De petita, quan li preguntava al meu pare què era, em deia que era el cap d’una tribu que treballava terres enllà, i que per això havia de viatjar tant. El meu petit cervell de rata sàvia de set anys trobava que era molt creïble que el meu pare fos el cap d’una tribu llunyana, perquè tenia un telèfon molt guai amb nom de fruita, un cotxe d’empresa i em portava regals de llocs que jo estudiava a classe de socials. Jo no recordo aquesta anècdota, però es veu que un dia em va portar a l’oficina una tarda després de l’escola i em vaig espantar perquè les secretàries, lluny de ser com jo m’imaginava, anaven vestides com nosaltres i no en tenien res, d’exòtic ni llunyà. Acostumada a les pel·lícules de Disney i de l’Oest que m’agradaven tant en aquella època, aquelles persones eren el més radicalment oposat a una tribu que m’hagués pogut imaginar. I em vaig decebre fortament quan em vaig adonar que, en realitat, el meu pare m’havia estat fent broma tota l’estona i el seu títol real era director comercial i no cap de cap tribu forana.
Anys després, aquesta sensació d’ambigüitat em passa amb antics amics de la universitat. Alguns han començat els seus propis projectes personals i ara es troben aixecant rondes d’inversió en diferents racons del món, invertint en mercats imaginaris o desenvolupant nous productes que segons sembla que ens faran la vida més agradable. Però quan els preguntes a què es dediquen, gairebé ningú et respon que és empresari o empresària. La mala reputació del sector empresarial com un sector que captura el capital i actua només a favor dels seus propis interessos ha calat tan durament en les nostres societats que ara, de cop i volta, ningú és empresari. Tothom és CEO, emprenedor, inversor en projectes de desenvolupament o director d’iniciatives. Però ningú empresari. Si a l’època dels nostres pares aquesta era una paraula que es lluïa amb orgull, ara els joves l’eviten per la por a ser relacionats amb una manera de fer les coses. Tanmateix, empresa té una arrel que significa “allò que hom emprèn, designi que hom posa en execució”. Empresa no deixa de ser, per tant, una aposta. Una aventura. Un esforç en una direcció que no té per què anar acompanyat d’unes males pràctiques. Es pot ser un bon empresari. Es pot tenir una bona idea de negoci que pot contribuir a canviar el rumb de les coses. Es poden fer les coses d’una altra manera encara que portem molts anys fent-les d’una altra que ens ha portat al desastrós escenari on ens trobem.
La mala reputació del sector empresarial com un sector que captura el capital i actua només a favor dels seus propis interessos ha calat tan durament en les nostres societats que ara, de cop i volta, ningú és empresari
Per això, penso que hem de recuperar la idea que la paraula “emprenedor” ha intentat recuperar, però que ha acabat tenyint de les mateixes pràctiques amb vambes de colors. El que cal no és un nou nom, sinó una nova manera de fer les coses. Més ben dit, el que cal és deixar de fer algunes coses. Simplificant alguns processos i anant a l’arrel del problema podrem trobar que, en realitat, els rentats d’imatge son solament nous vestits quan el que cal és treure tot el que hem posat a sobre de la carcassa inicial per mantenir la idea original, neta i brillant. Cal recuperar la idea de l’empresari perquè descrigui aquell qui té una idea i la desenvolupa al costat d’un equip, deixant els judicis i les pràctiques en les accions que després se’n desenvolupen, mai abans ni de manera preconcebuda. Que empresari torni a ser una paraula que es llueix amb orgull, i que la pràctica empresarial es posi, d’una vegada per totes, al servei de la transformació i necessitats de tot el conjunt social.