Diu la saviesa popular que El Núvol no existeix, que és senzillament l’ordinador d’un altre. Les fotos del mòbil, els tuits que “llencem”, els correus electrònics, els vídeos de YouTube o la música que escoltem a Spotify són zeros i uns però pesen, ocupen espai físic i costen diners de mantenir. Molts diners.
L’Austin ho va saber de cop quan fa set mesos es queixava a MySpace perquè no li funcionava la reproducció d’un tema musical. Ell mateix ho explicava a Reddit i n’adjuntava la resposta del servei de privadesa de l’empresa: “Sí, és cert. Degut a una migració de servidors alguns arxius es van fer malbé i no va ser possible passar-los al nostre lloc web actualitzat. No hi ha manera de recuperar les dades perdudes”. Benvingut al món real.
MySpace admetia que havia perdut tots els arxius que els usuaris havien pujat entre 2003 i 2015, una època on encara MySpace era un lloc rellevant. Comptat i debatut, MySpace havia perdut les fotos i els vídeos pujats a la plataforma entre l’any de la seva creació el 2003 i el 2015 i 580 milions de cançons del 2003 al 2015.
"Algun malpensat (i s’ha de ser molt malpensat eh?) creu que l’errada no va ser aital sinó que va ser més aviat una acció deliberada per estalviar-se els costos de manteniment"
L’esforç i els somnis de 14 milions de promeses i les fotos i vídeos de futures estrelles de YouTube se n’anaven en orris per una errada tècnica, que tots sabem que vol dir un error del becari a qui li van passar la feina d’anar copiant arxius d’una banda a l’altra. Nerds win (un dia hem de parlar del poder dels programadors).
Li importa massa a algú això? A mi no massa, la veritat, però puc endevinar dos col·lectius a qui afecta especialment la situació. D’una banda se m’acuden artistes com Adele, Arctic Monkeys, Lily Allen y The Ting Tings, que hi van començar i que deuen part del seu èxit inicial a MySpace. De l’altra —i per motius contraris— hi veg el departament financer de MySpace que per culpa del becari s’estalvien els 3.300 dòlars anuals de mitjana que els costava emmagatzemar un terabyte en un dels seus servidors.
Algun malpensat (i s’ha de ser molt malpensat eh?) creu que l’errada no va ser aital sinó que va ser més aviat una acció deliberada per estalviar-se els costos de manteniment. Ho resumia Andy Baio en un tuit: “Té millor premsa la incompetència que anunciar que no ens podem fer càrrec dels costos de migrar i emmagatzemar 50 milions d’MP3”.
Desconec si entre el públic lector de VIA Empresa hi ha alguna jove promesa de principi de segle que penjava les seves creacions a MySpace però el que segur que hi ha són usuaris de Facebook, Twitter, Google Drive, iCloud o Dropbox. Podeu fer l’exercici de rellegir l’article canviant MySpace pel vostre núvol de preferència. Veureu que el condescendència es converteix en suor freda, poseu-hi l’iCloud, el Google Photos o qualsevol lloc on guardeu les fotos familiars i la suor freda es converteix en pànic.
"El que ha passat amb MySpace cada cop més sovint amb les dades del núvol: les que siguin rendibles seguiran i les que no es perdran per culpa del becari. La selecció digital"
Pot passar? Si donem per bo que el núvol és l’ordinador d’un altre, les dades són al disc dur d’un altre i de disc durs només n’hi ha de dos tipus: els que han fallat i els que encara no ho han fet. L’altra variable de l’equació és el cost de manteniment i de migració a nous suports i formats. Qualsevol tipus d’informació s’ha de canviar de suport cada cert temps degut a l’obsolescència tecnològica. Si fa deu anys vau copiar fotos en un CD o en un DVD avui teniu serioses dificultats per accedir-hi donat que la majoria d’ordinadors ja no tenen lector de DVD. Els estudis cinematogràfics cada deu anys han de replicar el seu catàleg als nous formats del moment, i la realitat demostra que passen només els títols més rendibles i els altres es perden per sempre. Em sembla un exemple prou vàlid pel que veurem cada cop més sovint amb les dades del núvol: les que siguin rendibles seguiran i les que no es perdran per culpa del becari. La selecció digital.