"El problema amb les cites a Internet és que és molt difícil de saber-ne la seva autenticitat”. La famosa frase s’atribueix sovint a Abraham Lincoln però l’autoria no és del tot clara. S’atribueix també a Benjamin Franklin, Oscar Wilde, Frederick Nietsche, Mark Twain, Winston Churchill o Albert Einstein entre d’altres. Jo mateix l’he vist atribuïda indistintament a Pla, Rodoreda i a Pedrolo. Probablement totes siguin igual d’autèntiques.
Recordo una secció d’aquells llibrets mensuals del Reader’s Digest que s’anomenava en castellà Citas citables. Eren un parell de pàgines amb una barreja de pensaments de filòsofs, frases d’actors de Hollywood, jugadors de bèisbol i militars americans. Més enllà d’aquelles pàgines no m’havia interessat mai massa per aquest subgènere literari. Fins que va arribar internet. Citar és un dels esports favorits a les xarxes. Fàcil de practicar i a l’abast de tothom, una cerca prou esmolada a Google et pot fer passar per algú que sap de què parla. Però, ai las, “En citar els altres, ens citem a nosaltres mateixos” que deia Julio Cortázar.
Citar un tercer és una empresa més delicada del que no sembla a priori. Primer ens hem d’assegurar que la cita sigui certa. Poques vegades anem a les fonts, siguis l’autor d’un tuit o llegeixis el discurs que t’han escrit. Després cal saber si la cita és precisa, si és exactament com la coneixem o si la transcripció que ens n’ha arribat és l’original. Massa sovint s’atribueixen frases a persones que mai no les van dir. Feu la prova de buscar “Elemental estimat Watson” a l’obra de Conan Doyle, “Luke, jo sóc el teu pare” a l’Imperi Contraataca o “Una mentida repetida mil cops esdevé una veritat” a l’obra de Goebbels.
Després hi ha el context. Una cita no funciona sense el seu autor, i el seu autor, en general no és un bolet sorgit del no res, sinó que és fruit del seu espai i del seu temps. Tothom cita el Mandela de la reconciliació de Sudàfrica però pocs citen el Mandela que posava bombes (ni tan sols sé si hi ha alguna cita famosa d’aquesta època). El context, doncs, compta, especialment si mutilem la cita segons el nostre interès.
El president del govern espanyol Pedro Sánchez, en la seva presentació dels indults als presos polítics al Liceu, recitava el 8è vers d’Ara mateix de Miquel Martí i Pol, que diu així: “I som on som; més val saber-ho i dir-ho; i assentar els peus en terra i proclamar-nos; hereus d'un temps de dubtes i renúncies; en què els sorolls ofeguen les paraules”. I es va quedar tan ample. Al mateix moment, Twitter li esmenava la plana completant la cita al poema afegint-l’hi el final, els versos que diuen:
Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
La cosa canvia. Omissions de context interessades i apropiacions culturals a banda (apropiar-se d’un dels símbols del teu enemic és de P3 de jugadamestrisme) el que trobo més flagrant és tallar la cita just abans del vers que precedeix al punt, el que diu: “i amb molts miralls mig estrafem la vida”.
Estrafer és una paraula bonica, tan bonica com poc coneguda. Suposo que deu tenir mala traducció al castellà i devia ser per això que qui li va escriure el discurs la va ometre. De les tres acepcions que segons el diccionari de l’IEC té estrafer, la primera és “Imitar més o menys bé (algú o quelcom d’un altre)”; la segona és “Imitar (alguna cosa)”; i la tercera és “Canviar (quelcom d’un mateix) amb un fi determinat (Ex: Perquè no et coneguin, cal que estrafacis la veu)”. Si mirem el diccionari etimològic del Corominas estrafer surt junt amb estrafet i estrafolari, de l’italià dialectal strafalario.
Sense omissions de context i amb el diccionari a la mà tot el que ha passat aquesta setmana queda molt més clar.