Durant una pila d’anys -gairebé quinze- vaig ser el director responsable, dins la multinacional on treballava, de proveir la tecnologia per als esdeveniments. Majoritàriament esportius, però també d’altres. El grup era, a més, patrocinador dels Jocs Olímpics. He comptat que vam estar presents en més d’una vintena d’esdeveniments. Intentaré sintetitzar de què va el tema, segons jo vaig observar.
Operació política. Qualsevol esdeveniment de masses és una operació orquestrada pels polítics. Les motivacions poden ser diverses. Totes parteixen, però, del mateix principi: la voluntat dels polítics que estan al poder de projectar-se i sortir a la premsa. En el cas català, a més, patim la Síndrome Barcelona, ja que els Jocs van propiciar que Maragall es perpetués d’alcalde i li donés, posteriorment, una carrera política determinada. Aquesta és una realitat aquí i a Timbuctú. I així ho entenen els comitès centrals propietaris dels drets de l’esdeveniment en qüestió (Comitè Olímpic Internacional, FIFA, Copa Amèrica, etc.). El seu mercat són els polítics àvids de primera plana.
Hi ha gent que prefereix viure de l’orgull de mostrar una ciutat maca abans que viure a casa seva amb un mínim de confort
Populisme. El gran obstacle amb el que topa qualsevol forma de racionalitat a l’hora de debatre aquest tema és el populisme. El panem et circenses del qual la majoria de població -en democràcia o en dictadura- està àvida. S’elaboren eslògans per entabanar fàcilment al ciutadà mig que, massa sovint, i pel que fa a l’esport, utilitza el cap només que per pentinar-se. “Posar Barcelona al mapa!”, “Obrir Barcelona al mar” van ser lemes de Barcelona’92. Volen animalades de major vacuïtat? L’objectiu consisteix en excitar la porció de hooliganisme que tothom porta dins. Una mena de patrioterisme arran de terra. Hi ha gent que prefereix viure de l’orgull de mostrar una ciutat maca abans que viure a casa seva amb un mínim de confort. Així s’arriba a la marranada que representa la Barcelona actual i de la qual molts antics cofois olímpics ara se’n penedeixen.
Amagar la feina no feta. Desitjos finals per organitzar un gran esdeveniment n’hi ha diversos. Uns són de pur manteniment de prestigi i que s’organitzen de tant en tant. Exemples? França, Estats Units, Regne Unit, Xina... Es tracta de recordar qui és qui. Altres ho fan per tal que el món no oblidi que existeixen: Austràlia, darrerament un Japó en declivi, etc. Els pitjors de tots, però, són aquells estimulats per polítics que busquen en l’excusa extraordinària fer allò que no fan d’ofici. I aquí és on encaixa Catalunya. A Barcelona’92 van arribar a tenir la barra de reconèixer implícitament que existia una cosa que es deia dèficit de balances fiscals entre Catalunya i Espanya. “Barcelona només avança a cop d’esdeveniment, altrament hi ha coses que no es fan mai!”. L’arrel del problema es dedueix, però mai es va explicitar. Cal tenir galtes! Doncs, ara, hi tornem a ser. I com que els nostres polítics -dotats, com la majoria, d’una gran covardia- no volen enfrontar-se i barallar-se pel destí dels nostres impostos, tornen a la càrrega. Utilitzant el Pirineu com excusa. I tot amanit amb un, ara sí ara no, referèndum que sembla la Taula de Diàleg o els Ojos del Guadiana, que apareixen i desapareixen de manera sorprenent.
Model de negoci. Ara els explicaré el model de negoci que, per experiència, conec bé ja que, com he dit, he estat a l’altra banda -patrocinador i proveïdor- de diversos esdeveniments, incloent-hi diversos Jocs Olímpics. Les empreses que participen a qualsevol esdeveniment ho fan per guanyar diners. Una part dels beneficis -aquella que dedicarien a publicitat de manera ordinària- la paguen les empreses per avançat al comitè organitzador (ja sigui el local o l’internacional) per tal que el seu nom aparegui arreu. Res més. Però aquests diners “publicitaris” són utilitzats per mantenir la maquinària burocràtica -generalment funcionaris temporalment assignats al comitè organitzador local-. El diners per fer coses (obres, serveis, etc.) se’ls haurà de gastar l’erari públic en qualsevol cas. No hi ha cap efecte multiplicador llevat del que explico més avall. Dit d’altra manera, si un pont construït per l’esdeveniment costa 100, costaria 100 (fins i tot menys) si es construís sense esdeveniment. Ho dic perquè ho sé.
Els països avançats no utilitzen l’excusa dels esdeveniments per fer coses, perquè tot surt més car, ja que una part de la despesa se’n va en xerinola innecessària
Oportunitat. El que sí és cert és que un esdeveniment serveix per posar dates i calendaris en un curt termini de temps. Per fer coses que d’altra manera s’allargarien anys i anys. Per això els països avançats no utilitzen l’excusa dels esdeveniments per fer coses, o bé no es presenten, o renuncien, a la candidatura (per exemple, Alemanya, Suïssa, Itàlia, Suècia, etc.). Perquè és evident que tot surt més car que si les coses es fessin com toca, ja que una part de la despesa se’n va en xerinola innecessària. Parlem del Palau Sant Jordi, de l’abandonat Estadi lluís Companys, del Velòdrom d’Horta...? I de tantes i tantes infraestructures innecessàries?
Qui hi surt guanyant. A banda dels polítics, que ja he esmentat, l’únic sector que es beneficiaria d’un impuls tan radical és el sector turístic. Barcelona n’és exemple. I si algú creu que tot el tema ha valgut la pena per arribar al Rio de Janeiro del Mediterrani en lloc de lluitar per haver estat una mena de Milà o de Munic, allà ell. Però valdrà la pena preguntar-se per què, després, no som ni una Llombardia ni una Baviera i per què la nostra població no gaudeix dels seus beneficis. Els mitjans es dediquen a entrevistar als empresaris del sector turístic per tal de propagar la bonança d’uns Jocs al Pirineu. Espero que no entrevistin als fabricants d’armes per parlar dels avantatges de la guerra d’Ucraïna. Ni als accionistes de Pfizer per elogiar les virtuts de la COVID-19. Ni als amos del prostíbul de la Jonquera per saber si estan a favor o en contra del projecte del govern espanyols de prohibir la prostitució. Pregunta: per què no s’encarreguen estudis per industrialitzar el Pirineu en lloc de descriure com el destruiran amb unes Olimpíades? La indústria agro-alimentària és fonamental pel país. Representa el 25% de la nostra capacitat productiva i comptem amb una fira gennuina, Alimentaria, que caldria cuidar i promocionar més del que no es fa. Es necessiten bons ramaders, bon producte i bona indústria transformadora -que no arriba a poder competir amb la francesa o la italiana-. Per què no es fa això en lloc de collonades típiques de país subdesenvolupat que es pensa que el turisme el traurà de pobre? Algú espera que el Pirineu s’aixequi en contra dels Jocs? La trampa dels governants és d’una frivolitat impresentable. “Pronuncia’t: o Jocs Olímpics, o res”. La gent del Pirineu està oblidada i ara se li vol demanar que prometi que si els toca la rifa renunciaran al premi?
Conclusió. Intentar substituir allò que no es fa cada dia per mirar de fer-ho amb una mena de Festa de Gràcia a l’engròs és un error. Insisteixo en que no ens coneixem prou. Sabent com són els nostres polítics, els nostres pobles -per cert, els del Pirineu són els menys horripilants de tots, per ara-, coneixent el nostre empresariat turístic, etc. sabent tot això, dic, organitzar uns Jocs Olímpics al Pirineu sota la marca Barcelona constitueix, ni menys ni més, que una animalada de proporcions bíbliques. Una manera més de continuar amb la destrucció del país per altres mitjans, sense desenvolupar les seves capacitats productives. I amb un sobrecost innecessari. Si estiguéssim ben governats, aquestes coses ens les explicarien les pròpies institucions en lloc d’amagar-les.