Els habitants de l’antiga Esparta eren coneguts pel seu militarisme, pel seu estoïcisme i per les seves respostes curtes i taxatives. Avui d’aquestes respostes en diem lacòniques en honor a la regió de Lacònia a la que pertany Esparta. Els espartans van conrear l'habilitat de dir molt en poques paraules. D’aquestes respostes lacòniques en tenim moltes de documentades en textos clàssics i en la pel·lícula 300 que en recull unes quantes.
De totes, la més coneguda és la que els espartans van donar a Felip II de Macedònia al segle III aC quan els va amenaçar amb: "Si entro a Lacònia, arrasaré Esparta”. La resposta dels espartans va ser: "Si" (observeu la manca d’accent, si condicional).
A diferència de les altres polis gregues, Esparta no tenia muralles (en realitat eren 5 poblets al voltant del riu). Preguntat Agesilau el Gran sobre el per què, la seva resposta va consistir en assenyalar un que passava per allà i dir lacònicament: “aquestes són les nostres muralles”. I és que els ciutadans d’Esparta tenien prohibit treballar, comerciar i acumular riqueses; només podien ser soldats. Qui treballaven eren els helots, els pobles indígenes a qui els espartans havien esclavitzat. Preguntant Anaxàndrides II de per què els espartans no cultivaven directament la terra respongué: “No tenint cura de la terra sinó de nosaltres mateixos, la vam fer nostra”. Els helots eren que s’encarregaven de fer tot allò manual: cultivar la terra, treballar la fusta, la ceràmica, construir cases.
Anaxàndrides II: "No tenint cura de la terra sinó de nosaltres mateixos, la vam fer nostra”
Tucícides escriu que “les institucions espartanes han estat sempre dissenyades en vista a garantir la seguretat contra els helots”. Aristòtil parla dels helots com a un “enemic sempre a l’espera d’un desastre per a Esparta”. Esparta no tenia exèrcit, era l’exèrcit.
Entendre l’antiga Grècia ens ajuda a entendre qui som, com som i, més important, cap on anem.
Quan parlem d’automatització, i darrerament amb la IA en parlem molt, és inevitable projectar el nostre passat esclavista en un futur de màquines-helots i de senyors-espartans. Aquest és l’objectiu de l’automatització en les seves diverses encarnacions: vapor, electricitat, ordinadors i, ara, IA. La promesa és que regnarem sobre les màquines que ens portaran un benestar infinit i que tots ens podrem dedicar a la filosofia i a la democràcia, com a l’Atenes clàssica. Ja hi signaria, però la realitat sembla que va en una altra direcció.
No sé qui va ser que va dir que alguna cosa estem fent malament si tot el que fem amb la IA és ensenyar-li a dibuixar, compondre música i a escriure poesia —coses que ens agraden— enlloc d’ensenyar-li tot el que no ens agrada com escriure correus, WhatsApp, quadrar calendaris i omplir formularis en línia. Que està bé que ens repartim la feina, però que ho estem fent malament. ¿No hauríem d’estar aprenent filosofia, a pintar o a tocar el piano enlloc d’aprendre a com fer encara més presentacions de PowerPoint, respondre més correus i redactar millors CV amb l’ajut de la IA? Segons quins avenços de la IA generativa i segons quines grans afirmacions de segons quins grans gurús de Silicon Valley sembla que ens portin més cap a Esparta que cap a Atenes. Si no vigilem, acabarem com els espartans portant l’arma sempre a sobre per por dels esclaus.
Hi ha un altre si condicional, més recent i no tan lacònic, que té a veure amb si algun dia les màquines podran fer tot el que nosaltres sabem fer —entre altres crear imatges, música, textos— de la seva pròpia voluntat, amb intencionalitat i amb objectius propis. Es coneix com la conjectura de McCarthy, el matemàtic i pioner de la computació nord-americà qui encunyà el terme intel·ligència artificial.
"Quan parlem d’automatització, és inevitable projectar el nostre passat esclavista en un futur de màquines-helots i de senyors-espartans"
Ell i Marvin Minsky van proposar una trobada dels matemàtics, enginyers, psicòlegs i lingüistes més brillants del moment a l’estiu de 1956 al col·legi de Darthmouth a Nou Hampsire als EUA. La proposta inicial deia: “Proposem que durant l'estiu de 1956 tingui lloc al Dartmouth College un estudi que duri 2 mesos, per a 10 persones. L'estudi és per procedir sobre la base de la conjectura que cada aspecte de l'aprenentatge o qualsevol altra característica de la intel·ligència pot, en principi, ser descrit amb tanta precisió que es pot fabricar una màquina per simular-lo. S'intentarà esbrinar com fabricar màquines que utilitzin el llenguatge, formin abstraccions i conceptes, resolguin les classes de problemes ara reservats per als éssers humans, i millorin per elles mateixes. Creiem que es pot dur a terme un avenç significatiu en un o més d'aquests problemes si un grup de científics seleccionats amb cura treballen conjuntament durant un estiu.”
Observeu que des que la IA és IA, aquesta proposta s’ha agafat com a una afirmació, de que sí, “que cada aspecte de l'aprenentatge o qualsevol altra característica de la intel·ligència pot, en principi, ser descrit amb tanta precisió que es pot fabricar una màquina per simular-lo”. En realitat no és un sí afirmatiu sinó un si condicional, anàleg al que els espartans van donar a Felip II de Macedònia, potser no tan lacònic però més important pel que fa al nostre futur. I com que allò de que qui oblida el seu passat està condemnat a repetir-lo i com que el passat dels grecs és també el nostre, convé no oblidar que Felip II va arrasar Lacònia.