Els colors de Twitter

Un fet que ens distingeix de les bèsties és la nostra dèria per classificar-ho tot. Des de l’infinit a l’infinitesimal tenim calaixets per a cada cosa. Fins i tot classifiquem els infinits en diferents tipus. Ens hi passem el dia: enllaços, fotografies, llibres, discos, arxius, contactes, restaurants, pel·lícules… podria seguir fins l’infinit.

Classificar, agrupar i etiquetar és una estratègia de supervivència que fins ara ens ha anat prou bé; és una manera eficient per a que els arbres ens deixin veure el bosc. I així hem arribat fins aquí, trobant patrons de repetició al nostre entorn, classificant-los —si voleu binàriament, en bons i dolents— i actuant en conseqüència: la classificació com a creació de la realitat, o de realitats.

La realitat és una construcció mental feta a partir de la suma del que percebem amb els nostres sentits i del nostre coneixement anterior; una creació de la consciència individual de cadascú. Això explica el fenomen de la post-veritat: davant del mateix esdeveniment diferents individus hi veuen “fets” diametralment oposats. Els titulars de la premsa espanyola i les declaracions de polítics justificant les rampants agressions ultres “perquè una part de la població ja n’està farta”, n’és el darrer exemple. Els mitjans com a creadors de realitats.

"La realitat és una construcció mental feta a partir de la suma del que percebem amb els nostres sentits i del nostre coneixement anterior"

Però de molt abans de la premsa —de fet molt abans de Gutenberg— que disposem d’una eina que agrupa, classifica, etiqueta la realitat i influeix com cap altra en la nostra construcció de la realitat: els mapes. Els mapes són una cosa curiosa; per una banda representen entitats que percebem amb els sentits —els accidents geogràfics— i per l’altra representen construccions d’entitats en forma de mapes polítics. D’entitats n’hi ha d’objectives com la força de la gravetat, de subjectives com els colors i d’inter-subjectives com els diners, les propietats o els estats. Les primeres existeixen tan si volem com si no, les segones les creem individualment i les darreres les creem col·lectivament amb el consens d’altres individus.

M’ha vingut tot això al cap arran de la viralització (per enèssima vegada) del mapamundi de l’ús de les llengües a Twitter, un projecte de visualització de dades massives realitzat per l’Eric Fischer. El mapa mostra els tuits geolocalitzats amb un color diferent segons l’idioma del tuit. El resultat és molt similar —de fet hi està correlacionat— a les fotos nocturnes de satèl·lit que mostren la il·luminació de les ciutats i les vies de comunicació del món però en aquest cas en color.

El que fa realment interessant el mapa és la curiosa barreja d’entitats objectives —ciutats, vies de comunicació, accidents geogràfics, comunitats lingüístiques— i d’entitats inter-subjectives —estats i nacions—. Hi veiem com els Països Baixos i el Brasil, amb un 22% de la població que tuita, són els països més il·luminats, mentre que l'Àfrica i les zones rurals de Rússia són a les fosques. A Àsia hi destaquen el Japó, Corea del Sud, i Indonèsia mentre l'Índia queda en un segon terme. A Amèrica del Nord hi destaquen les dues costes amb l’anglès com a principal idioma amb illes d’espanyol a les grans conurbacions amb concentració hispana. Menció a banda per la regió francòfona més gran del món que és el Quebec on l’idioma predominant és el francès.

"De manera inconscient amb cada tuit estem classificant, ordenant i agrupant el món"

Però la part realment interessant del mapa és a Europa on les entitats inter-subjectives deixen pas a les objectives: Bèlgica desapareix en favor de dues comunitats, una de francòfona i una de neerlandòfona; Suïssa deixa pas a germanòfons, francòfons i en menor mesura italianòfons; i la comunitat catalanoparlant apareix en l’arc mediterrani de la península Ibèrica, il·luminant el principat amb intensitat. La realitat que construeix el mapa de llengües a Twitter és molt diferent que la dels mapes polítics i, fins i tot, de la dels mapes lingüístics. De manera inconscient amb cada tuit estem classificant, ordenant i agrupant el món, transformant entitats inter-subjectives en entitats objectives, una estratègia de supervivència que ens ha portat a ser on som i que ens hauria de portar a crear la realitat que volem, objectivament i inter-subjectiva. Seguim.

Més Informació
Moore o desconnectar de la vida a l’estiu
CTecno 10 anys de Baròmetre: culleres o bulldozers?
No em toqueu els mems
Avui et destaquem
Comentaris