadèmia té la funció de formar persones, d’ajudar els alumnes a desenvolupar-se com a individus complets i amb un sentit crític. L’objectiu de l’educació no és només formar experts en una matèria concreta, sinó fer créixer persones capaces de pensar per si mateixes, de qüestionar el que se'ls presenta, i de ser crítiques amb el món que les envolta. Aquest objectiu s’aconsegueix mitjançant el desenvolupament de competències socials, emocionals i morals que només es poden forjar amb la interacció amb altres humans.

"L’objectiu de l’educació no és només formar experts en una matèria concreta, sinó fer créixer persones capaces de pensar per si mateixes"

Tot plegat sembla que el projecte de la David Game College sigui més truc publicitari que una proposta educativa seriosa (digueu-me perspicaç però els 32.000 euros  l’any hi deuen tenir alguna cosa a veure). La magnitud de la tragèdia que exemplifica el desastre d’aquesta iniciativa és el fet que l’exprofessor de llatí Alexander Vansittart, l’hagin reconvertit en el coach encarregat de guiar en art i educació sexual als alumnes: disciplines en què el sistema d’IA no és prou bo, diuen de l’escola.