El 4 d’octubre de 1957 la Unió Soviètica va col·locar en òrbita el·líptica l’Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial que sobrevolava la Terra. Els Estats Units van entrar en mode de pànic. Els seus competidors havien estat capaços de situar sobre les ciutats americanes un petit dispositiu de 58 cms, que va orbitar durant tres setmanes fins que les seves bateries van exhaurir-se. Es va desintegrar al retornar a l’atmosfera terrestre, després de donar 1440 voltes al planeta blau. Ningú no podia excloure que el proper pas dels soviètics fos posar un capçal nuclear en òrbita.
"L’episodi de l’Sputnik va originar la creació de la NASA i de DARPA. L’objectiu de la primera era liderar la cursa espacial i el de la segona era “crear i prevenir sorpresa estratègica”
Estats Units va ser agafat per sorpresa. En plena Guerra Freda, no pensaven que la Unió Soviètica tingués un grau de maduresa tecnològica suficient per assolir aquesta fita. Però la tenien. I aquest fet va disparar immediatament una crisi de defensa i de confiança als Estats Units. La resposta americana va donar lloc a la carrera espacial, que va tenir el seu clímax amb l’arribada dels humans a la Lluna, el juliol de 1969. Concretament, l’episodi de l’Sputnik va originar la creació de la NASA (National Aeronautics and Space Agency), i de DARPA (Defense Advanced Research Projects Agency). L’objectiu de la primera era liderar la cursa espacial. El de la segona era “crear i prevenir sorpresa estratègica”.
Els americans no volien ser agafats desprevinguts mai més. Per això van crear dues potentíssimes agències d’innovació, amb la finalitat de situar la seva tecnologia en la frontera absoluta del coneixement humà. La seva tracció va propulsar els Estats Units al lideratge tecnològic mundial. Poc cal dir de la NASA, és prou coneguda. Els projectes de DARPA, quelcom més desconegut, han tingut efectes colaterals (altrament anomenats spillovers, desbordaments de coneixement) que han arribat de forma profunda a les nostres vides. DARPA és, entre d’altres coses, la mare d’internet o del GPS, i va jugar un paper fonamental en el desenvolupament de la tecnologia dels computadors electrònics. Les memòries DRAM, o les interfases cognitives SIRI que incorporen els iPhones, entre moltes altres coses, van ser ideades i desenvolupades per DARPA.
DARPA té com a missió fundacional anticipar la “sorpresa estratègica”. Avui li diríem “liderar la disrupció”. Val la pena llegir el llibre DARPA: The Pentagon’s Brain, de la periodista nord-americana Annie Jacobsen, per entendre l’impacte d’aquesta agència en la innovació mundial. DARPA compta amb un pressupost de 3.000 milions de dòlars anuals (una quantitat similar a tota la R+D pública i privada executada per l’economia catalana), que es divideixen en un centenar de projectes estratègics. Cada projecte té uns objectius, un calendari, i un responsable, i es desenvolupa en consorcis amb centres de recerca, universitats i empreses tecnològiques americanes. Aquest funcionament en projectes no és banal: la fixació d’objectius clars permet enfocar els esforços de recerca, coordinar-los i complementar-los amb noves línies d’investigació.
Mariana Mazzucato, economista icònica del món de la innovació, planteja que els sistemes d’innovació nacionals haurien d’estructurar-se sota aquests principis, amb orientacions a “missions” que tinguin com a objectiu resoldre problemes humans. Un exemple clar de missió va ser l’arribada a la Lluna, que va integrar milers de projectes concatenats, va enfocar els esforços de recerca i va generar una allau de nous coneixements aplicats en espai, materials, tèxtils, alimentació, salut, i computació, entre d’altres. Per què no enfocar els sistemes d’innovació a combatre el canvi climàtic, acabar amb l’alzheimer o prevenir els cibercrims? DARPA treballa amb missions específiques en intel·ligència artificial, drones, regeneració d’òrgans amputats, reparació neuronal o robots. Sense oblidar la seva naturalesa d’organisme de defensa: DARPA manifesta que “el camp de batalla no és un lloc pels humans”, anticipant futurs conflictes absolutament cibernètics i digitals.
"DARPA que té un pressupost similar a tota la R+D pública i privada catalana manifesta que “el camp de batalla no és un lloc pels humans”, anticipant futurs conflictes cibernètics i digitals"
De la mateixa manera que la disrupció tecnològica és una constant en el món empresarial, la sorpresa estratègica està a l’ordre del dia en la geopolítica global. Els atacs a les torres bessones del 11 de setembre de 2001 van sorprendre de nou als EEUU, quan un conjunt d’avions comercials es van convertir en armes de destrucció massiva de forma imprevista. El 2018, la crisi de Huawei va desencadenar un nou episodi de sorpresa estratègica: EEUU va constatar de sobte que, per primer cop, una potència aliena, d’una altra naturalesa i règim, controlava una tecnologia estratègica com 5G, la capil·laritat de la qual podia arribar a qualsevol llar americana. I, molt més recentment, la irrupció d’una plataforma digital anònima i descentralitzada com Tsunami Democràtic enmig d’un conflicte polític a Catalunya, convertint cada ciutadà inscrit a la mateixa en un activista capaç d’actuar amb lògica coordinada, és un altre exemple de sorpresa estratègica.
La revolució tecnològica ens farà veure coses que ens costaran de creure. No debades, agències com DARPA es nodreixen d’escriptors de ciència-ficció (fent una espècie de “consultoria del futur”) per anticipar els escenaris que venen.