Fa uns mesos escrivia sobre els meus amics i la importància de la tribu. Avui torno a pensar-hi des de Barcelona, a punt de marxar. És molt probable que quan aquest article es publiqui jo faci setmanes que torni a estar a Amsterdam, o potser ja sigui un altre cop per casa. Amb aquestes vides inevitablement postmodernes que vivim mai saps on seràs ni què hauràs de fer demà.
Aquests dies m’he adonat que la manera com m’estimo a les persones que formen part del meu nucli dur depèn essencialment del lloc on em trobo. A casa, a Girona, mengem juntes. A Barcelona fem cafès i trenquem la rutina per trobar un moment per veure’ns. A Amsterdam fem sopars aviat per poder continuar treballant a la nit. A Ciutat del Cap pujàvem muntanyes i a Finlàndia teníem llargues converses a les saunes envoltades de neu. La manera d’estimar i trobar temps per passar amb la tribu depèn radicalment d’on soc, però hi ha una manera de sentir-te a casa que només trobes amb aquells qui comparteixes referències contextuals.
"Aquests dies m’he adonat que la manera com m’estimo a les persones que formen part del meu nucli dur depèn essencialment del lloc on em trobo"
A casa tenim dues taules grosses, una a dins i una a fora. Son taules que es poden fer més grans segons les persones que l’envoltin, i sempre acabem posant-hi més cadires de les previstes. Dels meus pares he après que la taula no és mai prou grossa, i que sempre hi pot haver dos convidats d’última hora que necessitin un forat i facin que ens hàgim d’apretar. Haver-te d’apretar en una taula grossa és una de les millors sensacions del món. A vegades, quan soc lluny de casa, també organitzo festes al nostre petit apartament. La taula no és grossa, però és rodona, i permet certa flexibilitat. A més, com que aquí no son d’entaular-se, sempre acabem dretes i assegudes, a les butaques de fora o compartint cadira per torns. És igual, al final, si la taula és de fusta massissa o de l’IKEA; el més important és que hi hagi menjar al mig i persones als voltants.
Es podrien escriure segles i segles d’història només tenint en compte les coses que s’han aconseguit al voltant d’una taula. Però també es podrien dedicar milers de versos a la felicitat que comporta ajuntar a les teves persones estimades al voltant d’un tros de fusta. El meu moment preferit és quan els diferents membres no es coneixen i s’acaben fent amigues. No entenc les persones que son geloses amb les seves amistats. No soc gens de relacions obertes, però soc moltíssim d’amistats compartides. De fet, em costa comprendre una amistat restringida o limitada que no pot anar més enllà de la relació inicial. Els amics son com les joguines; si no les comparteixes, el joc perd tota la gràcia. En l’amor, és clar, ja és una altra cosa.
"El meu moment preferit és quan els diferents membres no es coneixen i s’acaben fent amigues. No entenc les persones que son geloses amb les seves amistats"
Entaular-se és una cosa molt mediterrània. I sentir-se mediterrània fora de casa és francament senzill. No només els horaris, la manera com cuinem i el retard considerable que tenim per arribar als diferents llocs son marca de la casa, sinó que hi ha una espècie de complicitat entre aquells qui trobem a faltar els rajos de sol, els crits a les terrasses i l’olor de la cuina de les nostres àvies. Es veu que Josep Pla, senyor solemne que m’acompanya des de la infantesa des dels prestatges i explicacions de l’avi, al món hi ha dues grans gastronomies: hi ha cuina de mantega i hi ha cuina d’oli. Jo això no ho sabia, m’ho va explicar en Joan l’altre dia i em va fer molta gràcia. Doncs bé, crec que amb les taules passa el mateix. I nosaltres, siguem mediterranis, catalans, joves o vividors, clarament, som d’entaular-nos.