Segons el genial filòsof i historiador Noah Yuval Harari, allò que realment ens fa humans és la capacitat de cooperar conscientment a gran escala. Som éssers socials. Cooperatius (i també competitius) per naturalesa. Però el que veritablement ens diferencia de la resta d'espècies és la cooperació conscient. Hi ha d'altres espècies que poden cooperar a gran escala, com les abelles o les formigues. Però les abelles no cooperaran conscientment, per exemple, per enderrocar l'abella reina i instaurar un nou règim polític, una república. La seva cooperació és genètica i inconscient. El seu comportament és instintiu, està gravat en el seu ADN.
D'altres espècies, com els simis, mostren signes de cooperació cultural (amb algun tipus de consciència) però només ho fan de forma limitada. Cooperen per aconseguir aliments per la seva família, o per defensar-se d'una amenaça. Però no s'ha comprovat que cooperin a gran escala. Els humans sí, cooperem conscientment a gran escala, i per això utilitzem conceptes abstractes. Cooperem en el si d'una organització per aconseguir beneficis ("organització" i "beneficis" són conceptes abstractes, els simis només cooperen per necessitats bàsiques). Cooperem en el si d'un equip de futbol per guanyar un partit (nous conceptes abstractes que un simi no entendria), o cooperem per assolir una fita èpica a llarg termini, com pot ser arribar a la Lluna. Per més que li intentéssim explicar a un ximpanzé la importància estratègica i científica d'arribar a la Lluna, mai ho entendria, ni molt menys cooperaria amb altres ximpanzés per aconseguir-ho.
Amb la crisi del coronavirus ens toca cooperar conscientment a gran escala. Només sortirem d'aquesta tempesta amb allò que ens fa realment humans: la cooperació conscient a gran escala. Cal que compartim coneixement, tecnologia i bones pràctiques de gestió, en l'àmbit global, per tallar la corba de contagis tan aviat com sigui possible. Cal que aprenguem dels que ho han fet bé. Cal que concentrem recursos en desenvolupar tan aviat com sigui possible les solucions necessàries per garantir la seguretat i la salut de la població. Xina va fer pública la seqüència genètica del virus a mitjans de gener (un exemple de cooperació). Corea del Sud va posar immediatament a treballar (cooperant a gran escala) tota la seva cadena de valor de coneixement (investigadors, institucions públiques, hospitals i empreses farmacèutiques) amb un objectiu precís: aconseguir equips de diagnòstic assequibles i a gran escala en el menor temps possible. En poc temps, 250.000 kits eren servits a les unitats sanitàries. Alhora, equips d'enginyers van ser activats per desenvolupar aplicacions digitals que permetessin controlar l'epidèmia. En el món de la tecnologia mòbil, es tractava de trobar solucions enginyoses de suport a les autoritats. I en pocs dies, una app va ser distribuïda als ciutadans per tal d'introduir sistemàticament la temperatura corporal. Qui tingués signes de febre, rebria la visita d'una unitat mòbil que li faria el test. En cas positiu, a casa, geolocalitzat, durant dues setmanes. Els clústers de punts calents, i els llocs per on havien passat les persones infectades eren determinats, i aïllats o desinfectats.
"Només sortirem d'aquesta tempesta amb allò que ens fa realment humans: la cooperació conscient a gran escala"
La cooperació a gran escala ens permet generar coneixement científic, la gran arma que disposem contra malalties com aquesta, o simplement, coneixement per generar progrés i prosperitat. Però haurem d'avaluar a quina velocitat i amb quins elements cooperatius generem aquest coneixement. La Xina acaba de declarar que deixarà d'avaluar els seus científics pel nombre d'articles publicats (com ho fan les nostres universitats), exceptuant aquells publicats en els journals de més nivell d'exigència (com Nature, Science o Cell). Els avaluarà, textualment, "per la seva contribució a l'economia o a la societat". No està clar com ho faran, però intueixo una evolució de la ciència xinesa cap a l'organització per missions (reptes amb objectius i terminis determinats).
El nostre sistema potencia l'individualisme de l'investigador, que en massa casos competeix (individualment) en contra d'altres investigadors per millorar el seu currículum personal. Com més i millor publica (independentment del focus de la seva recerca), més prestigi acadèmic acumula. En el nostre sistema d'R+D tenim milers d'investigadors treballant sols, sense formar part de missions o projectes que realment puguin impactar decisivament en el benestar dels seus conciutadans. Crec que, per tal de fomentar la cooperació a gran escala, la recerca s'orientarà a reptes humans, i aquells investigadors que, en tota la cadena de valor del coneixement, contribueixin a la superació d'aquests reptes, obtindran més finançament i prestigi acadèmic. Hauria de ser així.
Missions poden ser, per exemple, trobar la vacuna contra el coronavirus (o en contra d'altres malalties infeccioses). Per exemple, desenvolupar una nova generació de dispositius d'intel·ligència artificial per assistència a gent gran. Per exemple, desenvolupar tecnologia de semiconductors per Europa (avui, incapaç de fer els seus propis xips). Per exemple, aconseguir que les 50 ciutats més contaminants del món redueixin a la meitat les seves emissions de CO₂...
"Crec que la recerca s'orientarà a reptes humans, i aquells investigadors que, en tota la cadena de valor del coneixement, contribueixin a la superació de reptes humans"
El món que ve, un cop hàgem acabat amb el coronavirus, serà molt diferent de l'actual. Haurem de revisar molts paradigmes que donem per bons, però que estan obsolets. Haurem de ser implacables amb els governs quan aquests ignorin les inversions en R+D. I haurem de reconstruir els sistemes de generació de coneixement per cooperar a gran escala per resoldre problemes humans. Si no ho fem nosaltres, a escala europea pels nostres ciutadans, la Xina i els EUA ho faran pels seus.