Una de les característiques dels governs dels darrers anys a Catalunya consisteix a dir-li al ciutadà que les coses canviaran sense tenir la mínima intenció de fer-hi res. I de la mateixa manera que els actes tenen conseqüències, l’immobilisme també en té. En el món empresarial és normal el canvi permanent. Perquè la vida és canvi. A les empreses, aquest principi està assumit perquè els va la supervivència. No és el cas de l’administració pública. La gent del món privat treballa per objectius. Cadascú al seu nivell. L’empresa fa uns pressupostos per aconseguir uns objectius prèviament fixats. Cadascú, al seu nivell, té marcades unes tasques per aconseguir uns objectius. I aquesta és la gran diferència amb el món funcionarial. Per ser funcionari, en general, no cal treballar amb objectius. Simplement, qui dia passa any empeny. Parlo en general, és clar. És una rutina que a molts de nosaltres horroritza. Però hi ha gent que no vol compromisos. Tots aquests són els que han treballat perquè la F1 marxi de Barcelona. Tots plegats han fet un gran esforç de resistència per tal que res canviï.
Fa anys, no pas tants, vaig mantenir una reunió amb els gestors del Circuit de Catalunya -batejat Catalunya-Barcelona pels que pensen que la imatge de marca de Barcelona porta a enlloc per si sola-. Una reunió que em va resultar una mica surrealista. La primera és que el director general no hi va assistir -era al despatx del costat- fins al final perquè, ell havia decidit, que el tema era menor. No ho era, ni de bon tros, ja que es tractava de dotar al circuit d’uns ingressos addicionals que els fes menys dependents de l’erari públic. Suposo que era, precisament aquesta idea, la que no agradava. El vodevil no va durar massa. Em va fer pujar la mosca al nas.
"Perquè les negociacions amb els propietaris de la marca de F1 sempre acabaven a cop de talonari. Un talonari amb xecs de la Generalitat, és clar"
El director del circuit va mostrar una mena d’arrogància. La que posseeixen aquells que volen demostrar que estan de tornada. Ell havia visitat altres circuits, deia, i la seva actitud era d’aquell que ho sap tot i nosaltres no teníem res a explicar-li -encara que un altre circuit, potser el més important d’Europa, ja fos el nostre client-. Era estrany ja que, allò que proposàvem, precisament, és el que fan altres circuits del món. També vaig quedar sobtat quan alguns dels assistents, càrrecs de nivell mitjà-alt dins del circuit, davant d’algunes asseveracions es van mostrar preocupats perquè la nostra proposta podia implicar el canvi d’alguns dels proveïdors que ja tenien. Quan algú pateix per això... Bé, aquí ho deixo. També vaig visitar les instal·lacions que vaig trobar realment lamentables a causa del pobre manteniment. En resum: un circuit en plena decadència com, suposo, pot ser qualsevol circuit d’un país tercermundista. Cap dels glamurs als quals la F1 ens té acostumats.
El cas és que vaig quedar prou amoïnat com per investigar qui era qui. Entre altres, diguem-ne, curiositats organitzatives i comportaments interns, vaig descobrir que el director tenia com a objectiu estar al circuit per, després, llençar la seva figura com a alcaldable d’un poble. Un poble de, aproximadament, 6.000 habitants. Quin nivellàs no? Això són portes giratòries. La resta són punyetes. En qualsevol cas, ja veuen en mans de qui estava el circuit i quins eren els objectius.
Com que em vaig enfadar com a contribuent i catalanista consumat, vaig anar a veure el responsable del departament -allò que nosaltres anomenem conseller i que, als länds d’Alemanya, per exemple, anomenen ministre- per, sense explicar-li el meu negoci, manifestar-li la preocupació. Allò que havia detectat al circuit. Li vaig dir, clarament, que aquell circuit estava destinat a fracassar en qualsevol cosa que perseguís, ja que el seu equip gerencial amb prou feines seria capaç de gestionar una bacallaneria. Ell em va explicar que hi tenia canvis a fer. I així va ser. Els anava consumant. La intenció era aproximar el circuit a una empresa que pogués sobreviure sense el finançament públic. Malauradament, el responsable de la conselleria va ser reemplaçat per un altre que feia més patxoca a determinades rates de partit.
"L’immobilisme del papà Estat és nociu quan envaeix el sector privat. Es diu que Espanya pot tenir dues competicions de F1. Bé, l’opinió és de franc"
Després hi ha hagut substitucions, al circuit. Però sempre en línia d’estimular la drogodependència que crea el pressupost públic. Perquè les negociacions amb els propietaris de la marca de F1 sempre acabaven a cop de talonari. Un talonari amb xecs de la Generalitat, és clar.
No intentaré aquí vendre els valors de l’empresa privada sobre el sector públic, en general. El tema ja està prou magrejat i l’opinió pública molt intoxicada. Però voler mantenir un circuit amb funcionariat i pretendre guanyar l’aposta periòdica només a cop de talonari, demostra la incompetència i la ignorància dels que manen. Encara no saben que, en una subhasta d’aquest tipus sempre hi ha qui paga més. De la mateixa manera que, posats a produir barat, sempre hi haurà algú que ens guanyarà.
S’acostuma a dir que l’èxit té molts pares, mentre que el fracàs és orfe. No és el cas aquest, el de la possible marxa de la F1. S’han esmerçat molts esforços de molta gent per tal que res es bellugués al Circuit de Catalunya. L’immobilisme del papà Estat és nociu quan envaeix el sector privat. Es diu que Espanya pot tenir dues competicions de F1. Bé, l’opinió és de franc. En qualsevol cas, proposo instal·lar una passarel·la per on vagin circulant tots els que han lluitat perquè la F1 pugui abandonar Catalunya. I, si es queda, serà a costa de la meva butxaca. I de la vostès, també. Que treballin per tal que això sigui així ha estat mèrit de molts. N’hi ha de tota mena, alts, baixets, prims, grassos, altres que parlen amb la boca plena, etc. Que passin, que passin tots, que els anirem aplaudint.