Aviat constatarem com l'any 2014 ha estat un excés en el modus de fer política i economia a Catalunya. M'agradaria poder dir el contrari doncs, sempre vaig tenir al President Artur Mas per un home prudent, qui durant anys va estar mesurat i cautelós en la governança dels seus càrrecs executius als governs de CiU. Al nou, i sorprenent Mas, aquest de l'accelerat procés històric, molts dels seus antics seguidors quasi no el reconeixerien, i em temo que no pas per culpa seva, sinó per les influences, crec que pernicioses, que ha hagut de suportar.
Plantejar la independència de Catalunya a partir d'una suposada "pressió social" –que segons les enquestes mai no va superar el 45% de la població- resulta agosarat; encara més creure que la resultant d'un agitprop sense precedents, alimentada amb diners oficials, a partir de dues institucions civils com Omnium Cultural i l'ANC, era l'expressió de la voluntat ciutadana, tenia quelcom d'auto engany o, inclús, es podia valorar com un excés de risc. Enlairar idees i recollir-les com arribades del poble és una manera poc intel·ligent de suïcidar-se a la política. Seria més prudent auscultar la veu i el ressò del carrer per, després, ajustar el seny a les pretensions d'una majoria ponderada.
Amb tot, no es va procedir així, ni tampoc es va valorar la capacitat de resistència de l'adversari o governant de l'Estat; menys encara si l'ecosistema econòmic-polític no era l'adient per la sembra política i la recolta de resultats. Tota inversió requereix una anàlisi prèvia de viabilitat, d'idoneïtat, i de sostenibilitat segons els canvis de l'entorn. Les conseqüències apareixen més tard, si la inversió fracassa; i, en tot cas, la saviesa de l'inversor s'ha d'expressar minimitzant els riscos.
L'any 2014, econòmicament, ha estat sota massa pressió política; l'acció del Govern ens mostra un balanç amb massa dèficits i retallades, per una altra banda no sempre justificats, donat que el pressupost es mesura, no només per la dotació de partides, sinó per l'eticitat de les prioritats. No és el mateix retallar en Sanitat que en policia. No és el mateix derivar recursos a la propaganda sobiranista que a l'obertura de mercats per empreses catalanes, o la cobertura d'emergències a les classes socials més desateses. Cada opció té un fonament ètic segons el repartiment del Benestar, o d'implementació del Bé comú.
El balanç d'inversió a Catalunya el 2014 no estimula, precisament, l'optimisme: les inversions externes s'han frenat considerablement a casa nostra (un 11,3% del total que ha rebut Espanya); per contra, Madrid –seu de l'Estat i lluny de qualsevol temptació sobiranista- va rebre 5.091 milions d'euros entre gener i novembre (4,7 vegades més que Catalunya), mentre que el País Basc amb prou feina captava el 7% del capital exterior.
Tots els balanços demostren que Madrid és la més beneficiada per les preferències dels inversos internacionals, privilegi que anys enrere tenia Catalunya. Tot plegat, no és aquest el pitjor símptoma d'aquestes dades: empreses multinacionals instal·lades a casa nostra es qüestionen romandre en el país. Del gener al novembre de l'any passat a la Comunitat de Madrid van néixer 2.506 empreses més que a Catalunya, segons les dades d'aquesta Comunitat, conseqüència, sens dubte, d'una oferta en el marc jurídic i polític de superior garantia i d'una proposta fiscal més atractiva que la nostra. Una dada que no em plau hi té a veure, però, amb l'optimització de l'oferta per l'inversor, més encara quan a la Comunitat de Madrid estan pensant ja en una altra rebaixa impositiva, que ben segur agreujarà el gap amb Catalunya.
És legítima aquesta competència fiscal en una conjuntura tan dèbil com la de la sortida d'una terrorífica crisi? Els estímuls per invertir tenen sempre relació directa amb els costos industrials i de l'energia, l'estabilitat política i l'estímul fiscal. Consegüentment, a més inconvenients, menys probabilitat d'inversió, i més dificultosa la creació de llocs de treball.
Precisament el President Mas admet que aquest factor és el "principal objectiu col·lectiu" a Catalunya. Sovint les conseqüències, a mitjà termini, dels excessos es perceben, empíricament, tard. Aquest conjunt d'elements plegats serien la resposta a l'emigració cap a Madrid de quasi 500 empreses catalanes al llarg del 2014, sense oblidar aquelles que ja han caigut en la temptació valenciana o aragonesa.
Qui pot dubtar a l'hora d'establir prioritats d'inversió que el factor d'estabilitat política té un pes considerable? L'any que s'ha acabat, malgrat les promeses, ha estat més aviat frustrant, i no només pel sobiranisme.
Plantejar la independència de Catalunya a partir d'una suposada "pressió social" –que segons les enquestes mai no va superar el 45% de la població- resulta agosarat; encara més creure que la resultant d'un agitprop sense precedents, alimentada amb diners oficials, a partir de dues institucions civils com Omnium Cultural i l'ANC, era l'expressió de la voluntat ciutadana, tenia quelcom d'auto engany o, inclús, es podia valorar com un excés de risc. Enlairar idees i recollir-les com arribades del poble és una manera poc intel·ligent de suïcidar-se a la política. Seria més prudent auscultar la veu i el ressò del carrer per, després, ajustar el seny a les pretensions d'una majoria ponderada.
Amb tot, no es va procedir així, ni tampoc es va valorar la capacitat de resistència de l'adversari o governant de l'Estat; menys encara si l'ecosistema econòmic-polític no era l'adient per la sembra política i la recolta de resultats. Tota inversió requereix una anàlisi prèvia de viabilitat, d'idoneïtat, i de sostenibilitat segons els canvis de l'entorn. Les conseqüències apareixen més tard, si la inversió fracassa; i, en tot cas, la saviesa de l'inversor s'ha d'expressar minimitzant els riscos.
L'any 2014, econòmicament, ha estat sota massa pressió política; l'acció del Govern ens mostra un balanç amb massa dèficits i retallades, per una altra banda no sempre justificats, donat que el pressupost es mesura, no només per la dotació de partides, sinó per l'eticitat de les prioritats. No és el mateix retallar en Sanitat que en policia. No és el mateix derivar recursos a la propaganda sobiranista que a l'obertura de mercats per empreses catalanes, o la cobertura d'emergències a les classes socials més desateses. Cada opció té un fonament ètic segons el repartiment del Benestar, o d'implementació del Bé comú.
El balanç d'inversió a Catalunya el 2014 no estimula, precisament, l'optimisme: les inversions externes s'han frenat considerablement a casa nostra (un 11,3% del total que ha rebut Espanya); per contra, Madrid –seu de l'Estat i lluny de qualsevol temptació sobiranista- va rebre 5.091 milions d'euros entre gener i novembre (4,7 vegades més que Catalunya), mentre que el País Basc amb prou feina captava el 7% del capital exterior.
Tots els balanços demostren que Madrid és la més beneficiada per les preferències dels inversos internacionals, privilegi que anys enrere tenia Catalunya. Tot plegat, no és aquest el pitjor símptoma d'aquestes dades: empreses multinacionals instal·lades a casa nostra es qüestionen romandre en el país. Del gener al novembre de l'any passat a la Comunitat de Madrid van néixer 2.506 empreses més que a Catalunya, segons les dades d'aquesta Comunitat, conseqüència, sens dubte, d'una oferta en el marc jurídic i polític de superior garantia i d'una proposta fiscal més atractiva que la nostra. Una dada que no em plau hi té a veure, però, amb l'optimització de l'oferta per l'inversor, més encara quan a la Comunitat de Madrid estan pensant ja en una altra rebaixa impositiva, que ben segur agreujarà el gap amb Catalunya.
És legítima aquesta competència fiscal en una conjuntura tan dèbil com la de la sortida d'una terrorífica crisi? Els estímuls per invertir tenen sempre relació directa amb els costos industrials i de l'energia, l'estabilitat política i l'estímul fiscal. Consegüentment, a més inconvenients, menys probabilitat d'inversió, i més dificultosa la creació de llocs de treball.
Precisament el President Mas admet que aquest factor és el "principal objectiu col·lectiu" a Catalunya. Sovint les conseqüències, a mitjà termini, dels excessos es perceben, empíricament, tard. Aquest conjunt d'elements plegats serien la resposta a l'emigració cap a Madrid de quasi 500 empreses catalanes al llarg del 2014, sense oblidar aquelles que ja han caigut en la temptació valenciana o aragonesa.
Qui pot dubtar a l'hora d'establir prioritats d'inversió que el factor d'estabilitat política té un pes considerable? L'any que s'ha acabat, malgrat les promeses, ha estat més aviat frustrant, i no només pel sobiranisme.
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.