Fa uns mesos, a la revista Vèrtex entrevistaven a Kilian Jornet i va dir quelcom que pot sorprendre. A la pregunta de si ara que no competia podia semblar que no estava en tan en bona forma, ell va respondre que tot el contrari.
"Quan competeixes molt, el que fas és competir-descansar-competir-descansar i mantens el nivell. En canvi, si competeixes poc però t’entrenes cada dia, pots afegir més quilòmetres, més hores i fer un entrenament més específic. Ho veig en circuits que faig habitualment i que enguany estic acabant en un minut menys. Això és perquè els viatges i el desgast de la competició fan que no rendeixis tant. Són dues maneres de veure-ho i les dues molen molt. Està molt bé fer curses cada cap de setmana i quan ets jove n’aprens molt, però això altre, a nivell de rendiment, és molt interessant."
Cal saber per a què volem les eines, què podem aconseguir amb elles i com és que precisament aquestes eines són les que ens donen els resultats que busquem
En el seu llibre Antifràgil, Nassim N. Taleb ens diu que els entrenaments físics serveixen per a "estressar" el teu cos el punt just per a que millori. Com els nens, els músculs guanyen quan els hi afegim un repte o quelcom que els empenyi a respondre-hi. Per això milloren constantment. I per això moltes organitzacions queden estancades. Es dediquen a competir fent servir allò que ja saben fer.
Com en el tennis, no t'arrisques tant en els partits com en els entrenaments.
Els partits estan per a fer servir tot allò après i aprendre el vessant psicològic de l'esport: alegria, intensitat, frustració... Per tant, els partits també ens ajuden a millorar tàcticament, però no estratègicament ni tècnica, com ho fem en els entrenaments. Fixa't que Kilian Jornet, a l'entrevista, no diu que no competeixi, sinó que ha reduït el pes de la competició en el seu dia a dia, i l'ha combinat amb l'entrenament. I això, a la seva vegada, l'ha ajudat a millorar el seu rendiment, també a les competicions.
A l'empresa passa una mica el mateix: sovint posem molt d'èmfasi en la competició (tàctica) i deixem de banda l'entrenament (estratègia i tècnica), i això passa perquè ens deixem enlluernar per aquells que diuen que la teoria no val per a res i que tot ha de ser pràctic i dirigit a competir. Això, però, treu una part de l'equació del coneixement que és cabdal: la tècnica. Per exemple, sempre he intentat que, quan faig una formació en una empresa, aquesta sigui ràpidament aplicable en el dia a dia. Això, però, no vol dir que aquesta bàsicament s'encarregui de donar eines als participants per a que surtin i les utilitzin. Això aportaria uns resultats immediats, però no enfortirien l'organització sinó que la farien més depenent de la propera eina que aparegués i, per tant, d'algú com jo fent una nova formació. Cal saber per a què volem les eines, què podem aconseguir amb elles i com és que precisament aquestes eines són les que ens donen els resultats que busquem, entre d'altres coses. Per això cal teoria. Per això cal entrenament.
Assajar reunions amb clients, posar a prova la durada i la qualitat del producte fabricat, millorar l'eficàcia de les reunions d'equip, revisar l'estratègia de l'empresa o interpretar els números... Tot són entrenaments que ens ajuden a millorar tècnicament, per a poder competir professionalment.
La pregunta, doncs, és: ja entrenes prou?