L’altre dia, arran de l’article que va publicar en Genís, un bon amic, sobre la solteria en aquestes frenètiques eres contemporànies, vaig recordar una conversa que havia tingut feia uns dies. “Jo no faig les normes Ari, les coses de lligar per Internet van així”, em deia en Lolo mentre tocava la guitarra al balcó i parlàvem de les nostres vides sentimentals. Tots els afers i amors que he tingut al llarg de la vida han sorgit de manera més o menys casual, en festes d’aniversari, per amics d’amics, o per compartir algun espai com organitzacions, cursos o altres activitats en grup. Vaig tenir Tinder dues vegades a la meva vida, i en totes dues en vaig fugir per potes per la mandra d’establir converses amb persones que desconeixia i, vist amb perspectiva, tampoc tenia ganes de conèixer.
“Tu lligues molt, per Internet?”, em preguntaven l’altre dia. La veritat és que no. Malgrat encara ser una dona jove (o això em penso a vegades), a mi això de lligar en línia em sembla una cosa molt confusa. No perquè no hi hagi persones interessants, que segur que n’hi ha (vaja, per estadística, n’hi ha d’haver), sinó perquè em fan moltíssima mandra tots els rituals de l’art del flirteig en temps de còlera digital. Que si ara posa un like a la història, que si ara espera’t no sé quantes hores a respondre, que si ara em fa ghosting… La veritat és que, si fos per mi, els trucaré directament i els diria de quedar per prendre alguna cosa. Com a mínim, cara a cara, penso que les coses s’entenen més de pressa. No és que no m’agradi, això del misteri de saber si algú et troba atractiva o d’anar xerrant amb tal i qual de manera esporàdica, però a mi, això d’haver de seguir tota aquesta parafernàlia per acabar decidint si t’agrada o no una persona em sembla totalment innecessari. Suposo que per això el Lolo em va dir, mig de broma mig sabent que era veritat, que si fos per mi li enviaria un enllaç al calendari al pobre desgraciat de torn perquè digués si pot o no trobar-nos el dia tal a tal cafeteria per un total d’una hora i mitja, que després tinc coses a fer.
No és que no m’agradi, això del misteri de saber si algú et troba atractiva o d’anar xerrant amb tal i qual de manera esporàdica, però a mi, això d’haver de seguir tota aquesta parafernàlia per acabar decidint si t’agrada o no una persona em sembla totalment innecessari
Lligar per xarxes socials o plataformes, per a mi, és com comprar per Internet: la major part de les vegades queda molt bé a la pantalla, perquè tothom busca causar la millor imatge de si mateix i respondre, més o menys, allò que sap que li interessa o agrada a l’altre però, en el moment de la veritat, a mi el que m’interessa és saber si em queda bé quan me’l provo, si em va gran, em va petit, o si encaixa o no amb el que estic buscant ara mateix. Fem-ho fàcil i anem al gra; després, si tenim dubtes o ens volem conèixer o no, ja ho veurem. Però això d’assistir a una cerimònia en línia digne d’un capítol dels Bridgerton no acaba de ser la manera com m’agrada passar-me les nits dels dimecres després d’anar al gimnàs.
Fa uns mesos que amb un amic, en Thiago, tenim una espècie de consultori sentimental privat que s’ha ritualitzat en una pausa-cafè a la plaça de davant del bloc de pisos on vivim. Allà parlem dels nostres affairs del moment i de com ens sentim per traumes del passat. Mai hem acabat de posar-li nom, encara que jo faig broma dient que és el hotmates club perquè som tots dos molt guapos. Un dia, el meu amic em va comentar que ell s’havia tret totes les aplicacions i que, a partir d’ara, lligaria seguint la infal·lible estratègia de llegir un llibre en una cafeteria. Cal destacar que el meu amic és refotudament guapo i una de les persones amb més intel·ligència emocional que conec. Jo me’l vaig mirar i li vaig dir que si algú em molestava mentre llegia o treballava ja podia ser amb una broma molt divertida o l’engegava a pastar fang. Va riure, i em va dir que estava orgullós de la seguretat que estava guanyant després de tornar de Ciutat del Cap.
Ser conscients del que podem donar i del que volem rebre a cada moment, i no tenir por de marxar d’aquelles situacions que no ens encaixen per la por a estar sols o no trobar mai a ningú que ens satisfaci completament
El cas és que crec que en temps de còlera digital si una cosa hem de ser és honestos. No amb els altres, sinó amb nosaltres mateixos. Ser conscients del que podem donar i del que volem rebre a cada moment, i no tenir por de marxar d’aquelles situacions que no ens encaixen per la por a estar sols o no trobar mai a ningú que ens satisfaci completament. Perquè mai trobarem a ningú que ens satisfaci completament. Que festejar hauria de ser molt fàcil i ens ho hem complicat moltíssim i que, al final, el més important és estimar-se a una mateixa i ser conscient que, en les coses de l’amor, tots estem cagats i ningú té res gaire clar, però que si ens tractem amb respecte i honestedat i sabem quines son les nostres coordenades, les normes del joc es tornen molt més senzilles. I el joc molt més divertit.