Fa una setmana parlava de si el mòbil ens escolta sense el nostre permís. La bona notícia era que no ens escolta, i la mala, que per endevinar el nostre futur immediat (on farem clic) no li cal. Empreses com Facebook, Google o Amazon tenen múltiples canals en línia per on els entren torrents d’informació conductual dels seus usuaris. El cercador de Google, el correu Gmail, Google Docs, Google Maps i el sistema operatiu Android són alguns del canals d’informació de Google. És el que la psicòloga i escriptora Shoshanna Zuboff anomena capitalisme de vigilància, i que dóna títol del seu darrer llibre.
Les dades conductuals en línia són complementades amb dades de fora de línia que es compren a “brokers” de dades. Equifax n’és un. Amb presència a tot el món, agrega informació creditícia de vora mil milions de persones jurídiques que ven a empreses i particulars. Equifax ha saltat a primera plana de l’actualitat en rebre una multa de 700 milions de dòlars als EUA per una fuita de dades al 2017. Uns hackers van poder accedir a les dades de 147 milions de consumidors nord-americans, inclosos números de seguretat social, de carnet de conduir, dates de naixement, adreces i en alguns casos números de targeta de crèdit. Algunes d’aquestes dades van aparèixer a la Dark Web a la venda.
A totes aquestes dades hi hem d’afegir la més important de totes, la que permet connectar el món físic amb el digital: el correu electrònic, el mateix que probablement feu servir a Google, Facebook, Amazon i Wallapop. A partir d’aquí no cal ser cap premi Nobel per programar un algorisme que creui dades i que ens faci un vestit a mida amb la publicitat.
"A partir del correu electrònic no cal ser cap premi Nobel per programar un algorisme que creui dades i que ens faci un vestit a mida amb la publicitat"
Google era aquell buscador simpàtic fàcil de fer servir i eficient que va sobreviure a l’explosió de la bombolla de les puntcom al 2000. En aquell temps ni Brin ni Page creien en la publicitat. La prova en són les nombroses declaracions i publicacions a favor d’una web oberta i sense anuncis, a banda del fet que en el projecte d’AdWords només hi treballaven set persones, que compartien amb Brin i Page l’animadversió envers la publicitat en línia. A la base de tot això hi havia la idea que els resultats de la cerca no podien ser neutrals si hi havia anunciants invertint en publicitat.
Però les coses van canviar amb Eric Schmidt al capdavant. Només dues frases literals seves per il·lustrar què pot saber Google de nosaltres: "Si mirem prou bé la vostra missatgeria i la vostra ubicació, i utilitzem la intel·ligència artificial, podem predir on aniràs" i "Mostra’ns 14 fotos i podem identificar qui ets. Creus que no tens 14 fotos de tu a Internet? Hi tens fotos a Facebook! ”.
Avui Google controla el 31,1% dels 333 mil milions de dòlars d’inversió publicitària global en línia, Facebook el 20,2%, Ali Baba (l’Amazon Xinès) el 29,2% i Amazon el 4%. (Font: eMarketer).
Schmidt: "Si mirem prou bé la vostra missatgeria i la vostra ubicació, i utilitzem la intel·ligència artificial, podem predir on aniràs"
L’altre moment eureka de Google és el que va portar a la creació de Google Maps i en última instància el sistema operatiu Android; particularment interessants ja que són la interfície entre el món físic i el digital. Ara ja ens hi hem acostumat però al 2007 quan Google va anunciar un sistema operatiu per a mòbils no s’entenia massa. Volia competir amb Apple i vendre iPhones propis? Regalava a la competència un sistema operatiu obert, caríssim de desenvolupar i de mantenir, perquè volia que tothom accedís a la telefonia mòbil? Sí però no pels motius que us penseu.
Fins al 2007 l’empresa feia diners amb la publicitat que inseria a les pàgines de resultats al seu buscador i al servei de mapes que havia tret el 2005. Però amb l’arribada de l’iPhone al 2007 la web s’havia tornat mòbil, gràcies a uns mòbils espavilats proveïts de sensors de posició, de GPS i de càmera fotogràfica; de sobte Google no només sabia què hi buscàvem, sinó des d’on ho buscàvem i amb qui ho buscàvem, una informació tant o més valuosa que la cerca en sí.
Al 2000 amb AdWords Google va posar les bases del capitalisme de vigilància —llavors encara se’n deia capitalisme de dades—, al 2005 amb Google Maps el va refinar unint el món físic amb el digital amb Google Maps, i finalment el va portar a les masses al 2007 amb el seu sistema operatiu Android. Facebook, l’altre gran proponent del capitalisme de vigilància, n’ha seguit l’estela i l’ha portat a uns àmbits d’influència social i política sense precedents en la història de la comunicació persuasiva. La recent multa de 5.000 milions de dòlars que la FTC li ha imposat per l’afer de Cambridge Analytica, representa menys de la quarta part dels seus beneficis anuals; en saber-se’n l’import les seves accions van pujar un 1,81%.
Com diu el periodista Marc Argemí en un fil de Twitter il·lustratiu: “la lluita per la nostra privacitat es més complexa del que podíem imaginar, perquè hi ha massa beneficis en el fet de mercantilitzar-la. Dit ras i curt: les nostres dades valen tants diners que el capitalisme de la vigilància no ens posarà fàcil que en recuperem el control”.
Argemí: "Les nostres dades valen tants diners que el capitalisme de la vigilància no ens posarà fàcil que en recuperem el control"
Penseu en tot això mentre esborreu l’aplicació FaceApp perquè és russa i puja les vostres fotos als servidors de l’empresa, servidors que té contractats a Google i Amazon.