Hi ha valors que no mereix la pena considerar quan es pretén comparar fets. Un d’ells és el PIB d’un país. El PIB de Rússia és 1.480 milions de dòlars. El de Suïssa és la meitat. Ara bé, vostès, a nivell de benestar, entre d’altres coses, preferirien ser russos o suïssos? Es veu clar que el més convenient, en aquest cas, és utilitzar el PIB per càpita -87.000 dòlars a Suïssa contra 10.100 a Rússia-. Amb els percentatges succeeix alguna cosa similar. Depenent de quina base s’agafi per aplicar-hi el %, la cosa grinyola. Un exemple: una família de tres membres ingressa 10.000 euros al mes i en destina a menjar uns 1.000. El 10%. En canvi, una altra família de 3 membres que ingressi 1.000 euros i destini un 10% a menjar (100 euros), probablement passarà molta gana. A l’hora d’establir determinats estàndards de vida, els percentatges són perillosos, també.
Això ho dic perquè, entre nosaltres, tendim a comparar-nos amb països més rics pel simple fet que també són socis de la Unió Europea. I, aleshores, per mesurar el nostre estat del benestar, pretenem aplicar percentatges similars als que ells apliquen a les diferents partides pressupostàries (educació, sanitat, etc.) respecte del seu PIB. I, esclar, la frustració esdevé inevitable.
La Cambra de Comerç de Barcelona acaba de publicar un informe actualitzant els índex de progrés i benestar social de Catalunya en comparació al que l’informe anomena UE-5 (Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos i Bèlgica). És un bon exercici per frustrar-nos. I és que la diferència del PIB per càpita Espanyol respecte dels UE-5 és massa gran. Els indicadors reflecteixen aquesta dada bàsica.
Tampoc podem agafar alegrement el PIB per càpita català ja que patim allò que s’anomena “dèficit per balances fiscals”. És a dir, diners que marxen per no tornar -efecte que no pateixen els estats-. Si assumíssim que aquest dèficit és del 8% -sent conservadors- podríem dir que el PIB per càpita català seria d’uns 26.000 euros. Pròxims a la mitjana de tota Itàlia -no la del nord, sinó de tota Itàlia; incloent-hi el sud ja que la Llombardia té un PIB per càpita de 36.800 euros!!!
Penso que mentre es mantinguin aquestes diferències tant acusades, seria millor aparcar determinats indicadors que creen polèmica estèril. De res serveixen les contínues notícies, que provoquen innecessària indignació, dient que la nostra despesa en sanitat no és com la d’altres països, i que dediquem a educació menys percentatge del que correspon al “països avançats” de la Unió Europea, o que les inversions en transport públic són insuficients, etc. Perquè cal partir d’un fet bàsic: nosaltres no gaudim del PIB per càpita que tenen els països amb els que pretenem comparar el nostre estat del benestar. Prou de fal·làcies, sis plau.
Si algú vol comparar algun indicador que ho faci amb el PIB per càpita que, de manera indirecta, parla de la nostra productivitat global. Que, ja ho sabem, és penosa
Si algú vol comparar algun indicador que ho faci amb el PIB per càpita que, de manera indirecta, parla de la nostra productivitat global. Que, ja ho sabem, és penosa -no només el valor actual, sinó la trajectòria que porta els darrers anys-. I és penosa perquè els que governen es dediquen a distribuir les prioritats econòmiques de manera erràtica i fàcil. I la premsa, com sempre, els ajuda a desviar l’atenció. L’altre dia un diari de Barcelona publicava a tota pàgina una entrevista amb el propietari d’un bar: “Si no baixa el preu de l’oli haurem de tancar, ni que sigui temporalment”. Aquest és el problema de l’economia catalana? Aquell bar, com tants centenars d’altres, ja hauria d’haver tancat fa temps.
Penso que seria útil incloure en els indicadors de la Cambra de Comerç de Barcelona la comparativa amb la UE-5 del nombre de bars per cada 10.000 habitants. Potser llavors ens adonaríem de l’animalada, potser ens escandalitzaríem d’una vegada i algú hi faria alguna cosa. La resta, creguin-me, és fer volar coloms.